Ceillac: Branca dreta de la Y II/3+ 250 m

13 de febrer de 2011

Últim dia de la sortida alpina d’aquest any. Com que tenim una bona tirada de cotxe hem quedat per inicial la tornada a quarts d’una, així que hem d’escalar quelcom curt i ràpid. Decidim anar a Ceillac. Allà hi vull provar Sombre d’Heros, però en arribar des del parking es confirmen les meves sospites. Les altes temperatures d’aquests dies (inusuals segons la mestressa de la gîte) fan que la part final del cigar no tingui massa bon aspecte i es veu molta roca i molt justa. Vist l’èxit d’ahir passo d’anar a peu de via i no fer res. Anem justos de temps. Els Peps diuen que no volen escalar més i decideixen anar a fer unes baixadetes per les pistes.

Nosaltres decidim anar a escalar. Tenim poc temps així que farem una via facileta i que en Sergio pugui obrir els seus llargs. Anem a la Y. La idea és fer l’esquerra. Pugem a tota llet adelantant un parell de cordades pel camí fins a la via però anem tant encegats que ens hem equivocat de camí i hem anat massa cap a l’esquerra. Reculem a tota pastilla... tant ràpid que ens passem l’entrada de la via sense ni veure-la i anem a petar al descens de les vies!! Reculem i finalment arribem a peu de via, però ja tenim 2 cordades d’Italians al davant. El Sergio fa el primer llarg i quan arribem a la bifurcació, les 2 cordades han tirat per l’esquerra. Llàstima, però ja ens va bé, o sigui que tirem per la dreta sense ningú al davant. La via ja la conec bé, l’he fet un parell de cops, o sigui que no esperem cap sorpresa. Ens repartim els llargs perquè en Sergio practiqui i tirem apurant al màxim la corda. La via està molt picadeta i sembla que hi ha trossos on tothom posa el cargol en el mateix mig metre quadrat... De seguida acabem la via i comencem a baixar. Si no trobem gent a la Easy la provarem. En arribar-hi hi veiem una cordada de 3, o sigui que donem per acabada l’escalada i tirem cap al cotxe.

Fotos: 1, 2 i 3: Sergio obrint un dels llargs, 4: Baixant cap a les pistes

Han estat 4 dies fantàstics. Com sempre bona companyia i bons tips de riure. Molts metres de gel, llàstima que les condicions no eren òptimes, però hem conegut una nova zona on hi ha infinitat de possibilitats, així que ja només queda esperar per poder-hi tornar.

Fournel: Hiroshima III/5 150 m i La vision de Marco II/4 100 m

12 de febrer de 2011

Avui és el dia. Avui em toca fer els deures. Avui provaré de fer Hiroshima. Des de sota l’he vist més o menys factible. Són deures autoimposats, i dels bons, doncs encara no he escalat mai un grau 5, tot i haver-ne provat un fa un parell d’anys. Estic motivat però com sempre quan escalo al meu límit i són vies que no conec, tinc un cuquet per dins que em neguiteja....

Fem canvi a les cordades i en Pep C avui farà cordada amb mi. Si jo no les tinc totes, ell sembla que encara menys. S’havia proposat fer el primer llarg, però quan som a peu de via i el veu, declina amablement. Deixem motxilles a baix per anar sense pes. M’encordo, miro amunt i començo just en la petita finestra de temps en que el sol toca al segon llarg. Primers metres més ajaguts però després la cosa es va posant dreta. Per sort per mi, està picada, cosa que em permet esforçar-me menys del que caldria, tot i que aquí no regalen res. Metre a metre pujo, vaig posant cargols i esperant la zona on ja s’ajeu una mica abans de la reunió. Com que no sé què trobaré em guardo 3 cargols per si de cas, així que en terreny més fàcil, excursioneta fins a la cova. 55 metres i miro i remiro i no trobo cap reunió. Ostres, la guia deia ràpels equipats... i per les fotos que havia vist, tothom es situa a l’esquerra, però no trobo res. Munto reunió amb 2 cargols i una columna de gel i faig pujar en Pep, que des d’abaix ja no veu clar com baixarem si no hi ha reunió. Arriba bufant i quan veu la reunió que he muntat li canvia la mirada i comença a buscar el ferro on lligar-se. Al final el troba, just darrere la part vertical, amagada darrere de una paret de columnes de gel hi ha un parell d’espits.

Munta la reunió i m’avisa de la quantitat d’aigua que baixa per darrere de la part vertical que ara em toca escalar. Desmunto la meva fantàstica reunió i m’hi acosto. Osti, baixa un canyo d’aigua important.... em fa dubtar. “Sobretot no caiguis” em diu. Trec el cap per mirar per on he de passar i analitzo el gel. Torno a mirar la d’aigua que baixa per darrere... no fa gaire fred... ens mirem i decideixo fer-li cas i baixar. En cordada de dos, un ha de tenir seny, i aquest cop em convenç per no provar-ho. En resum, sóc un cagat... massa al limit del meu grau per no fer-ho amb un gel que em convenci, així que muntem rapel i avall.

