Mar d’estels, 160 m 6a+ (o V+/A1e), Les Agudes. Montseny

19 d’agost de 2011

Aquesta via també estava a la llista de pendents, ja que l’havíem anat a provar amb en Quico i en Pep C fa un parell o tres d’anys i la vam trobar desequipada. Ara que sembla que s’havia reequipat, hi torno amb en Pep V. La veritat és que és una via més de tardor però com que estem a dia D menys 15, decidim anar-hi ara, en un dels matins lliures que em queden.

Podeu mirar la ressenya dels Ressenya aqui: http://www.ressenya.net/php/vimprimible.php?id=426

Ara mateix fins i tot és fàcil trobar el peu de via, ja que està a l’inici d’un esperó rocós a l’esquerra d’una ampla canal, i amb una immensa fita al costat. Sorpresa: reunió amb espàrrec sense bolt, bolt ballant a la xapa, ja que sembla que li han tret la sica però no ha acabat de sortir la femella, i més amunt, la primera assegurança, ja només hi queda l’espàrrec. Com que veiem que més amunt hi ha algun bolt que t’indica per on va la via, tirem amunt. Tirades de V per en Pep i les de VI per mi.

El primer llarg (IV) supera el primer contrafort de la via. Té 2 parabolts a la part més dreta, crec que hi hem posat un friend també per protegir el primer tros. Reunió que podem saltar-nos directament i arribem a la R1 bis de la ressenya tot passant entre matolls, darrere d’un arbre, de la que en queda només un bolt i que en Pep reforça amb un fisurer. Força curt.

Fotos: Pep superant el primer contrafort de la via

Segon llarg (V) també per en Pep. Comença superant un petit sostret i després un contrafort més fàcil, també força curt. Aquí no hem trobat res a la R i la fem en un arbre.

Tercera tirada (III), la pitjor de totes. Com diu la ressenya “grimpada matojera”.... doncs si, matolls a sac fins a l’esperó rocós i pocs metres de roca fins a la reunió, que tampoc trobem on marca la ressenya i que fem en un arbre situat més a l’esquerra.

Foto: tercer llarg, "matojero" total

Quart llarg (6a) per mi. Comença a la dreta de l’arbre on hem fet la R. Equipat amb “longlife’s”, suposo que per això encara hi són tots. Comença per una zona vertical de V+ amb tendència a l’esquerra i encares un diedre fins que el deixes just per l’esperó de sota la placa de 6a. Sobradament equipat, tot i que he posat un fisurer a la zona intermitja més fàcil. La placa es fa sense problemes. Primera reunió amb cara i ulls: 2 bolts amb anella sicats. Puja en Pep i comenta que no li ha pas semblat 6a...

Fotos: jo mateix al quart llarg, des de la reunió en un arbre

Cinquè llarg (IV): a partir d’aquí, el que veiem a la foto de la ressenya no quadra tant amb la realitat. Sembla segons la foto que s’ha de tirar en direcció a la dreta per una zona herbosa. Doncs res, recte amunt per la zona herbosa, que deuen ser 10-15 metres màxim per encarar un nou esperó de IV molt curt. Nosaltres no anem a la R4 bis, sinó que en Pep tira directament amunt fins a la R5. A la foto sembla que t’hagis de desplaçar molt a la dreta i no és així, és força recte.

Sisena tirada (IV), per mi. Tampoc és una tirada en sí, deuen ser 10-15 metres de flanqueig (1 bolt) per superar un petit esperó i anar a la R equipada amb bolts. Pel què diu la ressenya, aquí abans hi havia un passamans i s’ha desplaçat la reunió més a la dreta. D’aquesta reunió, torno a sortir jo per encarar el que és de carrer el millor llarg de la via, tot equipat amb “longlife’s” i que pel fet d’estar equipat per fer en A1e, fa que hi hagi més assegurances potser de les que calen per fer-lo en lliure i me’n salto un parell. El llarg és bo i cal apretar sobre presa més petita i posar bé els peus, i després ja sobre cantell més gran. Reunió amb 2 bolts sicats amb anella i caixa de piades.

Fotos: jo mateix enfilant el darrer llarg i llegint les piulades trobades a la R

D’aqui fins al cim, tot i que hi ha un bolt amb anella més amunt per fer-hi R, es puja ja amb les bambes i sense cordes. Aquest cop optem per baixar per la normal, seguint unes marques vermelles, que ens deixen a la carretera, a un quilòmetre escàs del cotxe.

