Aqui un video ben fet de la passada estada als ecrins fent gel. Cortesia de Sergio, de qui el manllevo.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escalada Gel. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escalada Gel. Mostrar tots els missatges
Tunel de Bielsa, boca nord: la dorada II/4 40 m
Dissabte 5 de març de 2011
Avui només podem escalar al matí, cal al migdia tirem cap a casa, així que toca una escalada curta. Com que a la boca sud no hi ha res en bones condicions i per tema horaris, hem de descartar Barrosa, provarem sort a la boca nord. Ahir algú ens va comentar que hi havia força neu però que es podia escalar.
Enfilem tots 4 cap a la dorada, esperant que s’hi congregui la marabunta de cada cap de setmana. Som els primers a enfilar camí amunt, així que toca obrir traça. Una colla de francesos arriba al parking, així que apretem el pas per poder triar un tros de via. L’últim tros, per arribar a peu de via, enfonsats per sobre els genolls. Miro l’Americana, que està força justa, sobretot a la part inferior, però igual li fem un top. Obro jo superdecidit per la part central de la paret, i en Pep per la part dreta. Les altres cordades, que arriben es situen a la part més de la dreta (crec que és la Canal de la Dorada). I els gavatxos, per sort eren esquiadors. Enfilo els primers metres sobre gel molt porós i amb crosta regelada per sobre. Tram central sembla que milloren les condicions, però quan he d’enfilar pel tros més dret, el gel cada cop està pitjor. He posat algun cargol d’aquells de fortuna, més que res per calmar el coco. Veig aigua córrer per darrere del gel. Decideixo tirar en diagonal cap a la R que veig a l’esquerra. Els 2 primers cops de piolet en gel bo i després en una merda de gel prim i amb aigua per sota. Ai,ai, ai penso. Intento recular, però això en gel es força complicat, així que toca apretar una mica el culet i tirar amunt. Flanqueig sobre neu crostosa amb l’ultim cargol a la quinta punyeta i per fi reunió. Faig pujar l’Àlvar que em maleeix, però algú ha de recuperar els cargols. Rapelem tot mirant l’Americana, que està desenganxada de la paret, i “visto lo visto”, decidim que no la provarem ni en top, la deixo pels més valents que jo.
Ja a baix, desmunto la via que han fet en Salvador i en Pep i decidim fer-li un top per la part més vertical. Gel mediocre (ara, molt millor que 4 metres més a la dret, per on he pujat jo) però picat a la part més vertical, així que ganxos i mínimes picades per fer el llarg. En total 3 pujades cadascú, excepte l’Àlvar, que amb la primera n’ha tingut prou i ha desfilat cap al cotxe.
Fotos: 1 i 2: jo passant força por a la part esquerra de la dorada. 3 i 4: Pep i Salvador (respectivament) a la línia de més a la dreta, 5: jo a la mateixa línia
Resumint, ideal per una matinal, però avui, el gel era força dolent. Lo millor, que no hi ha hagut les aglomeracions tipiques en aquesta via de cada cap de setmana.
Cap al cotxe a menjar una mica i cap a casa. Potser ha estat la última sortida de gel d’aquesta temporada. O no.....
Barrosa: Arapahoe III/4 130 m i Océano Pacífico III/3+_4 120 m
4 de març de 2011
Després de passar la nit al refu de Pineta, on ha nevat tímidament durant la nit i han caigut uns 5 cm de neu nova, ens dirigim en Pep, en Salvador, l’Àlvar i jo cap a la vall de Barrosa. Avui faré cordada amb l’Àlvar i tot que els plans dependran del què trobem lliure, jo ja sé què no farem. En Salvador i en Pep ja tenen en ment fer Espluca, que els va quedar pendent la ultima sortida.
Al parking només un cotxe i s’estan equipant encara. Bé. Pugem la pista fins que s’acaba just a les obres que estan fent al riu i primer camp a través i després seguint la pista, arribem sota les primeres vies. Ens separem, nosaltres cap a Oceano, però la cordada que ens precedeix hi acaba d’arribar. És just, ell matinen més, ells trien via, o sigui que obrim traça fins a l’esperó rocós just al costat d’Océano i enfilem amunt a buscar Arapahoe. Neu per sobre dels genolls i encara neva una mica, cosa que dóna un ambientasso a la zona. Tot i haver consultat la previsió i al guarda del refu, que ens diu que pels allaus no patim, les petites purgues de neu nova que van per l’encaixonada via, sempre neguitegen. Però la quantitat de neu caiguda és poca, així que no cal patir.
