Aigua i tabacu, 105 m 6a. El Baell, Cal Barricó

1 d’octubre de 2011

Sempre que pujava per la C-17 amunt aquestes parets em cridaven l’atenció, però no va ser fins que la guia del Ripollès va caure a les meves mans vam saber que hi havia vies per escalar. Tot i això, fins a aquest dissabte que no m’hi havia acostat a tastar les vies. En Pep es “raja” de matinada, així que quedem en Sergio i jo.

Aparquem sota el sector antic de les coves de Ribes, al km 126 de la C-17 (i no al 116 com diu la guia del Ripollès), i de seguida s’agafa el camí de la dreta (cadena metàl·lica) que no deixarem fins a arribar a les runes de Cal Barricó des d’on atraessarem el bosc per anar a les vies. Sortim just a davant de la via de l’Ossel, i ens desviem una mica a la dreta fins a trobar “aigua i tabacu” (per cert no hi ha xapa a l’inici de la via com a les altres). Podeu trobar ressenyes de la zona aqui.

Els 2 protagonistes amb la paret al fons

Ens repartim els llargs, i comença el primer (V+) en Sergio. Fàcil i herbós fins a la placa, on cal superar un parell de bombos, i és al segon on hi ha el pas més complicat, on cal estirar-se des d’un invertit per anar al canto bo. Ben assegurat

El segon llarg (6a) per mi, que comença tirant a l’esquerra per anar a buscar un diedre i després una placa amb algun passet llarg. El llarg és força bo i ben equipat fins als ultims metres on trobes un merlet en un boix que no saps si encarar per la dreta o per l’esquerra fins a la R. Jo ho vaig fer per l’esquerra.

Fotos: jo començant el primer llarg, estirant-me per superar el pas clau del primer llarg i fent el segon llarg.

Fins aquí força bé. El següent llarg per en Sergio, comença lleugerament a la dreta seguint les dues xapes que es veuen. I a partir d’aquí ja no es veu res més. Dreta o esquerra.... decideix tirar (mal aconsellat per mi, diguem-ho tot...) per la dreta ja que veu un bolt. Per sortir d’allà cal atravessar una petita jungla i que també val a dir que per mi va ser el pas més difícil de tota la via... Al final resulta que hem empalmat amb la Cotaca, i ens trobem a la seva ultima R.

Com que diuen que l’ultim llarg de la Cotaca és el millor V+ de tota la comarca, jo hi tiro decidit. Miro les xapes i veig que allunyen una mica. Una mica bastant. El llarg és guapo, amb moltes bústies però hi ha distancies considerables entre les xapes, així que poso un friend per calmar el coco i no tocar a la repisa si vaig avall. Reunió de caire esportiu (mosquetó amb anella) així que em despenjo, la deixo muntada i en Sergio també l’encadena. El llarg està força bé i amb cantells escandalosos.

Ens desplacem tres metres escassos a l’esquerra i reenganxem amb la reunió de la “aigua i tabacu”. El darrer llarg de la via va en la tònica del que acabem de fer, amb bones preses però millor assegurat. Sense cap complicació arribem a la mateixa R (l’ultim parabolt té anella, però millor tirar uns metres més i anar a una reunió més sòlida).

Fotos: jo fent el darrer llarg de "aigua i tabacu" i Sergio desmuntant-lo

Lo millor de la via per mi és l’entorn i que estavem sols a la paret. Són vies curtetes però equipades i que donen joc per una matinal. Segur que hi tornem. El pitjor ha estat l’excés de vegetació en alguna zona, sense contar l’encigalada selva a través que hem fet nosaltres.

Descens rapel.lant en un parell de ràpels, creuant els dits perquè no s’enganxin les cordes al recuperar-les.

Stromberg, 150 m. 6a. Gorro Frigi (Montserrat)

7 d’agost de 2011

Amb en Pep i en Sergio quedem per tornar a Montserrat. Bé, tornar-hi jo, que ja deu fer un any que no hi anava, però aquest parell hi són cada dos per tres. Coses de la proximitat suposo...

