Gel a Cantal

Aquest cap de setmana voliem gel. Diferents propostes (Bielsa, Ceillac, Cantal...), tot i que jo encara pensava que podriem fer alpinisme, però el paquet de neu que hi ha al Pirineu i l'alt risc d'allaus, ens fa decantar pel gel. Al final ens decidim per Cantal, que sembla que pot tenir bones condicions.
Jo ja hi havia estat, però la resta de la penya no, i el fet de tenir una aproximació segura, relativament curta i amb molt poc desnivell i la possibilitat de dormir calentets en una gîte, ens fa decidir per aquesta zona francesa (a més, sembla que a Ceillac també hi ha un paquetot de neu i les condicions no són del tot bones).
En Pep i en Salvador marxen divendres al matí per intentar fer alguna coseta, i en Jordi i jo, hi arribarem divendres al vespre. Podeu veure les ressenyes aqui.
Dissabte al matí a primera hora, sortim cap a les cascades. Aproximació per la zona marcada per evitar trepitjar les pistes d'esquí de fons, i en una horeta som a peu de via. Les condicions no són les ideals, i hi ha força linies que no estan formades al 100%, de manera que decidim anar a un petit circ que hi ha la part dreta del sector, confiant en un hipotètic efecte nevera i que les vies estiguin en millors condicions.
Hi arribem i sembla que es podrà pujar. Fem cordada en Pep i jo i per altra banda en Jordi i en Salvador. Ells comencen a picar a Là-bas si j'y suis (II/3+, 35m)

la via es posa dreta, dreta al terç central i no dóna treva durant uns 10-15 metres, però en Jordi la treu, tot i perdre un guà extern a mitja via. Reunió i puja en Salvador.
Mentrestant, en Pep i jo fem Belle Nuit (II/3, 40 m). La idea era fer L'anné des méduses, però no li veig bon gel. La via presenta 2 seccions força verticals però permeten un repòs entremig. Reunió en uns arbres i puja en Pep. Rapelem però deixem les instalacions per repetir-les en top. Estem a 1ºC i el gel és força humit i no dóna aquelles bones vibracions que vols quan hi fiques un cargol, de manera que provarem les vies muntades en top.
Fem intercanvi de vies ja que tenim les reunions muntades i les cordes passades per dalt.
Un cop acabem, anem fem un tè calentet i en Pep i en Jordi decideixen provar Vie de glaçon (II/3+, 95 m). Es veu una cascada molt maca, amb un estretament a la part de dalt del primer llarg i amb incertesa en el segon llarg. El Salvador i jo decidim anar a provar Glasnost (II/3+, 45 m)
El termòmetre encara marca 1ºC, me la miro i remiro, per la part dreta regalima i no contacta amb la paret però en gel té bon aspecte i millora en la part superior; la part que toca terra és ample. Al final però, decideixo provar-la pel cantó esquerre (sembla que té més gruix) i a en Salvador també li fa més pes. La primera part és realment dreta, 90º durant 4 o 5 metres, ho cosiré a cargols... Poso el primer, reposo penjat de les dragoneres i m'ho rumio... ta mooolt dret això... Al final decideixo tornar-ho a provar. Poso un segon cargol, i vaig picant fins que sento un sorollàs a la meva dreta!! acaba de baixar 2/3 de la part que penjava fins a terra!! Collooooooons. Baixem. Al principi només penso en baixar, tant me fa el material però com que estic a prop de terra, en Salvador em convenç per desmuntar i recuperar els cargols.
Un cop a baix, encara flipem amb el que acaba de passar, i com no, amb la sort que he tingut.
De cop ens criden pel walkie a veure si podem anar a la via que estant provant els altres doncs no ho veuen clar i s'han baixat. Comenten que el gel no està del tot bé i que ara ve una zona força vertical que no han vist clara i han desistit. Jo penso que he gastat la meva dosi de sort diària, i encara recuperant-me de l'espant, decideixo no pujar. En Jordi puja però es despenja deixant 2 cargols a la paret. Decidim deixar-ho per avui i demà ja veurem.
Arribem a la gîte, posem el material a assecar, i tot comentant la jugada no parem de menjar fins a l'hora d'anar a dormir.
El Salvador i en Pep, han de marxar per ser a Girona a les 4 així que aniran a provar el sector d'Albepierre que els ve de camí cap a l'autopista. A en Jordi i a mi, ens tocarà intentar recuperar el material tot fent la via.
Arribem a les 7 al pàrking i fem l'aproximació amb els frontals. Cap aprofitar al màxim les hores de fred, però estem a 2ºC!!Està tot núvol i sembla que no ha fet massa fred aquesta nit. Arribem a peu de cascada i ens equipem. Mirem i remirem. Em toca a mi de primer. Començo a pujar i ja amb les primeres picades el gel no dóna massa confiança: molt humit i no és fàcil de protegir.

