Terra d'indiketes: ES LLUERT, compe d'escalada en bloc


Santa Cristina d'Aro
RECOLLIDA DE DORSALS: De 9:30 a 10:30 h
COMPETICIÓ DE BLOCS GRAN FINAL DE BLOCS
6è grau (5+/6c+): de 10:30 a 12:00 h 6è grau (5+/6c+): de 18:00 a 18:30 h
7è grau (7a/7c+): 12:30 a 14:00 h 7è grau (7a/7c+): 19:00 a 19:30 h
8è grau (8a/+...): 14:30 a 16:00 h 8è grau (8a/+...): 20:00 a 20:30 h
COMPETICIÓ DE LLANÇAMENTS: De 00:00 a 01:00 h
LLOC: A la zona d’escalada del Pavelló Municipal d’Esports i a l’esplanada del costat
La competició es farà al boulder del pavelló, que consta de dos panells de tres metres d’amplada per sis metres d’alçada cadascún, avatibles individualment mitjançant un motor hidràulic. La prova es dividirà en tres categories: 6è grau (5+/6c+), 7è grau (7a/7c+) i 8è grau (8a/+...), amb concurs de llançaments inclòs a la nit. Els detalls del seu funcionament i de les diferents fases de la competició es donaran a conèixer durant la recollida de dorsals.
Hi hauran premis per als tres primers classificats de cada categoria i tots els participants tindran un obsequi de record i esmorzar. Al finalitzar la compe hi haurà servei de dutxes al Pavelló Municipal d’Esports.

Trobareu més informació sobre totes les activitats (BTT, cursa de muntanya i compe de bloc, si feu click a Matxacuca)