La via Stromberg (ressenya manllevada de la web dels Escalatroncs -gràcies-) fa temps que la vam voler provar amb en Pep però ja hi havia gent fent cua, i va quedar a la llista de pendents. Tot i el dia insegur que fa, pugem ràpid per les escales de Sant Benet i tot i anar en horari diumenger, no tenim ningú a davant.. segur que la meteo hi té a veure. En Pep diu que ell vol fer el llarg de 6a. Cap problema. En Sergio vol fer el tercer, que diu que és el millor, així que sense res a dir, veig que a mi em toca el primer i el penúltim, que de fet és com una enganyifa de llarg... però avui, el què vull és escalar, després d’uns dies força durs em servirà per desconnectar.

La via està equipada generosament amb xapes de color groc. Començo doncs el primer llarg, que va flanquejant a l’esquerra a l’inici per després anar amunt. Fa temps que no he tornat a Montserrat i em costa adaptar-me a la via però vaig fent. Flipo de la quantitat d’assegurances els primers metres (la primera ni la xapo) i ja després a la part més vertical, ja són on i quan toca. Tot i que el llarg és de V, si t’enganxa en fred, com a mi, et fa suar més del necessari. Em va semblar més difícil del què és, i més continu que la resta de llargs, on les dificultats,tot i ser majors, es concentren en un pas.

Segon llarg (IV) per en Pep, més facilet que el primer ja que té bones i abundants preses. Sense problemes, i de seguida pugem la resta.

Tercer llarg (V+), segons en Sergio, el millor. Tira ell doncs. Més facilet a l’inici fins a una panxa on hi ha el pas clau. En Sergio li ha agafat gust a això de volar, així que al primer intent de fer el pas, zaaas, avall. Renegant tornar a provar-ho més a la dreta on hi troba una seqüència que li va millor. D’aquí, lleuger flanqueig a l’esquerra per zona vertical i ja fins a la R. Cadascú de nosaltres ha fet el pas d’una manera diferent, així que tot és provar-lo. Per mi és quasi més dura la placa del flanqueig que el pas....

Quart llarg (IV) per mi. Valga’m Déu, quina enganyifa... ja s’ho han triat bé aquest parell. Llarg curt i tombat ens els seus dos terços superiors. Estic temptat de tirar amunt i empalmar amb el següent, però si en Pep vol provar el pas de 6a de primer, no li puc fer això.

Cinquè llarg (6a, un pas) i últim pel meu germà. El pas és superar una zona desplomada que està just sortint de la R, ben assegurada. Per variar, cadascú la farà a la seva manera, o sigui que es fa sense problemes. Reunió ja a la creu, on hi fem la foto de rigor i baixada per la normal. Des del cim em miro la 98 octanos, de la Madalena, una altra que està a la interminable llista de pendents.