Mentre l’Àlvar s’acaba d’equipar, vaig obrint trinxera fins on comença la via i munto una reunió amb un parell de friends. La via es veu molt maca. Potser més encaixonada que Espluca, i dreta al seu segon llarg. El primer llarg és el menys dret, i està força tapat per la neu. Avui no dono opcions: tira primer l’Àlvar i jo em reservo pel segon llarg, que serà el bo!! Primer llarg sense complicacions, un parell de ressaltets de gel i no gaire res més. Reunió a la dreta sobre bolts.
Deixem les motxilles a baix per anar ràpid que la via tampoc és massa llarga. Pujo ràpid el primer llarg, pispo cargols i material i enfilo amunt. Per la banda dreta veig un bolt que aprofito i a partir d’aquí a negociar amb un gel força sec i crostós. Trams ben verticals al terç superior del llarg i reunió sobre bolts a l’esquerra. En teoria, hi havia una placa reflectant per si cal trobar el ràpel de nit (cal recordar que el descens és per la mateixa via i que es fa servir com a descens per altres vies), però algú s’avorria mentre el company devia fer el llarg i s’ha dedicat a gratar tot el reflectant... que cadascú en tregui les seves conclusions. Un cop puja l’Àlvar, em diu que m’he saltat 2 bolts. La veritat és que ni els he vist ni els he trobat a faltar. Amb cargols es protegeix bé.
Fotos: 1 i 2 Àlvar al primer llarg, 3 al segon llarg, 4 i 5 sortint en mixte al tercer llarg
El tercer llarg altre cop per l’Àlvar, primer sobre gel prim, amb menys pendent i després gira a la dreta on s’acaba el gel i toca sortir en mitxe. Pitó per assegurar el pas més compromès i surt per la dreta del bloc empotrat, que té la sortida completament colgada per la neu. Reunió improvitzada en un arbre i jo acabo els deu metres escassos de travessia sobre neu fins a l’arbre que té el ràpel muntat amb una cadena. Com que anem amb cordes de 60, podem rapelar fins a la primera reunió i d’aqui fins a peu de via.
Fem un mos i anem cap a Océano. La primera cordada tot just surt de la segona (o primera, depen de com ho hagin fet) reunió. Una altra cordada espera a la primera reunió. Com que la via és ample i ja es fa tard, tirem amunt fins a la primera reunió, a l’esquerra. Obre l’Àlvar, un primer llarg força mantingut però sense ser vertical del tot. La primera cordada ja està força amunt, i la segona està ja començant a sortir de la seva segona reunió, així que pujo. Arrivo a la R, recupero cargols i dissipadores. A la cordada que ens precedeix no els importa que passi per la seva dreta, així que em salto la reunió i avanço metres fins a apurar la corda. Munto reunió sobre cargols i avalakov. Mentre puja l’Àlvar, parlo amb la cordada del costat, que són Valencians, i al final, decidim que ells tiren amunt i nosaltres, com que ja pel que queda de via, que sembla que perd interès, tirarem avall.
Aqui un video de l'Àlvar fent el primer llarg a tota pastilla
Ràpels sobre avalakov. Baixem fins a la primera reunió. A la segona ja hi ha en Salvador i en Pep, que decideixen no tirar més amunt. Quan recuperem les cordes, una es queda trabada. Merda. Impossible fer-la baixar. Després de mitja hora estirant i maleint, quan ja m’equipo per tornar a fer el llarg, arriben els valencians que ens desfan el merder.. sembla que s’havia fet un nus i s’havia encallat en un dels avalakov. Gràaaaaaacies.
Jo mateix acabant el primer llarg d'Océano
A mi se’m fa estrany que una via tant popular i amb 3 reunions en els primers 60 metres, no tingui cap reunió en la part superior de la via i hagis de rapelar sobre avalakovs. Ei cap problema, sempre fan por, però aguanten. Ara, o no vam trobar les reunions o simplement no hi són.
Ja a terra, comentem la jugada i tirem avall cap al refu, abans però anirem a veure com estan les vies per demà: boca sud, res escalable. Cólera de Dios, que era el meu objectiu, amb poc gel, només apte pels valents. Jo és clar, passo. Boca nord: molta neu, suposem que la dorada estarà bé, o sigui que ja tenim feina per l’endemà.