Pedraforca North Face: via del Guarda

Osti quin viot!!
Sortim divendres al vespre en Gerard, l'Enric, l'Àlvar i jo direcció Pedraforca. Com sempre que anem al Pedra ultimament, arribar, bivac a l'hotel de mil estrelles al costat dels cotxes i sortir ja al matí en direcció a les vies. L'Àlvar i l'Enric van a la Homedes al Gat, en Gerard i jo cap a la del guarda a Cabirols (bona ressenya Onaclimb, tot i que manquen algunes de les assegurances marcades). En Gerard ha estat l'únic que s'ha deixat enredar per fer aquesta via (tot i els meus intents i els de l'Àlvar per convencer l'Enric, però aquest, només és fàcil d'enredar quan no sap on el portes, i ara tenia informació de primeríssima mà d'on el voliem dur i s'ha escaquejat!!). Com que la via és curta (4 llargs) i sembla que anirem bé de temps, ens ho prenem amb calma i sortim a les 8 dels cotxes. Al refu, ens separem, cada cordada cap a la seva via. Veiem força escaladors (després l'Enric em va dir que a la Homedes hi ha via 5 cordades!!!), esperem que ningú vagi a la nostra via. Adelantem una cordada a la tartera de Cabirols, ens diuem que van a la Civis-Genís... millor, així no ens farem cap nosa els uns als altres.
Arribem a peu de via i ens equipem. Decidim deixar una motxilla a peu de via per descarregar pes i agafem només aigua, uns estreps i una samarreta de màniga llarga per si de cas, així el que vagi de primer pot escalar sense motxilla. Comença en Gerard per primer llarg (V). No és difícil però hi trobem menys assegurances de les que marca la ressenya i ja et comença a posar a to pel que vindrà després. Complementem amb friends (de fet només portem això, 6 friends).
La segona tirada em toca a mi (6a). Comença amb un bolt per una placa vertical i de seguida agafa una fisura on hi ha 3 claus. El primer, de PM, però el segon, no sé si és d'aquells que tenia anella metàl.lica però ara és un ferro amb un forat minúscul per on no passa un mosquetó ni de conya. Hagués molat un tascó per passar el cable per dins, però els vaig deixar al cotxe. Té un cordinillo del 3 passat... quin riure, no xapo ni boig. Em penjo del clau anterior per mirar el pas una estona. Total que toca apretar una mica i tirar fins al següent clau, aquest si que és bo. Després ve un bolt al mig d'una placa i a partir d'aquí ja no es veu res fins força amunt (més tard, una cordada que està en una via veïna ens diu que els pitons van saltar amb la volada d'un paio). La fisura, de mans vas fent, però els peus són llisos de colllons... Si et desvies cap a la dreta, abandonant momentaniament la fisura, hi ha més canto. Com que la cosa allunya m'ho vaig rumiant fins al punt que estic a punt de baixar... però els ànims d'en Gerard i que no seria fàcil baixar-me, em fan tirar endavant. Un parell de friends que entren de "muerte" fins a un tac de fusta que tot i estar ronyós, xapo. Segueix un altre tac i un pas atlètic per posar-te sobre l'esperó, un cop acabada la fisura. 2 pitons (supos antiga R) i ara toca flanquejar fins a la R. Aqui faig un A0 per xapar el següent pitó, i d'aquí, flanquejant amb una bona timba sota els peus fins a la R. En Gerard puja i no sé pas què diu sobre el dia del meu naixement i la meva mare mentre escala el llarg. Arriba a la R i comentem que el llarg és fí, fí i que l'ha suat.