Parlo amb l’altra cordada que esperava per pujar els dic el que hem trobat. Ells pugen. Perfecte, sempre n’hi ha de més valents (o menys assenyats, depèn del prisma amb què ho mirem) que un mateix.

Decebut per no haver fet els deures, però content per tenir prou seny de si no ho veig clar, retirar, anem a trobar els rookies.

Els hem enviat cap a la Vision de Marco, que segons la guia és un II/3, o sigui que ja la poden escalar ells tirant de primers de corda. Quan arribem, els veiem baixant de la primera reunió i ens comenten que el segon llarg és molt dret. No pot ser.. si la guia diu que és de grau inferior al que han fet fins ara.... però de fet, vist des de sota, es veu molt dret el segon llarg.

Fotos: 1: la via, 2 i 3: jo obrint el segon llarg, 4 i 5: Pep pujant el segon llarg

La provem. El Pep fa el primer llarg, que excepte els primers metres, no té massa dificultat. Reunió a la part dreta amb espits. El segon llarg per mi. Per la banda dreta està “tieso tieso”, i durant un grapat de metres... Tiro amunt, per sort el gel és més tou però no està gens picat, cosa que fa que m’hi hagi d’esforçar. La veritat és que disfruto el llarg de valent. Reunió a l’esquerra amb un espit ronyós, unit per un cordino suposo que a un altre espit que queda sota el glaç. Algú ja ha reforçat la R amb un avalakov, o sigui que m’hi enganxo. Puja en Pep i tots 2 coincidim en què no pot ser que això sigui per grau més fàcil que el que haviem fet els 2 dies anteriors.... no quadra.

Al final, ja a casa, mirant per internet, veig que li donen II/4. Això ja quadra més... tot i que això dels graus en gel és tant variable... l’he trobat més dura que Nadia, un 4+ que vam fer l’any passat a les Orres. Però queda clar que no és menys que Fracastours ni Champ Pelbaud.

Freissinières: Fracastours II/3+ 200 m

11 de febrer de 2011.

Després de l’escalada del dia anterior, a la tarda vam decidir anar a fer un volt per aquesta vall veina. Problema: el mateix que ens acompanyarà tota la sortida, no tenim cadenes. Després del poble de Freissinières, el camí està força net de neu però és una pista de gel. Arribem fins a les Violins i encara podem tirar una mica més enllà. Està clar que a la matinada això serà impracticable per nosaltres, així que només podem flipar amb les vies que s’escalen a les Violins (i això que no hem pogut arribar per veure les que es fan a la Tète de Gramusat!), i decidim que per demà , Fracastours és una bona opció i ja descartem endinsar-nos més a la vall.

El ritual és el de sempre: despertador, mandritis, baixar a fer l’esmorzar i sortir amb el fred al cos cap a la via. Deixem el cotxe només començar el gel i enfilem a peu fins a la via. La canal d’entrada a la via està sense neu però glaçada, cosa que complica una mica més passar-hi però en poca estona som a peu de via.

Repetim l’estratègia del dia anterior en les cordades i jo la faré amb el meu germà. Com que la via és ample, pujarem en paral·lel. Hem fet canvi de grampons perquè ell vagi millor i jo provo els Sarken. Primer llarg buscant les zones més verticals, amb gel altre cop dur i sec. Queda una reunió a la part esquerra amb espits. L’altra cordada, va una mica més a la dreta, obre en Pep i en Sergio puja de segon. Acaben muntant la reunió sobre cargols.

El segon llarg té una zona amb poqueta pendent i alguna una mica més dreta, però és fàcil. Estirant al màxim els 60 metres de corda arribo a una reunió a la part dreta de la via amb espits.

Fotos: 1: la via, 2: Pep al primer llarg, 3: l'altre Pep pujant el primer llarg, 4: Pep al segon llarg

El tercer llarg ja és una altra cosa. Comença per un mur força vertical (val a dir que he anat tirant per les parts més dretes de la via) amb gel més humit i més agradable de picar. Un parell de ressalts més i terreny fàcil fins a la reunió, també amb espits. Aquesta l’haurem de compartir tots quatre, així que de seguida que puja el meu germà, que ha bufat tot el llarg, li dic que tiro amunt per fer l’ultim tros.

L’últim llarg de la via, segons la guia es pot fer per diferents llocs. Veiem una reunió en un arbre si segueixes canal amunt, però no té cap mena d’interès. Una mica més a l’esquerra, una mena de diedre glaçat amb una part vertical a la dreta molt fràgil que no toca terra: descartat, jo per allà no hi pujo. Finalment un mur no gaire ample i força vertical és la part escollida. Curt però em posa els braços a to. Esbufego mentre hi poso els cargols però acabo arribant a dalt sense complicacions i munto el descens en un maillon que hi ha, i en Pep em baixa fins on està ell. Satisfet pel bon llarg, esperem que pugi l’altra cordada, i tot que he tret els cargols, no em desfaig per si algú el vol provar en top. Tots diuen que estan cansats i ningú el vol provar, així que em desfaig de les cordes, les trec, reforcem el cordino de la R i muntem el ràpel. Un rera l’altre, baixem i anem muntant ràpels fins a arribar a terra.