Cal netejar la part més externa per trobar bon gel pels cargols. Dec portar uns 25 o 30 metres quan arribo als 2 cargols abandonats ahir. Un fot pena! Descanso i em miro la part que queda: uns 4 o 5 metres a 80 o 85 i després sembla que pot donar una mica de treva. Remiro el gel i el veig humit i asquerós en aquesta part que queda. Decideixo no pujar. Dec ser un cagat però no vull tornar a tentar la sort!! En Jordi diu que també passa. Ara toca baixar... A la roca no es pot muntar res o sigui que toca fer un abalakov. Busco el millor gel, que no cal netejar i amb el cargol més llarg que em queda el munto. Puc fer, a més, un pont de glaç en una zona més sòlida. Munto un ràpel amb una corda però deixo un maillón al pont de glaç del que en Jordi "assegura" la baixada. Faig un ràpel "muuuuuuuuy suavessssito", trec tots els ferros i respiro quan toco de peus a terra. Neeen, pleguem.
Tornarem un altre dia a veure si amb millors condicions de gel es deixa fer lo que ha quedat pendent!! Això si, la graduació de les vies m'ha semblat més dura que a Ceillac. Suposo que el fet de ser dels primers a fer-ne alguna també influeix... a mi, m'ha posat a puesto!!

Masella: corredor Sinatra

Avui fem matinal amb en Pep a Masella per foquejar una mica i fer aquest corredor. Ja fa temps que el teniem ullat i en vista de la meteo, hem pensat que millor fer alguna cosa fàcil per no encialar-nos. Sooooort!!
Quedem ben d'hora (com quasi tots els dijous, a les 4 he de ser currar). Com que anem bé de temps, parem a Ribes de Freser a fer un tallat, i no sé com ve a la conversa el tema de les botes: "ostia nen, me les he deixat al cotxe!" diu en Pep, i el cotxe és a Calldetenes on ens hem trobat. Meeeerda, reculem fins a Calldetenes, afagem les botes i tornem a pujar. Ara ja no anem tant bé de temps.
Collada amunt i ja al trencant de la Molina un cotxe trinxat entravessat al costat esquerre i ni un km més enllà òstia multiple. Collons, si que està xunga la carretera... aminorem i anem fent fins a la Masella.
Nosaltres no sortim de coma Oriola com diu la ressenya del vèrtex, sinó que sortim del pàrking principal de plà de Masella (1600m) i així de pas fem una mica més de desnivell per començar a curtir les cames. La meteo donava fred i vent, i avui no s'han equivocat -8ºC al pàrking quan sortiem a les 10 del matí i amb vent suportable a baix.
Comencem a pujar per les pistes tranquilament però sense parar. A mida que puges, cada cop fa més vent i els que s'han parat a xerrar amb nosaltres, ens deien que a dalt el vent era brutal i que no es podia pujar cap a la Tossa. El corredor es veu molt dret a mida que t'hi acostes, però quan ets a peu de via, ja es veu que no té molta inclinació.
A peu de via ja fa un vent considerable. Ens equipem amb els grampons i piolets (portem algun friend i un cordino de 30m per si de cas). Esquis a l'esquena i comencem a pujar. Això sembla el Ben Nevis i no la Masella. Vent fort, molt fred i molta neu al corredor.
El corredor en si és fàcil i no presenta cap dificultat. El fem desencordats i sense parar per no passar gaire fred a dins, jo amb les ulleres entalades i glaçades vaig més lent perquè no veig res (sense ulleres em cau tota la neu que tiren en Pep i el vent a la cara, i amb ulleres sembla que estigui enmig de la boira... he d'anar alternant). Neu més dura a l'estretament, però cap dificultat ni pas que haguem de protegir. De seguida sortim per dalt. Quin corredor més curt.
Aqui sí que bufa de valent, costa mantenir l'equilibri amb els esquis drets a la motxilla. Pugem 200m per la pista (bé, semblem 2 torrats pujant per la neu, anant de tort i quasi caient), ens calcem els esquís després de guardar el material i a disfrutar de la baixada!!