Tercera tirada per en Gerard (6a+, ara que si li donen 6b com a la web dels Ressenya, m'ho crec). Es veu el primer bolt uns quants metres en diagonal a l'esquerra, deixant una evident fissura que pujaria recte amunt. D'aquí, amb bon canto fins a la fissura de sota el sostre, ben equipada amb pitons ronyosos. El pas clau és sortir del sotre per un diedre vertical, amb bona presa però més escàs d'assegurances. Llàstima perquè en Gerard ha de fer un A0 en un pont de roca, sinó es treu el llarg a vista. Jo pujo flipant de com s'ha tret el llarg aquest bou!!!. Arribo al diedre de sortida amb els braços cuits i m'he de penjar en una cinta per descansar. Miro d'on estic penjat: una V podrida a la que ja només li queda una orella!!! desxapo i tiro amunt, previ A0 al mateix lloc que en Gerard. Arribo a la R rebentat amb els avantbraços com fustes. Collooooons, quin paaaaati!!! Com diria en Pep, quins MELONS que ha tingut aquest bou per obrir això!!! A mi m'ha faltat pila!!
Quarta tirada (V+), per mi... però he arribat tant, tant cuit que li dic a en Gerard que el faci ell. Sort. La sortida del llarg apreta de debò, per un diedre que just xapar el bolt que es veu, has de sortir a l'esperò de l'esquerra per anar trobant cantos. Un pont de roca (que a mi m'ha servir per fer un nou A0) i després festival de cantos que cal anar buscant. Quasi tot a partir d'aquí a protegir amb friends (n'hem posat 5 dels 6 que duiem), que altre cop entren de fàbula. Arribo a la R i de seguit tiro a l'esquerra fins a la instal.lació de ràpel. Quan arriba en Gerard, comentem la jugada i el felicito, perquè avui s'ho ha currat de debò.
Baixada: un primer ràpel curt que et deixa en una feixa. D'aquí busquem el següent ràpel que està més avall, a l'esquerra, en una evident canal (passamà de cadena amb el bolt central petat, però que et permet arribar a la instal.lació). Aquest ràpel és vertical i llarg (uns 50 m). Uns metres a la dreta (mirant la paret) es veu la ultima instal.lació de ràpel (evitable si es vol desgrimpar), curt, d'uns 15-20 metres, que ens deixa a peu de la Civis-Genís, on haviem deixat la motxilla i el calçat. D'aquí, comode baixada per la tartera de Cabirols i fins al refu, on toca menjar i beure.
En la meva modesta opinió, un viot!! Exigent físicament (cal anar amb pila, doncs tot i que hi ha canto, et deixa els braços fets pols. Aqui és on jo he pecat!!) i psiquicament (cal anar sobrat de coco). Semi-equipat: cal dur un joc de friends, sobretot mitjans. L'estat d'alguna de les assegurances, deixa força que desitjar... no sé si dir la paraula maleïda de les polèmiques... cadascú que opini el que vulgui, però algun dels pintons no resistiria un vol. Ah, i és cara nord: no ens ha tocat el sol en tota la via, i jo en màniga curta i amb la brisa que bufava, he patit fred (o igual era la por, jajajajaja).