Ceillac: Branca dreta de la Y II/3+ 250 m
13 de febrer de 2011
Últim dia de la sortida alpina d’aquest any. Com que tenim una bona tirada de cotxe hem quedat per inicial la tornada a quarts d’una, així que hem d’escalar quelcom curt i ràpid. Decidim anar a Ceillac. Allà hi vull provar Sombre d’Heros, però en arribar des del parking es confirmen les meves sospites. Les altes temperatures d’aquests dies (inusuals segons la mestressa de la gîte) fan que la part final del cigar no tingui massa bon aspecte i es veu molta roca i molt justa. Vist l’èxit d’ahir passo d’anar a peu de via i no fer res. Anem justos de temps. Els Peps diuen que no volen escalar més i decideixen anar a fer unes baixadetes per les pistes.
Nosaltres decidim anar a escalar. Tenim poc temps així que farem una via facileta i que en Sergio pugui obrir els seus llargs. Anem a la Y. La idea és fer l’esquerra. Pugem a tota llet adelantant un parell de cordades pel camí fins a la via però anem tant encegats que ens hem equivocat de camí i hem anat massa cap a l’esquerra. Reculem a tota pastilla... tant ràpid que ens passem l’entrada de la via sense ni veure-la i anem a petar al descens de les vies!! Reculem i finalment arribem a peu de via, però ja tenim 2 cordades d’Italians al davant. El Sergio fa el primer llarg i quan arribem a la bifurcació, les 2 cordades han tirat per l’esquerra. Llàstima, però ja ens va bé, o sigui que tirem per la dreta sense ningú al davant. La via ja la conec bé, l’he fet un parell de cops, o sigui que no esperem cap sorpresa. Ens repartim els llargs perquè en Sergio practiqui i tirem apurant al màxim la corda. La via està molt picadeta i sembla que hi ha trossos on tothom posa el cargol en el mateix mig metre quadrat... De seguida acabem la via i comencem a baixar. Si no trobem gent a la Easy la provarem. En arribar-hi hi veiem una cordada de 3, o sigui que donem per acabada l’escalada i tirem cap al cotxe.
Fotos: 1, 2 i 3: Sergio obrint un dels llargs, 4: Baixant cap a les pistes
Han estat 4 dies fantàstics. Com sempre bona companyia i bons tips de riure. Molts metres de gel, llàstima que les condicions no eren òptimes, però hem conegut una nova zona on hi ha infinitat de possibilitats, així que ja només queda esperar per poder-hi tornar.
Fournel: Hiroshima III/5 150 m i La vision de Marco II/4 100 m
12 de febrer de 2011
Avui és el dia. Avui em toca fer els deures. Avui provaré de fer Hiroshima. Des de sota l’he vist més o menys factible. Són deures autoimposats, i dels bons, doncs encara no he escalat mai un grau 5, tot i haver-ne provat un fa un parell d’anys. Estic motivat però com sempre quan escalo al meu límit i són vies que no conec, tinc un cuquet per dins que em neguiteja....
Avui és el dia. Avui em toca fer els deures. Avui provaré de fer Hiroshima. Des de sota l’he vist més o menys factible. Són deures autoimposats, i dels bons, doncs encara no he escalat mai un grau 5, tot i haver-ne provat un fa un parell d’anys. Estic motivat però com sempre quan escalo al meu límit i són vies que no conec, tinc un cuquet per dins que em neguiteja.... Fem canvi a les cordades i en Pep C avui farà cordada amb mi. Si jo no les tinc totes, ell sembla que encara menys. S’havia proposat fer el primer llarg, però quan som a peu de via i el veu, declina amablement. Deixem motxilles a baix per anar sense pes. M’encordo, miro amunt i començo just en la petita finestra de temps en que el sol toca al segon llarg. Primers metres més ajaguts però després la cosa es va posant dreta. Per sort per mi, està picada, cosa que em permet esforçar-me menys del que caldria, tot i que aquí no regalen res. Metre a metre pujo, vaig posant cargols i esperant la zona on ja s’ajeu una mica abans de la reunió. Com que no sé què trobaré em guardo 3 cargols per si de cas, així que en terreny més fàcil, excursioneta fins a la cova. 55 metres i miro i remiro i no trobo cap reunió. Ostres, la guia deia ràpels equipats... i per les fotos que havia vist, tothom es situa a l’esquerra, però no trobo res. Munto reunió amb 2 cargols i una columna de gel i faig pujar en Pep, que des d’abaix ja no veu clar com baixarem si no hi ha reunió. Arriba bufant i quan veu la reunió que he muntat li canvia la mirada i comença a buscar el ferro on lligar-se. Al final el troba, just darrere la part vertical, amagada darrere de una paret de columnes de gel hi ha un parell d’espits.