La via està bé, però massa “matojera” pel meu gust i amb poca continuïtat, ara, té 2 llargs bons (quart i últim) que valen la pena. Ben equipada als llarg clau amb “longlife’s”, a la resta, la veritat és que amb un joc de friends petits i mitjans passes, i si m’apures, amb un de fisurers, a no ser que acabin de treure els bolts que queden. Portar cintes llargues per minimitzar els fregaments.

Stromberg, 150 m. 6a. Gorro Frigi (Montserrat)

7 d’agost de 2011

Amb en Pep i en Sergio quedem per tornar a Montserrat. Bé, tornar-hi jo, que ja deu fer un any que no hi anava, però aquest parell hi són cada dos per tres. Coses de la proximitat suposo...

La via Stromberg (ressenya manllevada de la web dels Escalatroncs -gràcies-) fa temps que la vam voler provar amb en Pep però ja hi havia gent fent cua, i va quedar a la llista de pendents. Tot i el dia insegur que fa, pugem ràpid per les escales de Sant Benet i tot i anar en horari diumenger, no tenim ningú a davant.. segur que la meteo hi té a veure. En Pep diu que ell vol fer el llarg de 6a. Cap problema. En Sergio vol fer el tercer, que diu que és el millor, així que sense res a dir, veig que a mi em toca el primer i el penúltim, que de fet és com una enganyifa de llarg... però avui, el què vull és escalar, després d’uns dies força durs em servirà per desconnectar.

La via està equipada generosament amb xapes de color groc. Començo doncs el primer llarg, que va flanquejant a l’esquerra a l’inici per després anar amunt. Fa temps que no he tornat a Montserrat i em costa adaptar-me a la via però vaig fent. Flipo de la quantitat d’assegurances els primers metres (la primera ni la xapo) i ja després a la part més vertical, ja són on i quan toca. Tot i que el llarg és de V, si t’enganxa en fred, com a mi, et fa suar més del necessari. Em va semblar més difícil del què és, i més continu que la resta de llargs, on les dificultats,tot i ser majors, es concentren en un pas.

Segon llarg (IV) per en Pep, més facilet que el primer ja que té bones i abundants preses. Sense problemes, i de seguida pugem la resta.

Tercer llarg (V+), segons en Sergio, el millor. Tira ell doncs. Més facilet a l’inici fins a una panxa on hi ha el pas clau. En Sergio li ha agafat gust a això de volar, així que al primer intent de fer el pas, zaaas, avall. Renegant tornar a provar-ho més a la dreta on hi troba una seqüència que li va millor. D’aquí, lleuger flanqueig a l’esquerra per zona vertical i ja fins a la R. Cadascú de nosaltres ha fet el pas d’una manera diferent, així que tot és provar-lo. Per mi és quasi més dura la placa del flanqueig que el pas....

Quart llarg (IV) per mi. Valga’m Déu, quina enganyifa... ja s’ho han triat bé aquest parell. Llarg curt i tombat ens els seus dos terços superiors. Estic temptat de tirar amunt i empalmar amb el següent, però si en Pep vol provar el pas de 6a de primer, no li puc fer això.

Cinquè llarg (6a, un pas) i últim pel meu germà. El pas és superar una zona desplomada que està just sortint de la R, ben assegurada. Per variar, cadascú la farà a la seva manera, o sigui que es fa sense problemes. Reunió ja a la creu, on hi fem la foto de rigor i baixada per la normal. Des del cim em miro la 98 octanos, de la Madalena, una altra que està a la interminable llista de pendents.