Agulles de Travessany

Cada dia queda menys...
Curta escapada amb en Gerard per fer la cresta de les agulles de Travessany. Sortim divendres a mitja tarda, per arribar a la presa ja de nit, i com que ja anem sopats, directe a dormir. Em sorprèn la gent, que com nosaltres, sense furgo fa bivac o dorm a la tenda.
En llevem d'hora i enfilem ràpid cap a les agulles. El primers metres massa rapids, quasi em fan treure l'esmorzar... Bon ritme de pujada i en 2.30h ja som a peu de via.
Seguim la ressenya que hem trobat en un vèrtex (en pdf al blog de l'Oscar Alemán). De material, hem dut un joc de fisurers, un de friends i hem passat amb 2 cordes de 3o m.
La primera agulla, com et despistis i tiris molt cap a l'est, te la saltes, així que enfilem per varies terrasses fins assolir el cim, sense gaires complicacions. Baixem a la bretxa desgrimpant i comencem la segona agulla. Se segueixen uns diedres amb tendencia a anar cap a la banda est (aqui ens encordem per més seguretat, malgrat el terreny no és difícil però si vertical). S'arriba sense massa complicacions al cim de la segona agulla. Es baixa fins a una instalació de ràpel que queda una mica amagada però que trobem gràcies al passamà (2 cordinos) que t'hi porta. Ràpel de 20 metres, vertical i que et deixa a peu de la següent agulla.
La tercera agulla s'ataca directe, buscant la zona més fàcil de cada secció. Aquí en una placa més llisa, per anar més còmodes, ens posem els gats. Del cim, busquem el camí més fàcil entre blocs per arribar a la següent bretxa.

Fotos: 1-En Gerard a la segona agulla, 2- jo a la segona agulla, 3-pujant la tercera agulla, 4-baixant de la tercera agulla per terreny fàcil
La quarta agulla és la més alta i potser la més tècnica (IV+). Inicialment es flanqueja a l'esquerra, en direcció oest (ull, que la ressenya diu a la dreta-oest). Trobem un pitó que ens indica per on va la via i un parell de friends abandonats (fets caldo). Després una secció més facileta, buscant la zona més fàcil entre blocs fisurats i arribem al cim. Baixa, desgrimpant algun passet fàcil i arribem a la bretxa.

1-Primera placa de la quarta agulla un cop fet el flanqueig, 2- ultims passos de la quarta agulla
La cinquena agulla, segons la ressenya és més fàcil. Així és en el primer tros, però després s'adreça en un diedre abans d'arribar a una petita zona horitzontal, al que jo li donaria IV-IV+. Clar que pot passar que en haguem liat i haguem buscat un camí alternatiu, però mirant les fotos, veig que els companys del Matxacuca que la van fer fa 15 dies, també van passar per aqui. Després una baixada un xic extranya amb tendència a l'esquerra (oest) per seguir per unes fisures i diedres fins al cim.

1- vista de la cinquena agulla, 2-diedre fissurat a la cinquena agulla, 3- ultims metres abans del cim de la cinquena, 4- crestejant per buscar els ràpels, 5- segon ràpel de la cinquena agulla
Un cop al cim, es va per una zona més horitzontal i aèria buscant les instal.lacions de ràpel. El primer, un mallón en 2 cintes passades per un bloc, d'uns 5 metres. Se segueix uns metres més fins a trobat 2 spits que et permeten fer un altre ràpel curt. Uns metres de baixada fins a trobar la tercera i ultima: 1 sol spit per fer un ràpel de 10 metres que et deixa a la zona de baixada si no vols continuar cap al pic de Travessany. Es baixa per la banda est per una zona herbosa força dreta fins a la part més baixa de les agulles, que rodejarem per la seva banda est fins a tornar a l'inici de les vies. D'aquí al refu i al cotxe.
Com que jo tinc compromisos a casa, de seguida carretera fins a Girona, on he de deixar en Gerard.

