Agulla Dibona: via Berther-Boell-Stofer (amb alguna variant), 350 m. Vè màxim.
Al final canvi de plans, a última hora, com sempre.... tinc uns dies de vacances pensats per cremar els ultims cartutxos. La idea era Pirineu: Salenques era l'objectiu, i la resta de dies ja els ompliriem, però al final no ha sortit com volia i acabem fent un canvi de plans amb en Pep i tirem cap als Alps, als Écrins. 2 objectius: la Dibona i la Barra els Écrins, les vies, a triar.
Així doncs, sortim dimarts en direcció primer cap a Les Étages, on deixarem el cotxe. Arribem passat migdia, i ens ho prenem en calma, doncs només hi ha 2-3 hores fins al refugi Soreiller. Dinem, preparem les motxilles amb tot els ferros i menjar i tranquilament comencem a tirar cap a dalt. En qüestió de 20 minuts, el cel es tapa i comencen a caure gotes, i encara ens queden 2 hores ben bones fins al refugi. Comença a tronar i a ploure de valent... tots 2 hem vist una roca que ens podria servir de refugi i hi fem cap corrent. Una hora de tempesta i nosaltres asseguts dins la mini bauma que fa la roca, secs i veient la gent que baixa de la dibona sota la pluja. Quan passa la tempesta, tirem amunt, seguint el camí que enfila cap al refugi. Un cop passes el torrent, de cop es veu allà. Una agulla esmolada, maquíssima, brutal. De debò que impressiona pensar que l'endemà hem de pujar al cim. Entre gotes arribem al refugi. Temps per deixar les coses al llit i començar a sopar (escàs, que es el preu que té alleugerir pes) i de seguida a dormir.
Agulla Dibona, amb la via a fer. Extret del blog dels kutrescaladors k pa team
La via triada és la Berthet-Boell-Stofer, i ens diuen que sóm els unics que farem aquesta via, així que no cal matinar tant. Ressenyes al Madtem i al blog dels kutres. El sol toca a la paret a partir de les 8. Arribem a peu de via i "surprise" una cordada ja a la primera reunió i una segona que comença, així que toca esperar. Sembla que la parella francesa que tenim davant, farà quasi la mateixa via que nosaltres: toca anar a remolc.
Fotos: 1, vista de la via des del refugi/2, vista de la fissura Madier des de peu de via/3, en Pep sortint del tunel/4, en Pep al tercer llarg.
Primer llarg: de tràmit, una mica confús, jo em lio i el faig massa a l'esquerra, rampes fàcils. En Pep no ho veu gaire clar, aixi que em tocarà obrir tots els llargs.
Segon llarg: curiós, va uns metres per dins d'una mena de túnel. Després ressegueix el diedre Madier fins a la reunió. Quasi tot equipat amb spits i algun clau. Poso un fisurer per arribar a la reunió per l'esquerra ja que hi ha la parella ocupant la part dreta.
Tercer llarg: ja agafant una vira que va a la dreta. Fisura ample que protegeixo amb un friend. Es van trobant claus. Reunió en una còmode repisa.
Quart llarg: en teoria la Berthet va més a la dreta d'una linia d'spits. Els francesos tiren per aqui i decidim imitar-los. La veritat és que val la pena. És més dret però molt ben assegurat. Disfruto el llarg moltíssim.
Cinquè llarg: sembla que ha de ser com l'anterior doncs es veu un spit però és l'unic, i el fa perdedor. La cordada anterior aqui es lia i com que no ho veu clar, baixa de nou a la R. Jo tiro amunt, buscant sempre l'aresta. Cal anar-ho equipant tot. Penso que aquest és un llarg clau per no perdre's. Cal tenir clar i localitzats 2 agulles que hi ha a l'aresta i que queden just abans de la vira Boell. Reunió aèrea sobre 2 claus.
Sisè llarg: uns metres amunt i de seguida es localitza la vira Boell, que ens permetrà canviar de cara de la Dibona. Flanqueig fàcil però cal anar al tanto. Un parell d'espits. Reunió just abans d'un diedre que queda a l'esquerra. Aqui coincidim amb un parell d'alemanys (crec), que fan la "visita obligatòria". S'han liat i han tirat pel diedre, quan han de tirar amunt. Ni papa d'anglès ni francès, així que com puc, els explico que la seva via no va per allà...
Fotos: 1, Pep al cinquè llarg/2, Pep a la vira Boell/3, Pep al setè llarg, després de la mini-encigalada/4, Pep desgrimpant la zona de III un cop fet el ràpel final
Setè llarg: uns metres pel diedre (primera assegurança un spit). De seguida que el diedre trenca a la dreta per una mena de vira, s'ha de pujar, però jo em lio i tiro uns quants metre més amunt, cosa que m'obliga a fer una R intermitja perquè el fregament de la corda seria brutal. Després es flanqueja cap a la dreta i es va a buscar una reunió aèrea que es veu a l'aresta.
Vuitè llarg: "canneleures Stofer". Un llarg maquíssim, per mi dels millors de la via. A la dreta veus la linia de bolts de la visita obligatòria, i et venen ganes d'anar-hi però entre algun pitó i algun friend, se supera aquest llarg. Repeteixo: maquíssim.
Novè llarg: un spit comú amb la "visita obligatòria" i després a la dreta per terreny més fàcil. És un llarg força curt. Aquí el bon temps que teniem s'acaba i el cel s'ha tapat tot. La idea d'estar aqui dalt i que comencés a tronar com el dia anterior no m'atreu gens i tiro amunt a tota llet de seguida que en Pep arriba.