Ulldeter: corredor Phoenix

Vinga, vinga que això s'acaba.. últims dies, últims dies!!! Com si es tractés de l'oferta de qualsevol parada de mercat de poble, aprofitem el que si la cosa segueix així seran els ultims dies de la Phoenix.
Avui ha tocat fer l'altra via mítica del gra de Fajol gran i que també feia anys que esperavem estigués en condicions. Hi hem pujat molt d'hora per evitar topar-nos amb altres cordades pensant que avui éssent festiu estaria a tope, però no ha estat així i només quan ja baixavem hi hem vist una altra cordada. -2ºC quan ens hem llevat dins la furgo, comença tota la parsimònia: sortir del sac, vestir-se, escalfar aigua, esmorzar... Tota la traça dels dies anteriors esborrada, suposo del vent, o sigui que ha tocat obrir novament traça, però igual de cansat que sempre. Al final només hi pujem en Jordi i jo.
Les condicions comencen a no ser les millors, segueix, igual que la via veina, perdent gèl i apareixen zones de roca, de manera que cada cop és més difícil fer-la integrament amb piolet tracció i a més, el gel cada cop sona més buit i per tant més difícil protegir-lo amb cargols de gel.
El primer llarg és dret i amb un gel de poca qualitat i amb una zona on aflora la roca, però es deixa fer. En Jordi tot i dubtar, el treu. Primera reunió amb un spit i un pitó (45m).

El segon llarg, té un fil del gel de més qualitat pel que em toca enfilar-me. Es pot protegir amb un cargol, després la via s'ajau una mica i permet anar tirant, fins que apuro els 60 metres de corda. Reunió sobre pitons i friends en roca descomposta.

La tercera i última tirada, també apurant tota la corda, presenta un pas en roca on cal trobar el recolzament pels piolets per anar a punxar a la zona de glaç de sobre.

La resta sense problemes. Reunió i sortida a l'aresta per baixar cap al coll dels fajols on ens trobem en Salvador que ha fet l'estreta del Petit i la central del Gran (quina màquina).

Ulldeter: via Conrado-Altamira

Aqui la ressenya dels ressenya.net.
Recordo quan va començar a funcionar el fòrum de la FEEC, quan la gent encara piava condicions i no el feia servir per insultar-se, algú va preguntar si era llegenda urbana que la Fènix i la Conrado-Altamira s'havien fet en piolet tracció i algú altre contestava que si, que era cert, que ell ho havia fet fa molt de temps.
Dons ja es pot dir que s'ha tornat a fer. Diverses cordades des de fa dies, aprofiten les bones condicions d'aquestes vies per repetir-les i disfrutar. I això hem fet nosaltres aquest matí.
Arribem dimecres a la nit al refu d'Ulldeter per poder sortir d'hora cap a la via (jo a la tarda he de treballar). L'endemà ben d'hora, sortim amb els frontals cap a peu de via. Tot i que hi ha mitja traça oberta, la pujada, com sempre penosa.