Écrins: últims cartutxos (segona part)

Couloir Singer a la Barre Noire+directa Coolidge a la Barre des Ecrins


Després de dormir al camping d'Ailefroide i descansar les cames, tocades de la baixada de la Dibona fins al cotxe, toca tornar a empaquetar el material i menjar per pujar cap al refugi dels Ecrins. L'objetiu: la barra dels Écrins (4102 m). Agafem el material justet: 3 pitons per si de cas, bagues llargues i 3 cargols de gel. La meva idea és fer la normal a la barra però en Pepitu té entre cella i cella el couloir Singer a la Barre Noire, i jo penso que si fem aquesta, també podem enllaçar amb la nord directa a la Barra. La méteo pinta estable, així que carreguem els motxillots i cap a dalt. Ens esperen 4 hores fins al refugi, i les cames encara estan ressentides del dia anterior.
Ens ho prenem amb calma i sortim cap a les 12 del migdia. Jo, la veritat pateixo per les nuvolades que creixen i apreto el pas, que no em vull mullar. Per sort, no plourà, però el neguit no me'l treuré fins a arribar al refu...
Sota un sol potent quan els nuvols no el tapen, pugem primer fins al refugi del Glacier Blanc, on fem una parada tècnica. D'aquí, 2 hores més fins al refugi dels Écrins, previ pas per la glacera. En Pep es retrassa una mica i jo m'enganxo amb uns cordobesos i pugem junts fins al refugi. Des de la glacera fins a dalt, una ultima pujada que no s'agraeix gens.
Al refu no hi pugem ni sac, hi ha mantes. Imprescindible reservar abans. Nosaltres 2 i uns bascos som els únics que ens hem pujat el menjar. Jo, de seguida em poso a sopar i ràpid al llit, que a les 3 am ens hem de llevar, com quasi tothom. Aquí em torna a venir al cap perquè no m'agraden massa els refugis: intentes dormir i la gent xerrant a l'habitació, ronquets, gent maleducada que si intenten dormir, fan callar tothom però que quan es lleven no tenen cap mena de problema per xerrar i riure encara que hi hagi gent que no es lleva a la mateixa hora que ells (pobres cordobesos, que volien dormir fins les 6....).
Esmorzo bé (té i pa amb mermelada) i preparo les coses. A les 4 comencem a caminar. Som els últims (que raro!!). Ho baixem tot del refugi per no haver de tornar fer la pujada per recollir res i ho amaguem darrere unes roques, esperant que hi sigui a la tornada.
Seguim la linia de frontals que puja per la glacera, però en arribar a la pujada, ens desviem. Tothom va per la normal (70% de la gent farà el Dôme de Niege) però nosaltres pujarem pel Couloir Singer a la Barre Noire (no ho tenia gens clar però al final em deixo convencer... com no! si sempre sóc jo que enredo en Pep, aquest cop em deixo enredar, amb la condició que ell tirarà primer). Asseguro en Pep a passar la rimaia, costa lo seu perquè la neu està una mica tova. De seguida al couloir la cosa canvia: poca neu sobre una capa glaçada més dura que fa que només es clavin les puntes frontals dels grampons i et fa tirar de bessons tota l'estona. Jo començo a patir: un cansanci anormal i mal de panxa que ni amb una profunda aportació a l'efecte hivernacle puc solventar... A mitja via li dic a en Pep que munti una R, que necessito descansar.... Uns minuts de repòs em permeten seguir de nou el ritme d'en Pep. Pugem en ensamble i de tant en tant he d'estirar la corda i fer-lo parar. Low bat, low bat, low bat... és el que em diu el cos. Menjo i bec, però no recupero... Pas a pas, arribem al final del couloir, però no recupero. Ara flanqueig fins a enllaçar amb la normal, però jo m'hi arrossego. Evacuació d'emergència a 3800 metres... sembla que em trobo millor??? no, un pur miratge. Em plantejo abandonar però em sap greu per en Pep, crec que és el seu tercer o quart intent a la barra... Tiro d'orgull i pas a pas, ens plantem davant la rimaia per enfilar la directa Coolidge, directa al cim. Parlem amb en Pep i li dic que puc pujar però a poc a poc i que si vol que pugi, ha de ser a llargs. Accedeix. Passem la rimaia. Tenim traça oberta en la part inferior de la paret. Aquí vaig millor però també és un miratge. Pujo a ritme de vuitmil: 15 o 20 passes i he de parar, buit... Demano un parell de reunions per descansar. En Pep, pacient, m'estira i m'espera. L'ultim terç de la paret has d'anar vorejant roques, amb neu molt més dura, traccionant amb els piolets. No és difícil però sí exposat. Cal anar al tanto, i jo en el meu estat, extremo les precaucions i això ens fa anar lents, i més tenint en comte que fem un parell o tres de reunions abans de sortir a la part est de l'aresta, que aprofito per desacnsar i recuperar l'alè. Triguem una hora i mitja a fer aquests 170 metres que hi ha des de la rimaia al cim, però al final cim!!! Jo què sé, però em començo a trobar millor, la xocolata, el formatge, les barretes i el liquid deuen fer efecte (i segur que l'evacuada anterior també). Uns minuts al cim, però encara queda la baixada.
video
Una cresta en teoria fàcil però amb força neu. Estic quasi recuperat i tiro jo encapçalant la cordada. El punt més exposat és just abans d'arribar al pic Lory, quan l'aresta es fa molt estreta i aèria. Amb grampons és força incòmode. Ens creuem amb una cordada que puja i en tenim una altra al davant que baixa, que han pujat per la normal. Del pic Lory, uns metres més per l'aresta rocallosa fins a arribar de nou a la neu. Localitzem uns ràpels que ens estalviaran d'arribar a la bretxa Lory i en 2 tirades de 30 metres ens plantem de nou a la rimaia. El Dôme és aprop però prefereixo guardar les forces que em queden per la baixada. Ja només queda baixar per la normal. Lentament i vigilant, és tard i el sol apreta. Cal saltar un parell d'esquerdes però arribem de nou al glaciar sense contratemps. Ara sí, ens felicitem i tirem cap a recollir el material. Cuinem alguna cosa al glaciar mateix i tirem avall.