Pistacho Asesino, 240 m 6a obligat. Cavallers, 4ª agulla de Comalestorres

20 d'agost de 2011

Després de dormir a Benasc, esperant a veure què feia el temps per poder fer alguna cosa per allà, no tenim segur 2 dies de bon temps, que és el què cal per fer certa aventura per la zona que tenim en ment... En Sergio diu que puja en bus, així que quedem a Pont de Suert, on en recullo al migdia.
Els plans eren anar a Escales a fer la Sobaos Pasiegos i passar-hi la tarda, però les notícies que m'arriben de casa no són del tot bones, i fem un canvi de plans just quan estic al trencant de manera que girem en direcció a Cavallers.
Tot i que és una mica tard pel meu gust, decidim pujar a fer la Pistacho Asesino a la quarta agulla de Comalestorres. És una via mega-comentada al món blogger, així que podeu trobar la ressenya a tot arreu, de pas no la penjo després de llegir en un Densivel que l'autor de la ressenya prefereix que fem les nostres propies ressenyes enlloc de penjar les seves (molt lícit, però jo, ni temps ni traça... així que lo mínim que puc fer és no linkar la seva).
Aparquem i pugem amb tota la solana cap a dalt. No hi he pujat mai cap aquella banda, així que ens toca preguntar quan pensem que ens hem desviat massa vorejant l'estany. Un cop trobat el camí correcte, ja només cal anar seguint les fites i anar treient la llengua, ja que la pujada no dóna treva fins a dalt.
A peu de via tot suats, busquem una mica d'aigua i m'equipo. Faré jo el primer llarg, que diuen que és el més dur. I si, ho és. Havia llegit no sé on que el més difícil era aixecar els peus de terra, i com que això no em costa gens, vaig pujant força animat, tot seguint la fissura... fins que s'acaba. Un llarg d'adherencia que m'enganxa en fred i fa que m'hagi de parar a mirar els passos un parell de cops (dur cop per la meva moral!) però al final acabo el llarg. Puja en Sergio, el "pedricero", l'amo i senyor del granit... i el cabrón pateix relativament poc, tot i que cau un cop. Però bé, l'he vist pujar segur i gaudint, es nota que és el tipus d'escalada que li va.
El cel però s'ha anat tapant i ja no toca el sol a la paret (16h), m'he d'abrigar amb lo poc que he pujat perquè amb una mica de vent, tinc fred.

Fotos: Sergio iniciant el segon llarg i al quart llarg (per mi el millor)
Segon llarg per ell, molt curtet, en tendencia a l'esquerra al principi per superar una part més vertical i després una plaqueta. Li dic que si pot tiri amunt i encadeni els amb l'altre llarg, i com que costa poc de convencer, tira amunt. El que seria el tercer, ja apreta una mica més i alterna fisures i placa. Cal protegir-lo, i els friends entren de PM. Comença seguint una fisura que s'acaba i entres en una placa just sota d'un sostret. En Sergio, penso que s'equivoca i entra massa d'hora a la placa (l'espiritu pedricero el domina!!), i just sota el sostre rellisca i pica amb la boca al sortint... més l'espant que la rascada. Posa un friend i amunt fins a la R, ja amb un fregament important. Jo pujo, sense anar còmode del tot, però pujo.
El quart llarg per mi, i tot que no escalo còmode, decideixo provar-ho. És un llarg boníssim, tot de fissura-bavaresa, sobretot la part central. Pocs bolts (diria que només un) però els friends entren a caldo.
Cinquè llarg per en Sergio. Un llarg de diedre de V a equipar al gust (un bolt a l'entrada i un a la sortida). Sense problemes

Fotos: Sergio fent el cinbquè llarg i arribant a la R del sisè
Sisè llarg, diria que el més fàcil, només amb una zona més dreta i amb algun pas llarg just abans de la reunió. Disfrutón. Friends a caldo.
L'ultim llarg ens el mirem i remirem des de la R. Li toca a en Sergio, però com que avui el reserva no té el dia, li fa cosa de provar-lo i no poder sortir, així que decidim escaquejar per la blues. En teoria diedre fàcil. Collons.... home, difícil difícil no és, però veig suar en Sergio només per sortir... vol posar una cinta estrangulant una mena d'orella que hi ha a la dreta i després de 5 minuts ara així, ara aixàs, desisteix i tira amunt posat un fisurer. D'anar fent fins a la R, equipada ja per rapelar. De seguida que pujo, muntem ràpel i fins a una feixa d'on es baixa caminant.
Resumint, la via és molt bona, per practicar en autoprotecció i amb bolts als passos clau. Només el primer llarg d'adherència trenca la tònica de la via.

Fotos: Sergio intentant llaçar la orella a l'inici de l'ultim llarg de la blues, i als metres finals
Aqui es pot dir que s'acaben les vacances... dormim a Cavallers, perdo la guia acabada de comprar, al dia següent un llarg de la Sobaos Pasiegos amb flight inclòs d'en Sergio. Males notícies i cap a casa a tota llet... llàstima.... però el pitjor havia d'arribar encara....