Fotos: 1: Pep al tercer llarg, 2: Jo al tercer llarg, 3: Pep acabant el tercer llarg, 4: l'altre Pep obrint el tercer llarg

La via ens ha agradat molt més que la del dia anterior, i tot i tenir el mateix grau, no tenen res a veure. Aquesta té trossos més mantinguts i més verticals. Alguna zona amb gel més bo que el que vam trobar ahir. Satisfets, cap a la gîte a dinar i descansar.

Fournel: Champ Pelbaud II/3+ 200 m

10 de febrer de 2011

Després de conduir tota la tarda de dimecres i arribar ja entrada la nit a Argentière-la-besseé, anem cap a la gïte, on fem un mos i a dormir, que demà tota llevar-se d’hora. Aquest cop som 4: 2 Peps i 2 Sergis, al final ningú més ha pogut venir a picar gel aquests dies.

Sona el despertador, i entre mandres, baixem a esmorzar i ens dirigim cap a la Vall de Fournel.

Primer dia de l’escapada alpina hivernal d’aquest any. Com que anem amb 2 “novells”, decidim provar primer amb alguna cascada fàcil, així que deixem el cotxe abans de passar el pont que ens porta a la vall de Fournel, de fet, ja no podríem pas tirar més ja que hi ha molt gel a la carretera i ens hem deixat les cadenes. Pujant ja flipem amb les poques línies que veiem, però Hiroshima ens crida l’atenció especialment. Carreguem trastos a l’esquena i cap al sector, que queda molt a prop. Passem per sota de la majoria de vies i les mirem de reüll, però seguim camí avall fins al nostre objectiu del dia. Seguim tant avall, que ens passem i tot. Reculant, en Pep veu traça en la poca neu que hi ha, i tirem amunt. Uns centenars de metres entre el bosc, et deixen a peu de via, que queda amagat pel bosc.

La veritat és que la via no és un festival de gel, però per començar està bé. Decidim les cordades: un Pep i un Sergi a cadascuna. Tirarem de primers els que tenim més rodatge, i els altres 2 que tornin a agafar sensacions amb el gel després de tants anys.

La via són petits ressalts de gel fàcils els primers llargs, on anem buscant els trossos amb més gel i tirant una cordada per cada cantó. El gel molt dur i sec i per tant fràgil, es trenca a cada cop de piolet i s’esquerda amb els cargols, però anem tirant amunt.

Fotos: 1 Pep al primers llargs de la via, 2 Pep a l'ultim llarg, 3 Pep i jo esperant torn per l'ultim llarg

L’últim llarg és el millor de la via però està molt escàs de gel a la part superior i s’hi veu la roca. En Pep el prova però dubta en la sortida guarra i prefereix cedir-me els honors d’acabar la via. La primera part és fàcil, després es posa una mica més dreta i s’ajau al final però amb gel molt escàs i prim, impossible de posar cap cargol, i de fet, no portem res de roca. Petita apretada arrossegant-se sota el sostre de roca per clavar piolets passada la roca nua. Un pas poc estètic però que em permet acabar la via i arribar als espits de la reunió. Tot i que en teoria es pot sortir caminant per dalt, com que hem deixat motxilles a baix, baixem rapelant. Per sota nostre, 3 cordades que han arribat força més tard. Com no podia ser d’una altra manera, ens retornen el bombardeig de trossos de glaç.

Fotos: 1 jo mateix arribant al pas clau de l'ultim llarg, 2 Pep sortint del pas clau

Contents per la via i del primer contacte, marxem cap a dinar, tot prenent mides pels pròxims dies.

Només un apunt: en la meva opinió, si voleu fer glaç no compreu els grampons Sarken Leverlock de Charlet Moser. Personalment, per picar, prefereixo grampons automàtics. Aquests són semi i per tant no tenen la part metàl·lica al davant. Amb les botes d’en Pep, una plàstiques Koflach Viva-soft (que tenen uns anys), el grampons tot i que sembla que queden ben posats, en començar a picar, es van descalçant i tot i que no arriben a saltar, queden com torts, amb la conseqüent pèrdua de picada i confiança. Els pròxims dies faig canvi de grampons amb en Pep i provo ja els Sarken, doncs la meva bota (Asolo) no s’aixeca tant de davant i és menys punxaguda. Al final s’acaben movent però val a dir que van aguantar millor. Ara, jo no me’ls compraria (sort que ens els havia deixat el Matxacuca).