Fotos: 1, vista de la directa nord a la Barra/2, vista des de la cresta fins al cim/3, punt delicat de la cresta abans del pic Lory/4, primer ràpel per arribar de nou a la rimaia.

14 hores després de sortir del refugi arribem al cotxe, esgotats, adolorits, afamats....
La combinació d'aquestes 2 vies és una manera diferent de fer la barra, sense l'aglomeració de la normal. Són vies fàcils, però cal vigilar, són llargues i en algun punt exposades. No cal menyspreuar la via normal a la barra. És una aresta amb algun pas delicat, al meu entendre, no apte per iniciar-s'hi, penso que ja cal dur rodatge en crestes per fer la Barra del Écrins per la normal.
Al camping d'Ailefroide, mengem a dues mans. Dutxa i a dormir. L'endemà voliem escalar però estem tant tocats que preferim anar tirant cap a casa tranquilament. Abans però provem algun dels blocs de la vall. Ailefroide és un paradís per escalar: parets per tot arreu, vies per tot arreu, blocs per tot arreu... potser hi tornarem, jo potser trigaré més :-)

Écrins: últims cartutxos (primera part)

Agulla Dibona: via Berther-Boell-Stofer (amb alguna variant), 350 m. Vè màxim.
Al final canvi de plans, a última hora, com sempre.... tinc uns dies de vacances pensats per cremar els ultims cartutxos. La idea era Pirineu: Salenques era l'objectiu, i la resta de dies ja els ompliriem, però al final no ha sortit com volia i acabem fent un canvi de plans amb en Pep i tirem cap als Alps, als Écrins. 2 objectius: la Dibona i la Barra els Écrins, les vies, a triar.
Així doncs, sortim dimarts en direcció primer cap a Les Étages, on deixarem el cotxe. Arribem passat migdia, i ens ho prenem en calma, doncs només hi ha 2-3 hores fins al refugi Soreiller. Dinem, preparem les motxilles amb tot els ferros i menjar i tranquilament comencem a tirar cap a dalt. En qüestió de 20 minuts, el cel es tapa i comencen a caure gotes, i encara ens queden 2 hores ben bones fins al refugi. Comença a tronar i a ploure de valent... tots 2 hem vist una roca que ens podria servir de refugi i hi fem cap corrent. Una hora de tempesta i nosaltres asseguts dins la mini bauma que fa la roca, secs i veient la gent que baixa de la dibona sota la pluja. Quan passa la tempesta, tirem amunt, seguint el camí que enfila cap al refugi. Un cop passes el torrent, de cop es veu allà. Una agulla esmolada, maquíssima, brutal. De debò que impressiona pensar que l'endemà hem de pujar al cim. Entre gotes arribem al refugi. Temps per deixar les coses al llit i començar a sopar (escàs, que es el preu que té alleugerir pes) i de seguida a dormir.
Agulla Dibona, amb la via a fer. Extret del blog dels kutrescaladors k pa team
La via triada és la Berthet-Boell-Stofer, i ens diuen que sóm els unics que farem aquesta via, així que no cal matinar tant. Ressenyes al Madtem i al blog dels kutres. El sol toca a la paret a partir de les 8. Arribem a peu de via i "surprise" una cordada ja a la primera reunió i una segona que comença, així que toca esperar. Sembla que la parella francesa que tenim davant, farà quasi la mateixa via que nosaltres: toca anar a remolc.

Fotos: 1, vista de la via des del refugi/2, vista de la fissura Madier des de peu de via/3, en Pep sortint del tunel/4, en Pep al tercer llarg.
Primer llarg: de tràmit, una mica confús, jo em lio i el faig massa a l'esquerra, rampes fàcils. En Pep no ho veu gaire clar, aixi que em tocarà obrir tots els llargs.
Segon llarg: curiós, va uns metres per dins d'una mena de túnel. Després ressegueix el diedre Madier fins a la reunió. Quasi tot equipat amb spits i algun clau. Poso un fisurer per arribar a la reunió per l'esquerra ja que hi ha la parella ocupant la part dreta.
Tercer llarg: ja agafant una vira que va a la dreta. Fisura ample que protegeixo amb un friend. Es van trobant claus. Reunió en una còmode repisa.
Quart llarg: en teoria la Berthet va més a la dreta d'una linia d'spits. Els francesos tiren per aqui i decidim imitar-los. La veritat és que val la pena. És més dret però molt ben assegurat. Disfruto el llarg moltíssim.
Cinquè llarg: sembla que ha de ser com l'anterior doncs es veu un spit però és l'unic, i el fa perdedor. La cordada anterior aqui es lia i com que no ho veu clar, baixa de nou a la R. Jo tiro amunt, buscant sempre l'aresta. Cal anar-ho equipant tot. Penso que aquest és un llarg clau per no perdre's. Cal tenir clar i localitzats 2 agulles que hi ha a l'aresta i que queden just abans de la vira Boell. Reunió aèrea sobre 2 claus.
Sisè llarg: uns metres amunt i de seguida es localitza la vira Boell, que ens permetrà canviar de cara de la Dibona. Flanqueig fàcil però cal anar al tanto. Un parell d'espits. Reunió just abans d'un diedre que queda a l'esquerra. Aqui coincidim amb un parell d'alemanys (crec), que fan la "visita obligatòria". S'han liat i han tirat pel diedre, quan han de tirar amunt. Ni papa d'anglès ni francès, així que com puc, els explico que la seva via no va per allà...

