Les tempestes són les culpables

Doncs sí, les tempestes són les culpables. Per saber-ne els detalls, aneu llegint.

Estem a Benasque, per sort, les noves tecnologies sembla que ajudent als muntanyencs. Moltes botigues amb una previsió meteorològica a l'aparador i a més, zona de WIFI gratuïta, davant l'ajuntament, així que amb el telèfon, corroborem la informació dels aparadors: dimecres i dijous, mal temps assegurat, divendres insegur de moment. Això tira per terra els plans d'anar a Salenques, doncs jo si puc evitar-ho, prefereixo no encigalar-me en una cresta com Salenques amb meteo insegura, i no hi ha més dies per anar esperant. La imatge de la tempesta dels Russell, traslladada a estar al mig de Salenques no mola, aixi que toca fer canvi de plans. Pensem baixar a trepar per Montserrat (caldrìa tornar a casa a buscar més material) però la meteo tampoc és bona, així que després de molt rumiar i en Gerard i jo (en Pep retira dimecres) decidim canviar de vall i anar cap a la zona del Bachimala, on encara tinc coses pendents (moltes de fet...)
Arribem a la cabana de Tabernés i comença a plovisquejar. Hi ha una furgo d'uns bascos, amb qui compartirem cabana mentre plou. Agafem llenya, preparem sopar i comença a ploure. Ja no pararà fins la matinada de divendres, així que toca estar tot el dia llegint, descansant i sortint a estirar les cames cada cop que hi ha una treva amb la pluja i de pas agafar llenys pel foc (sort que han tirat algun arbre a terra i en podem agafar les branques). La cabana està força arreglada, però no hi ha llits i toca dormir a terra, on hi ha 3 matalassos ronyosos. Els bascos dormen a la furgo, en Gerard monta la tenda fora i jo passaré 2 nits sobre una taula, poc menys dura que el terra, però més neta.
Dijous matí plovent, ens visita de la Guardia Civil i identificació rutinaria (diuen) presentant DNIs al jefe. Juraria que no hem fet res... els bascos, diuen que ells ja hi estan acostumats... Al vespre arriba més penya, 4 valencians que van a fer els culfreda. Nosaltres, encara no hem decidit què fer, dependrà de la meteo. Si està insegura, Culfredas, que no tenen complicació. Si sembla que aguanta, Cresta del Bachimala. Ja la vaig intentar fa anys amb en Guillem, però va tenir un petit problema amb les botes: es fa desintegrar la sola i es va desenganxar de la bota, amb lo qual, després d'una reparació d'urgència per sortir de la cresta de la punta del sabre, vam abandonar al Bachimala.

Culfreda des del plan de Tabernes, Bachimala des de la punta del Sabre i crestejant cap al Bachimala. Les botes culpables del primer fracàs
Aquest any, les tempestes ho canvien tot. Els plans: fins que no ens llevem el divendres, i veiem que hi ha clarianes després de tota la nit plovent amb ganes fins la matinada, no decidim provar la cresta del Bachimala. Sortim cap a les 7 i enfilem el camí seguint la torrentera del Bachimala. Tota l'herba està empapada de les pluges, així que tota l'aigua ens la quedarem a les botes i sota genolls. Està mig núvol i bufa ventet, peus molls... mala combinació. Per sort, quan arribem al coll, ja surt el sol, tot i que el Bachimala encara no es veu. La pujada és dura, no la recordava tant llarga, però el pitjor està per venir. Enfilem cap a la punta del Sabre, l'altimetre quasi no avança (deu estar malament penso jo, mal ajustat, ja devem estar vora els 3000, doncs no!!). La cresta és fàcil, ample i fins que no arribes al cim, no es torna més estreta, però mai dificil. Encara queda força cresta fins al Bachimala. Aqui comença la tempesta. L'altra tempesta. Intestinal vaja... Pujant ja no anava fi però a la cresta em trobo pitjor, sense ritme, marejat, mal de panxa... En Gerard em va treient ventatja fins que ens retrovem al cim del Bachimala. Tinc fred... jo decideixo retirar. Em sap greu per en Gerard, i per mi.... l'altre cop vaig abandonar al mateix lloc, i pujar aqui no és pas un passeig, és una caminada eterna.... no vull baixar... però aqui és facil plegar i si em trobo pitjor a mitja cresta ho tindré dificil per retirar. Ho valoro, i encara que em pesi, baixo.