Munta la reunió i m’avisa de la quantitat d’aigua que baixa per darrere de la part vertical que ara em toca escalar. Desmunto la meva fantàstica reunió i m’hi acosto. Osti, baixa un canyo d’aigua important.... em fa dubtar. “Sobretot no caiguis” em diu. Trec el cap per mirar per on he de passar i analitzo el gel. Torno a mirar la d’aigua que baixa per darrere... no fa gaire fred... ens mirem i decideixo fer-li cas i baixar. En cordada de dos, un ha de tenir seny, i aquest cop em convenç per no provar-ho. En resum, sóc un cagat... massa al limit del meu grau per no fer-ho amb un gel que em convenci, així que muntem rapel i avall.
Parlo amb l’altra cordada que esperava per pujar els dic el que hem trobat. Ells pugen. Perfecte, sempre n’hi ha de més valents (o menys assenyats, depèn del prisma amb què ho mirem) que un mateix.
Decebut per no haver fet els deures, però content per tenir prou seny de si no ho veig clar, retirar, anem a trobar els rookies.
Els hem enviat cap a la Vision de Marco, que segons la guia és un II/3, o sigui que ja la poden escalar ells tirant de primers de corda. Quan arribem, els veiem baixant de la primera reunió i ens comenten que el segon llarg és molt dret. No pot ser.. si la guia diu que és de grau inferior al que han fet fins ara.... però de fet, vist des de sota, es veu molt dret el segon llarg.
Fotos: 1: la via, 2 i 3: jo obrint el segon llarg, 4 i 5: Pep pujant el segon llarg
La provem. El Pep fa el primer llarg, que excepte els primers metres, no té massa dificultat. Reunió a la part dreta amb espits. El segon llarg per mi. Per la banda dreta està “tieso tieso”, i durant un grapat de metres... Tiro amunt, per sort el gel és més tou però no està gens picat, cosa que fa que m’hi hagi d’esforçar. La veritat és que disfruto el llarg de valent. Reunió a l’esquerra amb un espit ronyós, unit per un cordino suposo que a un altre espit que queda sota el glaç. Algú ja ha reforçat la R amb un avalakov, o sigui que m’hi enganxo. Puja en Pep i tots 2 coincidim en què no pot ser que això sigui per grau més fàcil que el que haviem fet els 2 dies anteriors.... no quadra.
Al final, ja a casa, mirant per internet, veig que li donen II/4. Això ja quadra més... tot i que això dels graus en gel és tant variable... l’he trobat més dura que Nadia, un 4+ que vam fer l’any passat a les Orres. Però queda clar que no és menys que Fracastours ni Champ Pelbaud.
Freissinières: Fracastours II/3+ 200 m
11 de febrer de 2011.
Després de l’escalada del dia anterior, a la tarda vam decidir anar a fer un volt per aquesta vall veina. Problema: el mateix que ens acompanyarà tota la sortida, no tenim cadenes. Després del poble de Freissinières, el camí està força net de neu però és una pista de gel. Arribem fins a les Violins i encara podem tirar una mica més enllà. Està clar que a la matinada això serà impracticable per nosaltres, així que només podem flipar amb les vies que s’escalen a les Violins (i això que no hem pogut arribar per veure les que es fan a la Tète de Gramusat!), i decidim que per demà , Fracastours és una bona opció i ja descartem endinsar-nos més a la vall.
El ritual és el de sempre: despertador, mandritis, baixar a fer l’esmorzar i sortir amb el fred al cos cap a la via. Deixem el cotxe només començar el gel i enfilem a peu fins a la via. La canal d’entrada a la via està sense neu però glaçada, cosa que complica una mica més passar-hi però en poca estona som a peu de via.
Repetim l’estratègia del dia anterior en les cordades i jo la faré amb el meu germà. Com que la via és ample, pujarem en paral·lel. Hem fet canvi de grampons perquè ell vagi millor i jo provo els Sarken. Primer llarg buscant les zones més verticals, amb gel altre cop dur i sec. Queda una reunió a la part esquerra amb espits. L’altra cordada, va una mica més a la dreta, obre en Pep i en Sergio puja de segon. Acaben muntant la reunió sobre cargols.