Arribem a peu de via i a la poca estona arriba la segona cordada de la via. Comença en Pep, però no ho veu clar i baixa i em deixa tirar a mi. En aquestes, la segona cordada (de 3) s'hi fica per un altre cantó (nosaltres hem entrat just sota la vertical de la via, i ells més a l'esquerra). Tiro jo fins a la primera R, només un pas escàs de gel al que se li ha de fotre morro. Es protegeix bé amb cargols de gel. Reunió amb friends i un pitó que ja hi és.

Segona tirada una mica més encaixonada i amb algun ressaltet també escàs però que en Pep treu sense problemes.
La tercera tirada comença més encaixonada però també es deixa fer molt bé. Ens anem alternant amb l'altra cordada, però tot i ser 3 al final sembla que van més lleugers que nosaltres i al final els deixem passar. Quarta tirada també sense problemes.
Ara, la cinquena i ultima tirada ha estat per mi el pas clau de la via. Aqui ja no hi havia continuitat de neu ni consistència i s'ha de superar una franja rocosa amb flanqueig exposat (o "jinyant" com es vulgui dir) cap a l'esquerra amb una crosta de neu on no es podia clavar els piolets. Ha tocat passar una mica de por i per variar l'he cagat amb les cintes i la corda fregava a tope. Just passat el pas clau, he hagut de muntar R a 1o metres escassos de la sortida de la via perquè no podia arrossegar la corda del fregament. Val a dir, que per recuperar-la també he hagut de suar de valent. En Pep arriba tot bufant i tira fins a dalt. Comença a nevar i tirem avall.

Boníssima escalada disfrutada al 100%. Ara, no sé si li queden gaires dies a aquesta via ara que han de pujar les temperatures.

Ulldeter: via paralimpics

Uff, quines ganes que tenia després de tants de dies de veure muntanyasses de lluny i no poder tocar-ne cap! Però a vegades poden més les ganes!!
Dissabte arribem de les vacances a Nepal i diumenge ja he quedat per anar a Ulldeter després d'assabentar-me de les condicions que hi ha (em diuen que estic sonat!!). Objectiu la Fènix o la Conrado-Altimira, però la nevada de la nit anterior ha deixat glaç passat Set-cases i ens hem deixat les cadenes a casa. A més bufa força vent. Com que no podem pujar, anem al bar a veure que fem i al final fem un canvi de plans i ens decidim per provar la paralímpics on no toca tant el vent, però no sabem com estarà de condicions.
Sort que hi ha una ànima caritativa que ens puja fins a l'aparcament de coma de l'Orri, i trastos amunt cap a la via.
El primer llarg no es veu en condicions òptimes (gel) ni de bon tros, de fet pura roca empolsinada de neu. Tirem amunt fent mixte guarro. En Jordi tira de primer i posant pitons i algun friend fins que s'acaba la corda. Pujo però amb molt fred a les mans i un cop superat el tros inicial, en un repòs he de fer canvi de guants perquè no puc escalar més del fred. Em calen 5 minuts per poder seguir... Arribo a la R precària, de manera que em desplaço a uns dels arbres per fer una R més segura i deixo tornar a tirar en Jordi.
La via segueix sense estar en condicions i només fem que rascar roca tapada per molt poca neu inconsistent. Després de la segona R decidim baixar. Així aquesta via no es disfruta!!
2 rapels de 60 i cap a casa, previa caminada fins al pont de Set-cases on hem deixat el cotxe.