Panoràmica de la cresta del Bachimala (pics de la Pez a l'esquerra i Bachimala a la dreta de tot)

En Gerard vol continuar. Crec que no hauria de fer-ho sol i aixi li dic. Jo ja arribaré sol al refu. Baixant em trobo els bascos que pugen per la normal. En poca estona apareix en Gerard, i baixem cap al coll per anar a buscar un camí alternatiu. No m'hi oposo, per culpa meva no pugem. Anem a buscar una pista que han obert els ramaders i que porta directament al refu.
Tocarà tornar a pujar un altre dia...

Posets des del cim del Bachimala, baixada del cim cap a la cresta (per on??), Punta del Sabre i Bachimala des de l'altra banda del coll, ja de baixada

Pics Russell (Massís de la Maladeta)

La setmana passada tocava mini vacances. Una setmaneta per desconectar de la feina, i res millor que concentrar-se en fer els passos d'una cresta per buidar el cap de pensaments. Aquest cop, no hi havia plan (per variar), tot i que sempre n'hi ha algun a punt. Jo la veritat és que tenia ganes de Pirineu, i em feia mandra anar als Alps, on per cert, si que no hi havia cap projecte prou interessant, així que cap al piri a anar tancant projectes que han quejat enrere per una cosa o una altra.

Ara toca trobar company. Si no n'hi ha, també tinc coses pendents per fer sol, però millor si vaig amb algú. Al final en Gerard s'apunta, i a ultimissima hora, en Pep també, tot i que té clar on no vol venir.
Dilluns doncs, ens trobem a Balaguer amb en Gerard i enfilem cap a Benasque. Hi arribem a l'hora de dinar, anant amb presses encara podriem agafar el bus de les 3 cap a Vallibierna, però decidim pendre'ns-ho amb calma i dinem tranquils, fem les motxilles i descansem fins a l'ultim bus, el de les 17.15h. Som conscients que pel fet d'anar tard, tenim més numeros d'alguna gotellada, però és el plà. Objectiu, agafar una mica de rodatge pels Russell abans del veritable objectiu: Salenques.

Pugem sols al bus tots 3 i enfilem el camí cap a la pleta de Llosàs, camí dels llacs de Llosàs, on dormirem. Hi arribem en poc menys de 90 minuts, plantem la tenda, sopar i de seguida a dormir. Ha gotellat una mica, però de seguida s'aclareix, i nit estrellada. El paratge brutal, amb la cresta de Llosàs, Aneto, bretxa de Tempestats i Tempestats a tocar.

Llac inferior de Llosàs, amb l'aneto a dalt, primers passos de la cresta, arribant a l'agulla S i els passos més complicats abans del Russell principal
Dimarts, sense matinar en excés, sortim cap amunt. Primer passant pel llac superior, i després abandonant el camí normal buscant el millor pas. Ens liem una mica ja que volem agafar la cresta el més amunt possible i acabem flanquejant camps de neu per arribar a una zona més baixa, on comencem a crestejar. Primer, ample i fàcil, però rapidament es complica després de la primera bretxa. Cal anar esquivant gendarmes per on ens sembla més fàcil, a vegades per la dreta, a vegades a tota cresta. Així fins a l'agulla S de Russell. Buscant el camí més fàcil, per un corredor, vas grimpant fins a arribar al Pic Russell SE, on arribo primer i deixo la motxilla per baixar al que sembla proper i no ho és tant Punta Russell Oriental, amb baixada senzilla, però que em costa uns 30 minuts fins a tornar a lloc. M'hi esperen en Pep i en Gerard tot menjant.