Pas d'estres 200m 6c, Paret Bucòlica. Oliana

20 de juny de 2011

Després de dissabte tancat a la feina tot el dia, i d’una matinal de diumenge a un sector nou, on es va reunir molta penya del Matxacuca i que va suposar una pujada de moral després d’encadenar algunes vies al flaix (en Salvador muntava i jo repetia), Pas d’estrés em va tornar a rondar pel cap. Aquesta és una via que tenia a la enorme llista de pendents des de feia molt de temps. Dilluns que tenia festa, tot i la calor que segur que hi faria, amb en Salvador vam decidir fer-hi cap. Al principi, jo volia anar a Montserrat a fer una via d’aquelles que també tinc a la llista i que altres dies segur que té vàries cordades, però el mister no es va deixar enganyar.

Arribem a peu de via amb una calor que apreta força i com que en Salvador vol fer el primer llarg per agafar contacte amb la roca, busco una mica d’ombra sota un arbust per assegurar-lo. El primer llarg és fàcil i curt però va bé per agafar el tacte a aquesta roca, tant diferent de la que escalàvem el dia anterior.

El segon llarg per mi, ja més llarguet i mantingut. Típic de la paret, placa amb algun pas llarguet on cal estirar-se per arribar a la presa bona. El molt bon equipament de la via fa que no calgui patir en cap moment. La reunió molt còmode en una repiseta on per sort torno a trobar una mica d’ombra ajagut darrere un arbust.

Fotos: 1, Salvador al primer llarg, 2 i 3, ell mateix al bombo del tercer llarg

Tercer llarg per en Salvador. Començar amb un bombo on cal apretar una mica per poder pujar bé els peus i estirar-se per sortir-ne. 2 xapes força juntes ajuden a fer-lo amb calma. Després, una placa a negociar fins a un sostre més marcat amb una xapa just per sobre del sostre i després d’apretar una mica uns passos cap a l’esquerra en direcció a la reunió. En Salvador, inicialment es salta la R pensant que no ho és i comença un petit flanqueig a l’esquerra, però a l’hora de seguir amunt, hi ha tal fregament de cordes que no pot pujar i el despenjo fins a la reunió. Pujo jo, el primer bombo sense problemes i la placa també, però el sostret no puc veure la bona presa que hi ha a dalt per la ma dreta, aixi que aprofito la cinta per descansar i mirar el pas. Un cop vist on s’ha d’anar, apretada i amunt.

Quart llarg per mi, que comença amb flanqueig a l’esquerra. Més plaquero i continu que l’anterior però també es fa sense excessius problemes.

Fotos: 1, Salvador acabant el tercer llarg, 2, jo mateix al quart llarg, 3, Salvador recuperant el quart llarg.

El cinquè llarg, que ens pensavem era l’ultim, el fa en Salvador. Comença de la forma típica: en tendència a l’esquerra i a superar un bombo on hi ha un pas de bloc llarg, llarg. Com que ens haviem deixat la ressenya, no sabiem que aquest era el pas de 6c, i vinga flipar amb el V+ que no es deixava fer. Excepte aquest pas, la resta sense cap problema, ja més ajagut, i fins la R.

El sisè i ultim llarg per mi, fàcil i per gaudir, sortint ja al camí de baixada on es fa la R. A la que puja en Salvador, fem un mos i ens fulminem l’aigua que queda. Amb el sol que fa, hem fet just d’aigua i els plans de fer una altra via se’n van a norris, ja que la calor no hi convida gens.

La via és molt bona, com les que he provat de la paret. Molt ben equipada, no cal dur res més que les cintes i el material de reunions, i a més, equipada per no patir, comentavem que no hem passat canguelo en cap moment, i mira que d’això en sabem força. Bona roca i escalada tipica de la zona. El grau... doncs donem per bo el què diu la ressenya.