El Bagís

Avui, matinal al Bagís. Només hi havia anat un cop i fa molt de temps. Ahir, in-extremis, decidim amb en Quico fer una visita a la zona, diuen que el temps aguantarà.
Arribem a les 10, tot super tapat. Anem a un sector enganxat al camí, la Paret del Pi. Sortim del cotxe i cau alguna gota: meeeeerda. A veure si aguanta!! Comencem per lo més fàcil, el IV de l'esquerra, cada cop plou més. La fa en Quico. No sembla pas que pari, i tot i que no plou fort, va mullant la roca. Arriba en Pep: que farem?? Va que provarem les vies en top en vistes de com està el temps (fer vies molles en aquest tipus de roca no mola gaire). Provem el 6a+ del costat, que surt sense problemes. El 6b+/6c següent, que surt amb problemes (m'he de penjar 1 vegada per descansar), el trobo duríssim. Via següent, 6a+, va per una marcada fisura amb bon canto. Flipo si s'ha de fer de primer, assegurances moooolt allunyades. Evidentment, el 7b que ve ara ni mirar-lo... Toca un 6b mooolt guapo que també surt.
Després de descansar una bona estona, ara fa estona que no plovisqueja, i tot mirant les ressenyes decideixo provar la següent via que va després d'un altre 7b, que tampoc miro. Llegeixo a les ressenyes 5c. Va per una fisura-babaresa fins a una placa cap a l'esquerra impossible, i jo flipant.. com que 5c. Baixo i torno a mirar la ressenya: és un 5 o un 6... sembla que 6c!! Conclusions: ulleres o tinta per la impressora... he acabat petadíssim. En Pep ni la prova, que si jo he de bufar, no cal ni gastar forces!
Fem la ultima via de la dreta un 6a per acabar de matar el matí. Al final bon matí tibant a tope tot i el mal temps, encara que sigui en top!!

Castell de Farners

Dijous passat, matinal amb en Gerard i l'Ivan a un sector nou per mi: el castell de Farners.
Sortim de Santa Coloma, on hem passat a buscar l'Ivan que és el que coneix la zona. Ens dóna per triar, Bagís o la zona del castell... com que no hem anat mai a la segona, és la que triem.
Fàcil accés (5 min des del cotxe). Hi ha diferents vies segons la cara de la paret, tipus Solius (després remenant pels blogs he trobat alguna referència al blog d'en Piter, però espero l'Ivan passi les ressenyes).
Fem visita de rigor al castell, al que no havia pujat mai. Molt xulo i ben restaurat. El millor les vistes, és clar!
Provem les primeres vies que trobem abans d'enfilar cap al castell, i que crec que són les més noves.
Comença l'Ivan per la de més a la dreta. Potser perquè ha estat la primera del dia, però m'ha semblat amb passos força fins. Discontinua. No m'agrada massa.
Segona via començant per la dreta: una mica més fàcil que l'anterior.
Variant esquerra de la següent seguint cap a l'esquerra: entrada dureta de fisures i on has de colocar bé els peus. Molt ben assegurada, després amb bon canto fins a dalt.
La variant dreta, comparteix entrada amb l'anterior. La part més dura per mi a dalt de tot just xapat l'ultim parabolt.
No tenim temps per més. Els graus que em canta l'Ivan estan per sobre dels del blog d'en Piter, i a mi també m'ho semblen però esperarem a tenir la ressenya.
Fem un voltet per veure la resta de vies, sembla una zona més fàcil, més ajaguda (cinquens i un parell de sisens comenta l'Ivan). No hi ha temps per més.

El vol de l'home ocell

Això no és cap joc
deixeu-me volar!
Jo sóc lliure de fer el que vulgui
no em tregueu la llibertat

Ahir dijous amb en Gerard em trec 2 espines: la de la via Airun i el mar d'estels i la de dissabte passat després del fracàs a la Tardor d'en Nebjeperura.
Escalem "el vol de l'home ocell" 215 m 6b (V+/A0) a les Agudes (Montseny). La ressenya trobada al blog de Traba ens completa la que surt a la guia de Barcelona y alrededores.
Personalment la via m'ha agradat molt. Primer i segon llarg empalmables (duiem cordes de 60m). El que seria el segon llarg entra per una fisura i després et desplaces a la placa. Aqui ja et posa una mica les piles, un cop a la placa, sense cap problema fins a dalt i fem reunió en 2 pitons que trobem i reforçats amb un friend.
Tercer i quart llarg en ensamble fins sota un arbre on comença el llarg de 6b.
Espit i diagonal a l'esquerra fins a un tram herbós, després cal mirar bé fins a trobar els pitons per superar el sostre. Sort que estan junts i no cal patir en excés. Ho forço en lliure però he de descansar abans de xapar l'espit que hi ha sortint del sostre (la tonelada de friends que porto i la motxilla passen factura en aquest pas).

