Pas d'estres 200m 6c, Paret Bucòlica. Oliana

20 de juny de 2011

Després de dissabte tancat a la feina tot el dia, i d’una matinal de diumenge a un sector nou, on es va reunir molta penya del Matxacuca i que va suposar una pujada de moral després d’encadenar algunes vies al flaix (en Salvador muntava i jo repetia), Pas d’estrés em va tornar a rondar pel cap. Aquesta és una via que tenia a la enorme llista de pendents des de feia molt de temps. Dilluns que tenia festa, tot i la calor que segur que hi faria, amb en Salvador vam decidir fer-hi cap. Al principi, jo volia anar a Montserrat a fer una via d’aquelles que també tinc a la llista i que altres dies segur que té vàries cordades, però el mister no es va deixar enganyar.

Arribem a peu de via amb una calor que apreta força i com que en Salvador vol fer el primer llarg per agafar contacte amb la roca, busco una mica d’ombra sota un arbust per assegurar-lo. El primer llarg és fàcil i curt però va bé per agafar el tacte a aquesta roca, tant diferent de la que escalàvem el dia anterior.

El segon llarg per mi, ja més llarguet i mantingut. Típic de la paret, placa amb algun pas llarguet on cal estirar-se per arribar a la presa bona. El molt bon equipament de la via fa que no calgui patir en cap moment. La reunió molt còmode en una repiseta on per sort torno a trobar una mica d’ombra ajagut darrere un arbust.

Fotos: 1, Salvador al primer llarg, 2 i 3, ell mateix al bombo del tercer llarg

Tercer llarg per en Salvador. Començar amb un bombo on cal apretar una mica per poder pujar bé els peus i estirar-se per sortir-ne. 2 xapes força juntes ajuden a fer-lo amb calma. Després, una placa a negociar fins a un sostre més marcat amb una xapa just per sobre del sostre i després d’apretar una mica uns passos cap a l’esquerra en direcció a la reunió. En Salvador, inicialment es salta la R pensant que no ho és i comença un petit flanqueig a l’esquerra, però a l’hora de seguir amunt, hi ha tal fregament de cordes que no pot pujar i el despenjo fins a la reunió. Pujo jo, el primer bombo sense problemes i la placa també, però el sostret no puc veure la bona presa que hi ha a dalt per la ma dreta, aixi que aprofito la cinta per descansar i mirar el pas. Un cop vist on s’ha d’anar, apretada i amunt.

Quart llarg per mi, que comença amb flanqueig a l’esquerra. Més plaquero i continu que l’anterior però també es fa sense excessius problemes.

Fotos: 1, Salvador acabant el tercer llarg, 2, jo mateix al quart llarg, 3, Salvador recuperant el quart llarg.

El cinquè llarg, que ens pensavem era l’ultim, el fa en Salvador. Comença de la forma típica: en tendència a l’esquerra i a superar un bombo on hi ha un pas de bloc llarg, llarg. Com que ens haviem deixat la ressenya, no sabiem que aquest era el pas de 6c, i vinga flipar amb el V+ que no es deixava fer. Excepte aquest pas, la resta sense cap problema, ja més ajagut, i fins la R.

El sisè i ultim llarg per mi, fàcil i per gaudir, sortint ja al camí de baixada on es fa la R. A la que puja en Salvador, fem un mos i ens fulminem l’aigua que queda. Amb el sol que fa, hem fet just d’aigua i els plans de fer una altra via se’n van a norris, ja que la calor no hi convida gens.

La via és molt bona, com les que he provat de la paret. Molt ben equipada, no cal dur res més que les cintes i el material de reunions, i a més, equipada per no patir, comentavem que no hem passat canguelo en cap moment, i mira que d’això en sabem força. Bona roca i escalada tipica de la zona. El grau... doncs donem per bo el què diu la ressenya.