Solius: via dels Casal (6a/Ae) 70 m

18 de març de 2011

Amb en Salvador quedem per anar a Solius a provar la via dels Casal. Fa temps que aquest home té ganes de fer aquesta via, que ell ja havia provat fa anys, i davant la insistència i per celebrar la seva onomàstica, no queda més remei que abdicar i fer-lo content. Com que ja me’l conec, per si de cas preparo molta ferralla per sortir més o menys airosos del marron (desconec l’equipament de la via i l’estat del que pugui haver-hi). Poca informació a la xarxa, però trobo algú que l’ha repetit i diu que està reequipada amb bolts (ufffff, ja em tranquilitzo), però per si les flies, carrego la ferralla que no calgui picar.

La via està a la cara est i tot i les abundants pluges dels dies anteriors, està força seca. El primer llarg té 2 seccions,la primera molt curta fins a una mena de reunió intermitja que podem evitar. Fins aquí sembla fàcil però no ho és. La segona és més dreta i apreta bastant fins a sortir ja a la que sí és la reunió bona. Mirant ressenyes, sembla que a aquest tros li donen 7b (crec) en lliure. No cal dir, que jo he pujat molt còmodament en artificial. En Salvador, de segon, ha pujat apurant al màxim en lliure, però diu que ha hagut de fer un parell d’A0. Jo, ni m’he molestat a provar-ho: estreps i amunt!! La reunió una mica més a la dreta del que devia ser part de l’equipament original: cinturons de cotxe. Si heu llegit bé. De tant en tant et trobes una baga feta de cinturó de cotxe amb la seva part metàl·lica collada a un spit. Fan una gràcia.... Un cop munto R, veig que m’he deixat tot lo que duia per assegurar a baix. Asseguro en Salvador amb un dinàmic, que sempre va bé practicar maniobres amb corda per si perds algun ferro.

En Salvador fa el segon llarg. Primer cap a la dreta i després recte amunt per una part més vertical però amb bones preses. Aquí no cal treure els estreps, o sigui que plego el que m’he quedat jo i tiro amunt en lliure. Es fa bé, per mi 6a o 6a+, que amb la molsa puja una mica el grau. Força curt. Reunió amb anelles. Tercer i últim llarg per mi. No tant vertical però molt més finet de preses, típic Solius. Moltes amb una bona capa de molseta, que no cal dir, dóna un plus de “yuyu” quan toca apretar de peus en adherència sobre molsa. Ben equipat amb bolts. S’arriba a dalt i es fa reunió en una sabina que té una cadena amb mallón per fer-ho (molt rovellada i m’ha costat de veure). Si no es troba, es pot fer R en una sabina tallada que hi ha escassos 2 metres més avall. Per mi 6a o 6a+ també.

Per baixar millor anar a buscar els ràpels de la Gavina o bé l’acoratge que hi ha per on, segons en Salvador, es pot baixar caminant. Jo, la veritat, passo d’intentar baixar caminant amb lo descompost que està, així que tirem la corda i desgrimpem agafats a la corda per si de cas.

Com a comentari personal: via curiosa, pel fet de poder fer vies de més d’un llarg a Solius, que no brilla pas per la longitud de les seves parets. El reequipament amb bolts li dóna seguretat però el fet que hi hagi les assegurances antigues (ben rovellades) a 15 cm dels bolts és una mica estrany. Li caldria més repeticions per estar més neta, però no és una via que cridi l’atenció a l’usuari de Solius, així que molt em temo que restarà molsosa.

Com que la càmera de fotos també s’ha quedat a baix, només hi ha una foto d’en Salvador, provant d’obrir el primer llarg.

Puigsacalm: esperó dels llops

Ahir dimecres matinal per fer l'esperó dels llops al Puigsacalm (ressenya dels ressenya.net). La veritat és que l'entorn és maquíssim i si vols pujar al Puigsacalm per una via diferent, endavant, però no és pas una via de 3 estrelles. Roca discreta (no podem esperar gaire d'aquest massís), una escalada poc mantinguda que busca però les parts més verticals de l'esperó i una llarga aproximació, aquesta és la meva impresió. Això si, cosida a bolts en les zones més verticals. però amb tirades en general molt curtes. Reitero però que és una matinal en un paratge molt bonic i on veus la cara més vertical d'aquest cim.