Reunió incòmode en un espit, excèntric que deu portar allà des que es va obrir la via i un friend per reforçar.
Ara ve un llarg curt que comença en una placa inclinada que ressegueix una fissura per l'esquerra. Més tècnic del que sembla! i el pitó amb un filferro que hi ha abans d'arribar a l'espit no dóna massa confiança que diguem. Reunió en un arbre.
S'encara l'ultim llarg buscant un pitó groc. No és molt evident i cal buscar però es van trobant pitons. Algun friend per acabar el llarg i sortir a dalt per muntar R en unes pedres.
Descens passant pel cim de les Agudes i baixar seguint unes marques vermelles fins a la carretera.




Anem a fer uns "quintus"?

Anem a fer uns "quintus". Quan escoltes això, no saps si toca anar a fer birres o a fer vies de V.
Segona opció amb en Pep, que com que està en baixa forma només vol fer "quintus".
Està clar que l'he de rescatar d'aquest pou d'inactivitat vertical en que les lesions, el surf i massa temps lluny de Catalunya l'han ficat. Decidim doncs anar el diumenge al Revolt de l'Àliga a tibar pausadament.
Feia molts anys que no veniem per Moià. El poble en si ja el trobem canviat però per nosaltres ja és una gran novetat que el camí estigui asfaltat... Ens venen al cap les vies dels nostres inicis a Montbrú: diedre Ulisses, Spiderman, Esgarrapacristos.... uff, fa molt i molt que no veniem per aqui!
Trobem bé el sector gràcies a les ressenyes que tenim. Ens havien dit que és un sector tranquil i menys sobat que Montbrú. Llàstima que en arribar se sent de fons la musica maquinera d'una rave?? tothom que trobem ho comenta, i a ningú li agrada. Nosaltres que voliem tranquilitat...
Ens posem a lo nostre i comencem per lo més fàcil, vies 2, 1 i 3.

Canvi a l'altra punta del sector i fem la 35, 34 i 33. Aqui en Pep ja diu prou.

Pujo per recuperar la 33 i faig un pegue en top a la 32 (marcada a peu de via com a 6c+). Com que no he posat cap xapa només li faig un tastet perquè al desenganxar-me de la paret caient abans de sortir del sostre, ja no hi puc tornar. No la lluito massa però crec que es pot fer. Un altre dia...

Desequipaments

Un altre cap de setmana llarg desaprofitat (alpinisticament parlant, és clar!!). Haviem de marxar a fer la cresta de Salenques amb en Quico però el mal temps previst al Pirineu per dissabte ens fa enrere. Divendres haviem d'anar a escalar al Montseny però un imprevist fa que la cosa es torci a ultima hora. Quedem per dissabte.
Volem fer la via Airun i el mar d'estels, però quan tot ha de fallar.... Via euipada amb parabolts, o sigui que no portem gaires ferros. Arribem a peu de via juntament amb una altra cordada. Peu de via... suposat perquè no el trobem. Segons la ressenya hi ha un parabolt amb anella. Vinga buscar i no la trobem. Quina merda!! No pot ser tant dificil... No podem set tant burros 5 tius a peu de paret.... A l'altre cantó de la canal hem trobat un spit que pensem és de la via Itzi, però de la nostra res.
Pugem amunt, dreta, esquerra, avall... fins que trobem una instalació de ràpel i un parabolt. Pensem que som a la R2. L'altra cordada puja per la placa del parabolt però no troben res, fan reunió i escaquejen per l'esquerra esperó amunt. Res de res. Nosaltres rapelem. Ja anem tard, i en Quico ha de ser a les 3 a casa.
Baixant, decidim provar la que pensem és la Itzi, si més no un llarg, per posar-se els peus de gat ni que sigui. Pujo i trobo un spit. Tiro amunt per zona descomposta, cap més assegurança. Poso algun friend i tiro amunt. Trobo un altre spit... Quan s'acaba la corda, R com puc i que pugin els altres. Baixem avall i cap a casa.
Quan recollim, la cordada anterior, treu el cap i ens diu que està tot desequipat. Espàrrecs tallats...
És que no n'hi ha prou amb que ens fotin els forestals prohibint zones d'escalada que ens hem de putejar les vies els uns als altres??? Quina merda de col.lectiu que sóm, així acabaran amb nosaltres sense gaire esforç. Ens comenten que ja hi havia polèmica amb aquesta via, que massa equipada... la història de sempre. Quina meeeerda!!!!!
Qui vulgui fer la via, que carregui de material.
Diumenge matí el salvem amb la Marta escalant a Romanyà. Tenia ressenyes d'abans que es reequipés la zona però no hi havia anat mai. Hi trobem una parella de Llagostera que ens indica el grau de les vies. Ara hi ha bolts i força linies. Algunes de més fàcils i algunes de dures. Jo les trobo extranyes però vaig fent. Provem principalment el sector fàcil, el dret. Queda pendent l'esquerre, on hi ha vies no tant dures (6a's i 6b's) per provar.
Un altre dia...

