Doncs si, hi ha dies de tot: dies que triumfes i et sents el putu amo, i dies en que fracasses i et sents una merda, dies de glòria i dies de pena, dies 9 i dies 3. Avui ha estat un dels segons ( i sort que no he escrit el post a les 2 de la tarda, que ara ja m'he recuperat una mica).
Haviem quedat amb en Pep per anar al cadí a fer la dels troncs. Ahir al vespre truco en Quico i em diu que ve del cadí, que neu fins a la cintura, que sense raquestes (no n'he agafat... de fet no en tinc) impossible, trinxera fins a dalt, que ells l'anaven a fer i no han pogut ni arribar... al final han fet la canal verda. Trucades a ultima hora i canvi de plans: anirem al Pedraforca a provar la canal Riambau en hivernal, després de buscar ressenyes de la via per casa, internet... només trobo una ressenya en unes fotocòpies que tinc de fa mil anys...
Arribem al mirador, carregar la puta motxilla i cap a dalt. Xino, xano, relliscant pel camí glaçat, pujant cap a les vies de la cara nord. La ressenya diu que hem d'anar al dit de Riambau: el veiem allà, esperant. Crec que hem de seguir cap a l'Estasen.
Anem pujant per les rampes de neu, a estones glaçada i dura, a estones crosta amb neu sense transformar a sota i a estones, directament sense transformar. Em sento físicament buit, no tiro. En Pep obre traça i jo el segueixo. Flanquejos en neu inestable, després dura. A mida que guanyem alçada, cada cop cal vigilar més: bones timbes i mala neu.
Em Pep em diu: "Et veig agobiat". Suposo és la sensació que dono. Vaig al darrere, em moc pesat, "torpe". El coco comença a treballar, en el mal sentit. El meu cos no dóna més i això no ajuda a que el cap vagi suelto. I la neu, la puta neu que no em dóna gens de confiança. A més, no sé si ens hem equivocat en l'aproximació o què, però un cop al coll del dit, encara queda un tros de flanqueig xungo sobre neu sense transformar. Quin mal rotllo. Mentre mengem, evaluem la situació i decidim tirar avall. Primer un ràpel i després tornen els flanquejos, jo lent, sapastre... desconegut.
Feia temps que no em sentia així d'insegur i fisicament miserable... ja no ho recordava. Hem fet bé en tirar avall.
Decidim anar a veure com està el gel: la de l'arbre no en queda quasi res, baixa aigua a tope (el que es veu des de dalt). Pugem cap a la columna del Verdet i anem mirant la canal que haviem de fer: senyora via!!
Al final acabem a la Berguedà. Sembla una font... Al final, trec la mala llet que porto dins, quedant desfet muntant un dry-tooling que hi ha equipat per la par dreta en artifo. He quedat desfet: crec que feia uns 8 anys que no agafava els estreps, i en desplom... sense fifí... amb plàstiques i grampons.... fet pols.
Acabo les forces provant el dry en top. Només arribo a la tercera xapa!!!! En Pep també li fot un parell de pegues. Ens falta tècnica, però coincidim que és divertit. Ostia, ara he mirat les ressenyes i és un M8+, jajajajaja no m'extranya que no passéssim de la tercera xapa... ens passa per no mirar on ens fotem. Però amb la corda per dalt, qui no ho prova?
En resum, avui ha estat un d'aquells dies en que renegues de voler ser alpinista, maleeixes la puta motxilla, les forces que et falten, el fred als dits, les timbes... Dies en que et sents fatal i ho vols aparcar una temporada... però per sort aquests dies passen i la motivació i la fluidesa tornaran. Segur.
Llàstima que dissabte donen pluja, perquè si no, crec que tornaré a la muntanya a veure si les bones sensacions han tornat. No tenim remei.
Au, ja m'he desfogat!!!
Haviem quedat amb en Pep per anar al cadí a fer la dels troncs. Ahir al vespre truco en Quico i em diu que ve del cadí, que neu fins a la cintura, que sense raquestes (no n'he agafat... de fet no en tinc) impossible, trinxera fins a dalt, que ells l'anaven a fer i no han pogut ni arribar... al final han fet la canal verda. Trucades a ultima hora i canvi de plans: anirem al Pedraforca a provar la canal Riambau en hivernal, després de buscar ressenyes de la via per casa, internet... només trobo una ressenya en unes fotocòpies que tinc de fa mil anys...