Segons la ressenya, aproximem per l'opció curta (crec que millor que la llarga) i un cop al barret pugem per la canal nova, on trobem un tap d'escolars que també hi pugen. Un cop a Santa Magdalena, seguim en direcció al Puigsacalm, seguint les indicacions cap al pas dels burros i en un no res estem a peu de via. Jo sumaria ben bé 1/2 horeta al que indica la ressenya.
Comença el Salvador empalmant els 2 primers llargs (20 m cadascún), només un pas finet flanquejant a l'esquerra a mig segon llarg. El segon llarg, el més maco i vertical és per mi: un esperó amb una fisura-diedre a l'esquerra que un cop superat, camines fins a la R. Tercera tirada per en Pep, un parell de ressalts ben protegits fins a una àmplia repisa on hi ha la R. Quarta tirada per en Salvador, també força maca i cosida per una placa en tendencia a la dreta. D'aquí, queden 80 metres fins al cim que ja fem desencordats.

Fotos: 1: Salvador a R1 (R2 de la ressenya), 2 i 3: jo al nostre segon llarg, 4: Salvador al L4 i 5: ultims 80 metres que podem fer caminant.

Per baixar, baixem pel caminet que hi ha fins a trobar el camí per on hem pujat i aquest cop baixem pels ganxos vells (diria que més directe que els nous) i en arribar al barret agafem sense voler el que seria el camí llarg de pujada, que se'ns fa mooolt llarg, d'aquí la recomanació de pujar per la opció curta.

Baixant pels ganxos vells

Paret Bucòlica: Balsam del Tigre

Aquest dilluns ja feia dies que estava marcat al calendari. Tenia festa, tenia plans i via triada però no tenia company de corda. Dels habituals sembla que a ningú atreu prou aquesta via, així em reservo el Bàlsam del Tigre (foto extreta de ressenya.net -Gràcies-) per un dia laborable i intento enredar el meu germà, que declina ja que té feina, però en Sergio es deixa enredar amb relativa facilitat.

Hem quedat a l’àrea de servei de Bellaterra i així pugem amb un sol cotxe. La temperatura a les 8 del matí no és massa encoratjadora: 3ºC a Sils.. aiaiai com estarà a Oliana..

Ostres, només de veure el trànsit que hi ha en acostar-me a Barcelona un dilluns al matí ja em poso malalt... quasi ni ho recordava. Amb puntualitat britànica (raro, raro....) tirem cap a la paret bucòlica. Anem en horari de no passar fred, així que a les 12 som a peu de via, amb un bon solet i només emprenya la mica de vent que fa. Un sol cotxe al pàrking i vés per on, cordada a la mateixa via.. cap problema, esperem que tirin amunt i ens hi posem. Fa un bon solet i bona temperatura, llàstima del vent, que ens fa agafar més roba de la que cal per si de cas.

Tot i que és una “via blogger” i està comentada arreu, hi afegeixo les nostres apreciacions, ja que segons la ressenya que miris, varia lleugerament el grau. Primer llarg per mi, que t’enganxa en fred, sobretot per superar una petita zona ben vertical. Per mi V+

El segon llarg per en Sergio. Fa més por des de sota que un cop hi ets. Un cop sota el sostret, presa d’esquerres just per tibar i anar a la megabustia de dretes, però t’hi has d’estirar. A partir d’aquí el llarg és de servei postal i només cal anar buscant les bústies brutals que hi ha. Un llarg per disfrutar de valent. Per mi, 6a doncs cal apretar una mica per sortir cap a la placa).

Sergio en la seqüència fotogràfica en que supera el pas clau de L2

El tercer llarg, de nou per mi. Més o menys com el segon però amb les bústies més petites i assegurances més allunyades. Per disfrutar. Per mi V+.