Pedraforca: gran diedre (200m MD)

Diumenge 31 d'agost amb l'Enric, fem aquesta via del Pedraforca (ressenya d'Onaclimb).
Tot i que la previsió meteorològica no és del tot bona, decidim arriscar-nos, doncs fins a migdia no estan previstes pluges. Com que haurem d'anar d'hora per apurar el bon temps, marxem dissabte a la nit i fem vivac al costat del cotxe. Ens llevem d'hora i sortim del cotxe a les 7, juntament amb una altra cordada que va a una altra via de la cara nord.
Fins a peu de via hi ha moltes alternatives, així que com que no hi hem estat mai, anem triant el que ens sembla més fresat com a camí. Marques blanques i alguna fita indiquen els camins fins a trobar una pintada que indica cap a la Pany, que és la que hem de seguir. Seguim per una canaleta fins a un bosc penjat, a la part de sobre del qual hi ha una cornisa herbosa que seguim. Just abans de la instalació de ràpel veiem que comença la via Sanchez-Gil. Nosaltres ens equipem i fem el ràpel fins a la cornisa inferior i d'aquí a peu de via. Tiraré jo de primer el primer llarg i si no hi ha problemes, ens alternarem els llargs per anar més ràpid. La sortida és una mica extranya per ser III si entres directament pel diedre com he fet jo (després mirant la ressenya, sembla que s'ha d'entrar una mica a la dreta), la resta del llarg sense problemes. Es troba algun pitó però el joc de camalots que he agafat del Matxacuca va de fàbula.

Ens anem repartint els llargs tal com venen. El tercer llarg em sembla fantàstic i només hi he trobat un pitó, la resta friends. Quart llarg, l'Enric fa el pas clau, empotrat al diedre per xapar i després sortir una mica a la dreta per encarar la zona més difícil, equipada amb 3 pitons super-seguits per si es vol fer A0. L'Enric s'ho curra i tot renegant treu el pas.

Ultim llarg amb algun pas de V per mi i sortida cap a la Pany.
Després es fa una placa de IV marcada amb un punt taronja per afagar una canal descomposta fins al final que trenca a l'esquerra per un esperó que pugem i d'aqui al collet de la cova.

Nosaltres baixem pel coll del Gat.
Magnifica via i magnífic matí aprofitat. No s'ha tapat fins a les 14-15h, sort que s'ha enderrerit.

Taillon

Ja era hora!! Tres intents ens ha costat fer el Taillon amb la Marta. El mal temps sempre ens la jugava. Diumenge, fer fi la Marta ho aconsegueix per primer cop, ara si, aquest cop per la normal i com senyors.
Si en ens 2 intents anteriors, la idea era pujar des del coll dels Gabietous, aquest vam decidir que per la normal des de la bretxa de Roland i fent nit al refu.
Arribem un pèl tard a l'aparcament, passades les 7 del vespre. Hem trucat al refu des de Gavarnie perquè ens guardéssin el sopar tot i anar tard, per evitar sopreses desagadables.