El segon llarg té una zona amb poqueta pendent i alguna una mica més dreta, però és fàcil. Estirant al màxim els 60 metres de corda arribo a una reunió a la part dreta de la via amb espits.
Fotos: 1: la via, 2: Pep al primer llarg, 3: l'altre Pep pujant el primer llarg, 4: Pep al segon llarg
El tercer llarg ja és una altra cosa. Comença per un mur força vertical (val a dir que he anat tirant per les parts més dretes de la via) amb gel més humit i més agradable de picar. Un parell de ressalts més i terreny fàcil fins a la reunió, també amb espits. Aquesta l’haurem de compartir tots quatre, així que de seguida que puja el meu germà, que ha bufat tot el llarg, li dic que tiro amunt per fer l’ultim tros.
L’últim llarg de la via, segons la guia es pot fer per diferents llocs. Veiem una reunió en un arbre si segueixes canal amunt, però no té cap mena d’interès. Una mica més a l’esquerra, una mena de diedre glaçat amb una part vertical a la dreta molt fràgil que no toca terra: descartat, jo per allà no hi pujo. Finalment un mur no gaire ample i força vertical és la part escollida. Curt però em posa els braços a to. Esbufego mentre hi poso els cargols però acabo arribant a dalt sense complicacions i munto el descens en un maillon que hi ha, i en Pep em baixa fins on està ell. Satisfet pel bon llarg, esperem que pugi l’altra cordada, i tot que he tret els cargols, no em desfaig per si algú el vol provar en top. Tots diuen que estan cansats i ningú el vol provar, així que em desfaig de les cordes, les trec, reforcem el cordino de la R i muntem el ràpel. Un rera l’altre, baixem i anem muntant ràpels fins a arribar a terra.
Fotos: 1: Pep al tercer llarg, 2: Jo al tercer llarg, 3: Pep acabant el tercer llarg, 4: l'altre Pep obrint el tercer llarg
La via ens ha agradat molt més que la del dia anterior, i tot i tenir el mateix grau, no tenen res a veure. Aquesta té trossos més mantinguts i més verticals. Alguna zona amb gel més bo que el que vam trobar ahir. Satisfets, cap a la gîte a dinar i descansar.
Gel al Freser
El passat 4 de desembre, coincidint amb l'onada de fred passada, afamats de gel quedem el trio calavera per anar a picar una mica... No anirem massa lluny, així que Pedra o Freser. Al final ens decantem pel Freser, així que dissabte ben d'hora cap allà. Fa força fred, tot i que n'esperava més. La última nevada ho ha deixat tot ben enblanquinat però no deu haver-hi més de 10-15 cm de neu nova.Primer revés quan veig que el salt de grill no està gens glaçat (coi, no representa que fa mooolt fred??), i la part de sota del salt tampoc. Seguim amunt, encara sense decidir si anem a la canal d'aigües o més entrada la vall. Quan tenim visió de la canal, veiem que està format però a mi em sembla que amb poc gruix i al final sembla que s'imposa anar a provar les vies de la dreta de la vall, just després del pont i abans de començar la pujada cap al refu de Coma de Vaca. Veiem una linia formada a la part esquerra, inici vertical però li està caient una quantitat d'aigua per sobre important. Descartada. Seguim amunt.Al final només trobem gel acceptable a 2 vies però només una amb gel suficient per protegir (val a dir que a mi m'agrada que els cargols entrin fins al fondo). Acabo obrint jo, gel humit, a zones amb un bon pam de gruix i altres amb força menys.Part final de la via més escassa i m'he quedat sense material (ho he cosit més de l'habitual per allò de que si caus, i algun cargol no aguanta, que n'hi hagi molts), així que munto R en un arbre com bonament puc.
Fotos: 1 i 2, obrint la primera via, 3 i 4 provant la segona via
En Salvador i en Pep la proven de segon i muntem també la via del costat, amb la placa més escassa de gel però una zona més vertical per disfrutar, això si, de segons. No hi ha gel per més, cal esperar encara... portem un parell d'anys massa ben acostumats.