Arribem al mirador, carregar la puta motxilla i cap a dalt. Xino, xano, relliscant pel camí glaçat, pujant cap a les vies de la cara nord. La ressenya diu que hem d'anar al dit de Riambau: el veiem allà, esperant. Crec que hem de seguir cap a l'Estasen.
Anem pujant per les rampes de neu, a estones glaçada i dura, a estones crosta amb neu sense transformar a sota i a estones, directament sense transformar. Em sento físicament buit, no tiro. En Pep obre traça i jo el segueixo. Flanquejos en neu inestable, després dura. A mida que guanyem alçada, cada cop cal vigilar més: bones timbes i mala neu.
Em Pep em diu: "Et veig agobiat". Suposo és la sensació que dono. Vaig al darrere, em moc pesat, "torpe". El coco comença a treballar, en el mal sentit. El meu cos no dóna més i això no ajuda a que el cap vagi suelto. I la neu, la puta neu que no em dóna gens de confiança. A més, no sé si ens hem equivocat en l'aproximació o què, però un cop al coll del dit, encara queda un tros de flanqueig xungo sobre neu sense transformar. Quin mal rotllo. Mentre mengem, evaluem la situació i decidim tirar avall. Primer un ràpel i després tornen els flanquejos, jo lent, sapastre... desconegut.
Feia temps que no em sentia així d'insegur i fisicament miserable... ja no ho recordava. Hem fet bé en tirar avall.
Decidim anar a veure com està el gel: la de l'arbre no en queda quasi res, baixa aigua a tope (el que es veu des de dalt). Pugem cap a la columna del Verdet i anem mirant la canal que haviem de fer: senyora via!!
Al final acabem a la Berguedà. Sembla una font... Al final, trec la mala llet que porto dins, quedant desfet muntant un dry-tooling que hi ha equipat per la par dreta en artifo. He quedat desfet: crec que feia uns 8 anys que no agafava els estreps, i en desplom... sense fifí... amb plàstiques i grampons.... fet pols.
Acabo les forces provant el dry en top. Només arribo a la tercera xapa!!!! En Pep també li fot un parell de pegues. Ens falta tècnica, però coincidim que és divertit. Ostia, ara he mirat les ressenyes i és un M8+, jajajajaja no m'extranya que no passéssim de la tercera xapa... ens passa per no mirar on ens fotem. Però amb la corda per dalt, qui no ho prova?
En resum, avui ha estat un d'aquells dies en que renegues de voler ser alpinista, maleeixes la puta motxilla, les forces que et falten, el fred als dits, les timbes... Dies en que et sents fatal i ho vols aparcar una temporada... però per sort aquests dies passen i la motivació i la fluidesa tornaran. Segur.
Llàstima que dissabte donen pluja, perquè si no, crec que tornaré a la muntanya a veure si les bones sensacions han tornat. No tenim remei.
Au, ja m'he desfogat!!!
4 comentaris:
Sergi no et matxaquis tant, de vegades com dius les coses no surten com havies pensat, però tingues en compte que una retirada a tems es una victòria.
Les muntanyes i les seves vies d'accés no es mouran de on son i qualsevol altre dia les podràs fer, la neu encara no està transformada i es difícil trobar vies en condicions optimes, l’àguila, la roca verda i els troncs estan per fer-les ara, tenint en compte que l’accés a les mateixes es dur i penós per la quantitat de neu acumulada i sense transformar o sigui tova.
En properes setmanes crec que poden canviar les condicions.
Una abraçada i endavant.
Que va.. més que una matxacada és una desfogada.
Però la mala sensació burxa i el que vull es fer-la fora.
I a més, veig en el teu blog que els troncs s'ha fet i està bé.... brrrrrrrrr quina mala llet!!!
No hi pateixis massa, anar a la Riambau amb mala neu és molt perillós, més val renunciar i tornar-hi amb la neu ben assentada, llavors és una disfrutada!
Gatsaule, aquesta és la idea. Tornar-hi quan s'aposenti tot una mica. No esperavem que les condicions estiguéssin com les vam trobar, per això vam retirar.
Falta tornar-hi i espero amb millors sensacions
Publica un comentari a l'entrada