Sortim a tota pastilla cap a dalt. El millor de venir a aquestes hores és que puges sol, només trobem algú de baixada... Arribem al refu, i com que som els ultims ens costa trobar un parell de sabates d'aquelles tant maques que hi ha als refugis per no anar amb botes. Al final, un cop deixem les coses sobre la llitera, baixem a sopar. Un cop sopats, de seguida a dormir.
Tot i que la jornada és curta, ens llevem d'hora i tirem amunt. La pujada a la bretxa et posa els pulmons a lloc. Flanqueig sota la paret fins al dit i d'aquí, plàcida pujada fins a dalt.

Baixem cap al coll dels Gabietous, que de fet hauriem d'anar a fer, però personalment em pot la mandra, i sembla des de dalt més dret del que pensava i segur que la Marta no ho disfrutarà, o sigui que aqui es queden. Un altre dia... (m'espanta la falta de motivació i m'autoconvenço de que serà millor pujar-hi fent una hivernal).
Baixem xino xano per enfilar altre cop cap a la bretxa i d'aquí cap al refu, i d'aqui al parking. Ostres que llarga que es fa la tornada.... i el que ens espera en cotxe!!!

Esportiva al Montgrí

Ahir a la tarda, buscant l'ombra, va tocar provar la zona d'Ullà. Va ser però un d'aquells dies que renegues de l'esportiva i que animicament et deixa fet pols... però l'esportiva ja té això, un dia tot surt i et penses que estàs fort i uns dies després ni t'acostes al grau que penses que pots fer.
Total, després d'un cap de setmana sense fer res interessant (treballar dissabte va trencar els 3 dies!) aprofito la tarda de dimecres per escapar-me amb la Marta a la zona d'Ullà.
Hi haviem estat un cop per mirar de trobar el sector i un altra vegada en que el sol del matí ens va fer fugir doncs era impossible aguantar (i de fet, ens vam passar de putes i vam voler aproximar per un altre lloc, per fer-ho curt amb el resultat de no arribar al sector i sortir-ne ben esgarrinxats).
Ahir per fi, arribem a peu de paret. Ombra a partir de les 4 assegurada. Provem primer les vies fàcils del cantó esquerre. Llarguetes i amb canto (V+ i V+/6a).

Anem justos de temps, així que ara provarem les curtes del cantó dret: 6a i 6a+/6b. Aquí és on la meva moral toca a terra: no trec la segona a vista i m'he de penjar de la cinta un parell de cops per veure els passos. Meeeerda!! Si que estic fluix... Al final encadeno però em veig lluny del 6c. Després penso que ja es normal fer baixades de nivell si no escales asiduament ni entrenes (massa calor per anar al rocòdrom, i ara els caps de setmana si es pot, són pel Pirineu... alguna excusa he de donar no?

Neouvielle i pic de Ramoung

Dia 6 d'agost, pugem al llac Aubert. Hem decidit que farem el Neouvielle i el pic de Raumong. El Neouvielle no té cap dificultat, el fem per la via normal. 3 horetes. D'aquí miro la fantàstica cresta dels 3 consellers (que avui hauriem d'haver escalat!!!) i que no deixa d'acollonir. Baixem cap a encarar l'escalada al Ramoung tot seguint les fites. Em torna a tocar de primer, o sigui que vaig tirant tot assegurant els passos més delicats.

En ho prenem amb calma i disfrutem de l'escalada a aquest pic. Fotos de rigor i baixada amb un parell de rapels inclosos.

De nou, baixada aprofitant totes les pales de neu fins al camí normal. Total, unes 8 horetes fins a la furgo, i a menjar!!!
Descartem la cresta Pic Long-Estarange per les hores que ens ocuparà i tot mirant les ressenyes mentre prenem el sol al llac d'Oredon decidim que farem la fàcil cresta entre els pics dels 3 consellers i en Turon del Neouvielle.
Una bona tempesta nocturna i el cansanci acumulat ens fan desistir i cap a caseta (tornar a vorejar el Cap de Long no era massa atractiu tampoc !!!)