Aqui un video d'aquest parell provant les vies:
Aqui un video d'aquest parell provant les vies:
Cascada de Fontalba
Aquests dies de fred rigurós has fet que es glacin torrenteres que normalment no ho fan. El vent que trobem de matinada quan ens trobem nes desdiu d'anar a Ulldeter a fer canals i davant les poques ganes de fer cua a llocs propers com el Pedra, i el poc temps per anar a llocs més llunyans, decidim provar sort a la Vall de Núria.
En Jordi, en Cristóbal i jo quedem diumenge 14 de febrer i enfilem, carregats com sempre el camí de Queralbs a Núria. Una hora després ja veiem el nostre objectiu, des de lluny pinta prou bé.
Segons la ressenya, és una torrentera amb el primer ressalt més dret, campes de neu i un parell de ressalts als ultims llargs. Trobem uns escaladors que la van fer el dia anterior i ens comenten l'estat de la via.
Superats problemes amb uns grampons, comencem a escalar. En Jordi es demana el primer llarg, que serà el millor de tota la via. Presenta una zona més dreta però que en Jordi no veu sòlida i l'esquiva per la dreta. Millor gel a la part de dalt. Pugem els segons, en Cristobal seguint en Jordi i jo, tiro pel dret. Millor gel de l'esperat, força humit però anant al tanto no cau res. Bon llarg. Reunió equipada en un arbre.
Fotos del primer ressalt. Ultima foto campes de neu intermitges.
A partir d'aqui, segons la ressenya 150 m de campa. I tant, llarga campa de neu amb poca inclinació fins a un mini ressalt de 4 metres que tampoc val massa la pena. Més campa fins a una zona més maca i encaixonada. La provo jo, però una zona de gel escàs que en tocar-lo ha deixat un forat d'un metre de diàmetre cap a una bassa amb aigua, i que tot i que es pot esquivar per l'esquerra en gel semi-bo, si asseguro el pas allà i tot cau, baixem cargol i jo, decideixo ni provar-ho. Guarrejo en mixte més a la dreta. Més campa de neu seguint el torrent, sense inclinació practicament. No fa pinta d'haver-hi res més, i al final decidim girar cua.
A partir d'aqui, segons la ressenya 150 m de campa. I tant, llarga campa de neu amb poca inclinació fins a un mini ressalt de 4 metres que tampoc val massa la pena. Més campa fins a una zona més maca i encaixonada. La provo jo, però una zona de gel escàs que en tocar-lo ha deixat un forat d'un metre de diàmetre cap a una bassa amb aigua, i que tot i que es pot esquivar per l'esquerra en gel semi-bo, si asseguro el pas allà i tot cau, baixem cargol i jo, decideixo ni provar-ho. Guarrejo en mixte més a la dreta. Més campa de neu seguint el torrent, sense inclinació practicament. No fa pinta d'haver-hi res més, i al final decidim girar cua.
En resum, per mi, només val la pena el primer llarg. Potser 25 o 30 metres ben disfrutons. La resta, tal com estava, no val la pena.
Bé, ara ja sabem on i com està la cascada de Fontalba.
Èxode alpí: SEVIDE strikes back.
Detallet al costat de les pistes d'esqui de fons, vist des de les vies de Ceillac, 200 metres més amunt.
Bé, han estat 6 mesos des que vaig posar el blog en stand-by. Menys temps lliure (obviament) i l’espatlla donant pel sac, sense diagnòstic ni solució a curt termini, han fet que no hi hagi hagut cap entrada al blog, i no és que no hagi fet alguna coseta, però res a destacar: matinals d’esportiva, btt, una matinal de gel escàs al Freser i passejades amb el nano.
No tenia clar si valia la pena tornar a posar en marxa el blog, sembla que també he caigut en la desgana generalitzada, però al final m’he decidit a reempendre’l, tot i que tinc clar que ara que disposo de menys temps, no em generarà tanta feina. I si a més, a algú li serveixen els comentaris de les vies, perfecte.
En resum: SEVIDE IS BACK!
Aquí la crònica de les actitats fetes a finals de gener del 2010, un cop passat el "paron".
Èxode alpí (20-24 de gener del 2010)
2 dies de vacances que em quedaven m’han servit per fer un cap de setmana llarg, planejat de feia temps per fer gel. Semblava que al final ens quedariem al Pirineu, on teniem feina pendent a Bielsa, però una bona pujada de temperatures ha fet que emigréssim als Alps, on sembla que hi ha condicions assegurades. Camp base: Ceillac.