Pistacho Asesino, 240 m 6a obligat. Cavallers, 4ª agulla de Comalestorres

20 d'agost de 2011

Després de dormir a Benasc, esperant a veure què feia el temps per poder fer alguna cosa per allà, no tenim segur 2 dies de bon temps, que és el què cal per fer certa aventura per la zona que tenim en ment... En Sergio diu que puja en bus, així que quedem a Pont de Suert, on en recullo al migdia.
Els plans eren anar a Escales a fer la Sobaos Pasiegos i passar-hi la tarda, però les notícies que m'arriben de casa no són del tot bones, i fem un canvi de plans just quan estic al trencant de manera que girem en direcció a Cavallers.
Tot i que és una mica tard pel meu gust, decidim pujar a fer la Pistacho Asesino a la quarta agulla de Comalestorres. És una via mega-comentada al món blogger, així que podeu trobar la ressenya a tot arreu, de pas no la penjo després de llegir en un Densivel que l'autor de la ressenya prefereix que fem les nostres propies ressenyes enlloc de penjar les seves (molt lícit, però jo, ni temps ni traça... així que lo mínim que puc fer és no linkar la seva).
Aparquem i pugem amb tota la solana cap a dalt. No hi he pujat mai cap aquella banda, així que ens toca preguntar quan pensem que ens hem desviat massa vorejant l'estany. Un cop trobat el camí correcte, ja només cal anar seguint les fites i anar treient la llengua, ja que la pujada no dóna treva fins a dalt.
A peu de via tot suats, busquem una mica d'aigua i m'equipo. Faré jo el primer llarg, que diuen que és el més dur. I si, ho és. Havia llegit no sé on que el més difícil era aixecar els peus de terra, i com que això no em costa gens, vaig pujant força animat, tot seguint la fissura... fins que s'acaba. Un llarg d'adherencia que m'enganxa en fred i fa que m'hagi de parar a mirar els passos un parell de cops (dur cop per la meva moral!) però al final acabo el llarg. Puja en Sergio, el "pedricero", l'amo i senyor del granit... i el cabrón pateix relativament poc, tot i que cau un cop. Però bé, l'he vist pujar segur i gaudint, es nota que és el tipus d'escalada que li va.
El cel però s'ha anat tapant i ja no toca el sol a la paret (16h), m'he d'abrigar amb lo poc que he pujat perquè amb una mica de vent, tinc fred.

Fotos: Sergio iniciant el segon llarg i al quart llarg (per mi el millor)
Segon llarg per ell, molt curtet, en tendencia a l'esquerra al principi per superar una part més vertical i després una plaqueta. Li dic que si pot tiri amunt i encadeni els amb l'altre llarg, i com que costa poc de convencer, tira amunt. El que seria el tercer, ja apreta una mica més i alterna fisures i placa. Cal protegir-lo, i els friends entren de PM. Comença seguint una fisura que s'acaba i entres en una placa just sota d'un sostret. En Sergio, penso que s'equivoca i entra massa d'hora a la placa (l'espiritu pedricero el domina!!), i just sota el sostre rellisca i pica amb la boca al sortint... més l'espant que la rascada. Posa un friend i amunt fins a la R, ja amb un fregament important. Jo pujo, sense anar còmode del tot, però pujo.
El quart llarg per mi, i tot que no escalo còmode, decideixo provar-ho. És un llarg boníssim, tot de fissura-bavaresa, sobretot la part central. Pocs bolts (diria que només un) però els friends entren a caldo.
Cinquè llarg per en Sergio. Un llarg de diedre de V a equipar al gust (un bolt a l'entrada i un a la sortida). Sense problemes

Fotos: Sergio fent el cinbquè llarg i arribant a la R del sisè
Sisè llarg, diria que el més fàcil, només amb una zona més dreta i amb algun pas llarg just abans de la reunió. Disfrutón. Friends a caldo.
L'ultim llarg ens el mirem i remirem des de la R. Li toca a en Sergio, però com que avui el reserva no té el dia, li fa cosa de provar-lo i no poder sortir, així que decidim escaquejar per la blues. En teoria diedre fàcil. Collons.... home, difícil difícil no és, però veig suar en Sergio només per sortir... vol posar una cinta estrangulant una mena d'orella que hi ha a la dreta i després de 5 minuts ara així, ara aixàs, desisteix i tira amunt posat un fisurer. D'anar fent fins a la R, equipada ja per rapelar. De seguida que pujo, muntem ràpel i fins a una feixa d'on es baixa caminant.
Resumint, la via és molt bona, per practicar en autoprotecció i amb bolts als passos clau. Només el primer llarg d'adherència trenca la tònica de la via.

Fotos: Sergio intentant llaçar la orella a l'inici de l'ultim llarg de la blues, i als metres finals
Aqui es pot dir que s'acaben les vacances... dormim a Cavallers, perdo la guia acabada de comprar, al dia següent un llarg de la Sobaos Pasiegos amb flight inclòs d'en Sergio. Males notícies i cap a casa a tota llet... llàstima.... però el pitjor havia d'arribar encara....