Quart llarg per en Sergio. Molt curt i de roca més discreta. Vas seguint una bavaresa fins a la reunió sobre un bolt i un buril. V+

Foto 1 i 2: Sergio a l'inici del L4. Foto 3: jo al pas clau de L5

Cinquè llarg per mi. També molt curt. De fet el quart i el cinquè es poden empalmar. Finet per arribar al desplom i després el pas clau. Ben protegit, no cal posar res més. No l’encadeno però surt sense massa problemes, apretant fort, això si. Després de blocar a la sortida del desplom cal estirar-se molt per arribar al canto salvador. Per mi 6b.

Ultim llarg per en Sergio. Quin desastre de llarg, amb roca descomposta i ple de matolls. De tràmit per arribar a dalt. III/IV

En resum: molt bona via, equipada i poc obligada. Si t’encalles a un dels passos clau, estirada de cinta o estrep i amunt! Llàstima que es fa curta, però amb el planning d’avui, no hi ha temps per res més.

Revival

Mira que feia temps que no piava res d’esportiva... el motiu: cap encadenament destacable, falta de motivació... no sé. Però aquest cap de setmana d’octubre ha estat un “revival” a una escola que em porta molts bons records i què coi, em segueix agradant i molt.

“Revival” perquè he fet exactament al mateix que alguna altra vegada, primer dia a Cogullons, al sector Pata negra i segon dia a Vilanova de Prades, al barranc del Viern. I no he tastat ni una via nova, només he repetit vies. Quin panorama...

Els Cogullons em deixen sempre bon regust de boca. És la primera escola on vaig tastar roca fent esportiva després d’un curs d’escalada amb en David Brascó de profe a la UAB ja fa una pila d’anys, i sempre que hi vaig és per estar-hi sol o quasi. Bona temperatura al solet i vies assequibles per mi. La sorpresa agradable és ha s’han reequipat algunes vies que feia anys restaven desequipades, i la desagradable... cap. Bé, potser dir que és el cop que pitjor que trobat el camí d’accés (anem en un turisme) i que ja no es pot baixar amb el cotxe fins al pla del refugi sense arriscar-te a no pujar o carregar-te els baixos del cotxe. El refu, com quasi sempre, txapat.

Uns troben coses pel sopar i aprofiten el casc per guardar-ho i nosaltres donem utilitzat a la funda de la corda i als polars.

En Pep, la Mònica, la Bea i en Sergio han sortit abans ja que l’hereu dormia. Ens trobem allà doncs. Doncs no.... arribem al sector i no hi són. Al final aconseguim contactar amb ells i resulta que han agafat el camí que no era, però sembla que han aprofitat la despistada i ja han recollit part del sopar.

Marc, Bea, jo (amb en Sergio a la R superior) i en Pep, en aquest ordre

Un cop som al sector Pata negra, anem fent vies, fins que entre tots, ens pulim tot el sector. Jo entre assegurar i vigilar el nano (bé, quasi tota l’estona se’n cuida la Marta), escalo més aviat poc i em dedico als sisens del sector. El millor, com sempre, Pata Negra, un 6b lleugerament desplomat de foradets i tècnic al principi i de final de preses boníssimes. Com que hem arribat tard, la cosa no dóna per més i tornem a Montblanc, on hi ha el campament base.

Jo, Pep i Sergio apretant una mica a Pata Negra

Diumenge, per no tornar a fer la pista a Cogullons, decidim anar a Vilanova de Prades. Com que no estava previst i no portem ressenyes, anem al sector que coneixem: el barranc del Viern. Tampoc hi hem arribat d’hora, així que escalem relativament poc. Muntem vies fàcils i després jo provo Fillprim, Me entiende i Agüita. Penso que és un sector que li falta mig grau a la graduació, però vaja, és una opinió. Un altre cop “Revival”, només he repetit vies. Això sí, aquest cop les encadeno totes posant les cintes.

Mònica, Marta (que repeteix), Pep i Sergio al barranc del Viern

L’hereu marca la pauta, i diu que és hora de marxar (que ho és), o sigui que cap a Montblanc a posar-se les botes al buffet lliure de 5 euros (només apte per carnívors!!)