Panoràmica des del Russell SE, on veiem a la dreta el proper objectiu: Salenques

Ràpid amunt, primer per terreny fàcil i després per cresta més accidentada i aèria fins al Pic Russell (3207m), on trobem gent que ha pujat per la normal. En Gerard i jo deixem motxilles i anem a fer la punta de la bretxa Russell, tornant pel mateix camí (podriem baixar fins a la bretxa i fer un parell de ràpels, però no hi ha ganes de complicar-se massa la vida). Retrobem en Pep a la normal i baixem fins a les congestes de neu. En Pep retira cap a les tendes però nosaltres anem a buscar tot flanquejant per congestes de neu sota la paret la canal de l'agulla SW de Russell. La canal és dreta i descomposta, cal anar al tanto de no tirar-nos roques a sobre. Arribem ràpid al collet, amb el cel ja molt tapat. Deixem motxilles i afagem els cordinos, tot grimpant fins al cim de l'agulla. La ressenya diu que es pot desgrimpar, però és exposat, així que un ràpel de 20 metres ens torna a deixar al collet. En Gerard diu que passa un avió, però a mi m'ha semblat un tro... ta tot molt neeeegre. Es baixa per la canal contrària a la de pujada, més fàcil i curta, tot i que ho complica una congesta de neu al mig que t'obliga a anar pels laterals, un per cada cantó.

En Gerard a la canal de pujada, grimpada final i ràpel des del cim de l'agulla SW de Russell
Comencem a perdre alçada per terreny caòtic i indefinit. Torna a tronar... i ara a caure gotes. En segons, llampega, pedra, trons i un fart d'aiguaaaaaa. Just hem tingut temps de posar-me el gore i tapar la motxilla. A sac, de baixada, però ara tot rellisca i cal extremar precaucions. El llamps no ajuden i els trons ensordeixien vora els 3000 metres. Entre relliscades anem perdent alçada, penso en llençar el pal que porto, pel tema dels llamps, però com que ja hem anat baixant, ja no hi ha tant canguelo, ara si, els pantalons, botes, calçotets... xops. De cintura per amunt sec, però la resta.... semblo un adolescent amb els pantalons a mitja natja del que pesen per l'aigua... no comment.
Per sort en Pep ha aixecat les tendes, i quan arribem ja no plou. Canvi de roba, mitjons, menjar una mica i a agafar el bus, que pescarem pels pèls.
Ara toca descans i a controlar la meteo.

Terra Incògnita a les Agudes. Montseny

Ressenyes obtingudes dels blogs dels aperturistes Josep Mula i Laura Piferrer

La primera ressenya que vaig veure de la via ja em va atreure, sobretot després d'haver disfrutat al vol de l'home ocell, però no va sorgir la oportunitat d'anar-hi i la veritat és que un pas de 6c/A1 em feia força respecte. Van anar passant els mesos i a mida que s'ha anat repetint la via, i en veus els comentaris, les ganes encara apreten més. La última ressenya, on sembla que s'ha abaixat el grau, em fa decidir. Cal anar-hi ja, a veure qui podem enredar aquest cop.
Tot i la calor, truco en Salvador a veure si s'apunta. Tot i que no veu massa clar, això del 6c, el convenço quan li dic que és que ara s'ha decotat a 6b (alguna cosa li he de dir, no?), així que quedem pel dimecres 7 de juliol, ben d'hora al matí. Arribem a peu de via en 25-30 minuts, jo amb el fetge sortint per la boca, seguint el ritme que imposa el mister. Ens equipem i tirem amunt. En Salvador demana fer el primer llarg, així que els llargs queden repartits (mira per on, el xungo sembla que em tocarà a mi....)
La descripció dels llargs, la trobareu aqui, força acurada. Només comentar que a L3, a l'inici, millor passar del bolt de més a la dreta i anar directament al següent, molt més fàcil i t'estalvia un parell de bloquejos i que la corda fregui tant.



Només em queda felicitar als aperturistes de la via, que han trobat un bon traçat tenint en comte les possiblitats que dóna el Montseny. Jo no he trobat a faltar res (i ja és dir), ben assegurada, i on no hi ha res, sempre pots posar alguna cosa. Amb 3 o 4 friends mitjans passes, no cal ni dur els fisurers. Les 3 xapes recuperables, millor dur-les. Per si de cas, duia els estreps però no els hem fet pas servir. La veritat és que tots 2 hem disfrutat de la via de valent, i ens ha servit per apujar una mica la moral i tornar a gaudir de bones sensacions.
Pel descens, hi ha diverses opcions ressenyades. Nosaltres, amb l'esperit senglar que tenim, i més fent cordada amb en Salvador, hem tirat avall per la canal que hi ha abans d'arribar a les Agudes, tot buscant el camí més fàcil. Com que hem deixat una motxilla a peu de via, calia retornar al punt de partida, i aquesta és una bona opció i ràpida, i a més t'estalvies de fer cap ràpel.