Fotos: 1, Pep al cinquè llarg/2, Pep a la vira Boell/3, Pep al setè llarg, després de la mini-encigalada/4, Pep desgrimpant la zona de III un cop fet el ràpel final
Setè llarg: uns metres pel diedre (primera assegurança un spit). De seguida que el diedre trenca a la dreta per una mena de vira, s'ha de pujar, però jo em lio i tiro uns quants metre més amunt, cosa que m'obliga a fer una R intermitja perquè el fregament de la corda seria brutal. Després es flanqueja cap a la dreta i es va a buscar una reunió aèrea que es veu a l'aresta.
Vuitè llarg: "canneleures Stofer". Un llarg maquíssim, per mi dels millors de la via. A la dreta veus la linia de bolts de la visita obligatòria, i et venen ganes d'anar-hi però entre algun pitó i algun friend, se supera aquest llarg. Repeteixo: maquíssim.
Novè llarg: un spit comú amb la "visita obligatòria" i després a la dreta per terreny més fàcil. És un llarg força curt. Aquí el bon temps que teniem s'acaba i el cel s'ha tapat tot. La idea d'estar aqui dalt i que comencés a tronar com el dia anterior no m'atreu gens i tiro amunt a tota llet de seguida que en Pep arriba.
Desè llarg: altre cop a la cara est. Aquí no trobo res, i la possibilitat d'haver-me perdut em comença a amoinar fins que trobo un friend empotrat que no sortiria ni amb dinamita. La via va per aqui... Reunió en una llastra amb tota la verticalitat de la cara est sota els peus.
Onzè llarg: comença per una xemeneia vertical amb un clau ronyós al mig. Superats aquests primers metres gira a la dreta per terreny més fàcil. Un friend abandonat diu que no som els unics a passar per aqui. Impossible de recuperar, i la meteo cada cop pinta pitjor així que tiro amunt però em quedo a 4 metres del cim quan en Pep em diu que recuperi corda, quan encara estic escalant.... Reunió en un bloc. Amenaça de ploure i li dic a en Pep que deixi el puto friend i tiri amunt (sembla que l'havia aconseguit girar però encara no sortia). D'aquí tira cap al cim i ja localitza la instalació del ràpel (cadena i anelles). Em fa una foto al cim i baixem a tota llet amb un sol ràpel per la via normal de pujada fins al coll. Recuperem les cordes i un petit destrepe en flanqueig a l'esquerra ens deixa a la fí de les dificultats.
Ara sí que parem una mica, un parell de fotos, menjar, felicitacions... i comença a pedregar. Encara hem de baixar tota la zona nevada, fàcil però sense material de neu cal anar al tanto. Sota la pluja arribem al refu.
Mengem una mica, comentem la via i de seguida que deixa de ploure, tirem avall cap al cotxe. De reüll anem mirant l'agulla que tant bon regust de boca ens ha deixat. El cel es va ennegrint altre cop. Quan som a prop del "refugi" de roca que ens va evitar mullar-nos el dia anterior, torna a tronar i comencen a caure gotes. A córrer cap avall s'ha dit!! Arribem al cotxe segons abans de la tempesta: pels pèls.
Com que plou tant, només podem tirar avall, així que comencem a conduir fins a Aillefroide.
En resum: bona via, assequible. Semi-equipada, a complementar amb un joc de friends (nosaltres en duiem dos però només en vam fer servir un, més grossos que petits) i un de fissurers (prescindible si portem friends petits).
Estant una mica més fort (o amb algú que m'estiri si em ve la cagalera) faria la "visita obligatòria", via de 6a o 6a+ tota equipada amb bolts. Però com a via assequible, la que hem fet, que et deixa un molt bon regust!!!
Millor fer-ho en dues jornades: la primera per aproximar i la segona per escalar i baixar. Són uns quants metres fins al refugi i et deixen força cuit. Si a més després has d'escalar i després baixar... acabaries fos. Millor fer nit al refu. Guardes molt simpàtiques, zona de cuina lliure. No cal sac de dormir. Ah, i no fan descompte amb la tarja de federat (ni habilitada ni res....).

PD: penjaré més fotos quan en Pep em passi les que va tirar ell, algunes de bones dels llargs clau!!