1: Clara a l'esquerra i Nadia a la dreta. 2: més detall de Nadia, una via boníssima de grau assequible
Marxem ja dimecres l’Àlvar i jo per poder escalar ja dijous al matí. Ell és la segona vegada que fa gel, però es deixa enredar sense massa problemes, així que cap a les Orres on provarem Nadia (III/4, 180m). Som els primers al pàrking, mirem la via, que es veu justa de gel en algun tram, i sense tenir-les totes, anem a peu de via. L’Àlvar s’ho mira, i sense dir massa res em cedeix el privilegi de començar. Per ser la primera via de la temporada, impressiona (imagino que per ser la seva segona via de gel, encara impressiona més...). Primer llarg amb ressalts i gel acceptable, sense massa problemes s’arriba a
La tercera tirada té una zona molt escassa de gel, i em torna a tocar de primer. La supero més facilment de l’esperat i deprés d’una mini campa de neu, la via gira a la dreta per després d’uns metres, trobar una bona R amb spits que permet veure el que sembla sí que serà el llarg clau de la via.
Quarta tirada també per mi. Primera part menys dreta fins a un bon repòs. D’aquí, queden uns
Només un problema, la meva càmera no tenia bateria, i la de l’Àlvar, es pensava que era al cotxe, o sigui que no hi ha fotos de l’escalada, només de la via.
Segon dia, ara ja si a Ceillac. Com que esperem que arribin en Jordi i en Pep, deixarem “les formes du caos” per quan hi siguem tots, així que avui toca vies fàcils com ha reclamat l’Àlvar. Comencem per la branca dreta de
Ells fan la branca dreta i nosaltres, la branca esquerra de la Y (II/3+, 200m). És la tercera via del dia, i ja comencem a estar afamats i cansats, però la fem ràpid. Més dreta i amb millor gel que la branca dreta, però en la tònica. Ressalts i campes de neu, però
1: Àlvar al primer ressalt, comú, de la via de la Y. 2 i 3: ell superant ressalts, 4: jo en un ressalt de la Y esquerra.
Tercer dia, toca “Les formes du caos” (III/4,
És dissabte i em preocupa que hi hagi moltes cordades o sigui que volem ser els primers, i per un cop és així. L’inici de la via és ample i ens permet a les 2 cordades abordar-la cadascuna per un cantó. Trossos de gel transparent amb l’aigua que es veu per sota i sonant a buit de manera sospitosa fen que calgui vigilar en l’ultim terç del llarg. Reunions equipades. Per la dreta, on anem nosaltres, l’Àlvar ha fet una reunió intermitja, així que segon llarg per mi on ens trobem amb en Pep, que ha empalmat el llarg. Tercer per l’Àlvar, més curtet fins a una cova a peu del llarg clau. El fem tots per la dreta, tiro jo. És dret però està picadet així que es deixa fer bé, tot i alguna secció de gel prim a la part superior. Apuro quasi els
1: Jordi superant el seu segon llarg. 2, 3 i 4: jo superant el nostre quart llarg, per mi el clau de la via
Següent llarg sense masses complicacions fins a un llarg de transició per neu fins a peu d’una secció engorjada molt estètica, però molt picada. Sense problemes fins a l’ultim ressalt, també vertical, que cedeixo a l’Àlvar, que avui amb més confiança, obre sense problemes. Final de la via. Mentre esperem als companys, com que no tenim ningú més al darrere, i les 4 o 5 cordades que ens segueixen encara estan força avall, rapelem i tornem a fer aquest ultim llarg en top.
L'Àlvar a l'ultim llarg de les formes du caos
Baixant, en Pep i en Jordi es queden a fer
Quart dia, toca llevar-se molt d’hora per recollir tots els trastos i tornar cap a les Orres, on la idea és provar Clara. Nadia la faràn en Pep i en Jordi, que tot i que no les tenen totes, es deixen enredar quan els hi expliquem lo guapa que és la via.
En arribar ja hi ha gent al pàrking. Maaaaalo.... però per sort, van a
1:Pep al primer llarg, 2: Pep al segon llarg, 3: Jordi al tercer llarg
4 dies intensos per mi, molt millor de l’esperat, doncs l’espatlla no m’ha fet mal. Tot i repetir alguna via, he gaudit de valent. Bon gel, fred i bona companyia!! Llàstima de no haver tingut ganes de forçar l’espatlla i provar els deures pendents de Ceillac: “Sombre d’heros”, amb el seu cigar vertical que vaig deixar a mig fa un parell d’anys. Queda pendent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