Desè llarg: altre cop a la cara est. Aquí no trobo res, i la possibilitat d'haver-me perdut em comença a amoinar fins que trobo un friend empotrat que no sortiria ni amb dinamita. La via va per aqui... Reunió en una llastra amb tota la verticalitat de la cara est sota els peus.
Onzè llarg: comença per una xemeneia vertical amb un clau ronyós al mig. Superats aquests primers metres gira a la dreta per terreny més fàcil. Un friend abandonat diu que no som els unics a passar per aqui. Impossible de recuperar, i la meteo cada cop pinta pitjor així que tiro amunt però em quedo a 4 metres del cim quan en Pep em diu que recuperi corda, quan encara estic escalant.... Reunió en un bloc. Amenaça de ploure i li dic a en Pep que deixi el puto friend i tiri amunt (sembla que l'havia aconseguit girar però encara no sortia). D'aquí tira cap al cim i ja localitza la instalació del ràpel (cadena i anelles). Em fa una foto al cim i baixem a tota llet amb un sol ràpel per la via normal de pujada fins al coll. Recuperem les cordes i un petit destrepe en flanqueig a l'esquerra ens deixa a la fí de les dificultats.
Ara sí que parem una mica, un parell de fotos, menjar, felicitacions... i comença a pedregar. Encara hem de baixar tota la zona nevada, fàcil però sense material de neu cal anar al tanto. Sota la pluja arribem al refu.
Mengem una mica, comentem la via i de seguida que deixa de ploure, tirem avall cap al cotxe. De reüll anem mirant l'agulla que tant bon regust de boca ens ha deixat. El cel es va ennegrint altre cop. Quan som a prop del "refugi" de roca que ens va evitar mullar-nos el dia anterior, torna a tronar i comencen a caure gotes. A córrer cap avall s'ha dit!! Arribem al cotxe segons abans de la tempesta: pels pèls.
Com que plou tant, només podem tirar avall, així que comencem a conduir fins a Aillefroide.
En resum: bona via, assequible. Semi-equipada, a complementar amb un joc de friends (nosaltres en duiem dos però només en vam fer servir un, més grossos que petits) i un de fissurers (prescindible si portem friends petits).
Estant una mica més fort (o amb algú que m'estiri si em ve la cagalera) faria la "visita obligatòria", via de 6a o 6a+ tota equipada amb bolts. Però com a via assequible, la que hem fet, que et deixa un molt bon regust!!!
Millor fer-ho en dues jornades: la primera per aproximar i la segona per escalar i baixar. Són uns quants metres fins al refugi i et deixen força cuit. Si a més després has d'escalar i després baixar... acabaries fos. Millor fer nit al refu. Guardes molt simpàtiques, zona de cuina lliure. No cal sac de dormir. Ah, i no fan descompte amb la tarja de federat (ni habilitada ni res....).
PD: penjaré més fotos quan en Pep em passi les que va tirar ell, algunes de bones dels llargs clau!!
Al final canvi de plans, a última hora, com sempre.... tinc uns dies de vacances pensats per cremar els ultims cartutxos. La idea era Pirineu: Salenques era l'objectiu, i la resta de dies ja els ompliriem, però al final no ha sortit com volia i acabem fent un canvi de plans amb en Pep i tirem cap als Alps, als Écrins. 2 objectius: la Dibona i la Barra els Écrins, les vies, a triar.
Així doncs, sortim dimarts en direcció primer cap a Les Étages, on deixarem el cotxe. Arribem passat migdia, i ens ho prenem en calma, doncs només hi ha 2-3 hores fins al refugi Soreiller. Dinem, preparem les motxilles amb tot els ferros i menjar i tranquilament comencem a tirar cap a dalt. En qüestió de 20 minuts, el cel es tapa i comencen a caure gotes, i encara ens queden 2 hores ben bones fins al refugi. Comença a tronar i a ploure de valent... tots 2 hem vist una roca que ens podria servir de refugi i hi fem cap corrent. Una hora de tempesta i nosaltres asseguts dins la mini bauma que fa la roca, secs i veient la gent que baixa de la dibona sota la pluja. Quan passa la tempesta, tirem amunt, seguint el camí que enfila cap al refugi. Un cop passes el torrent, de cop es veu allà. Una agulla esmolada, maquíssima, brutal. De debò que impressiona pensar que l'endemà hem de pujar al cim. Entre gotes arribem al refugi. Temps per deixar les coses al llit i començar a sopar (escàs, que es el preu que té alleugerir pes) i de seguida a dormir.
Agulla Dibona, amb la via a fer. Extret del blog dels kutrescaladors k pa team
Fotos: 1, vista de la via des del refugi/2, vista de la fissura Madier des de peu de via/3, en Pep sortint del tunel/4, en Pep al tercer llarg.
Primer llarg: de tràmit, una mica confús, jo em lio i el faig massa a l'esquerra, rampes fàcils. En Pep no ho veu gaire clar, aixi que em tocarà obrir tots els llargs.
Segon llarg: curiós, va uns metres per dins d'una mena de túnel. Després ressegueix el diedre Madier fins a la reunió. Quasi tot equipat amb spits i algun clau. Poso un fisurer per arribar a la reunió per l'esquerra ja que hi ha la parella ocupant la part dreta.
Tercer llarg: ja agafant una vira que va a la dreta. Fisura ample que protegeixo amb un friend. Es van trobant claus. Reunió en una còmode repisa.
Quart llarg: en teoria la Berthet va més a la dreta d'una linia d'spits. Els francesos tiren per aqui i decidim imitar-los. La veritat és que val la pena. És més dret però molt ben assegurat. Disfruto el llarg moltíssim.
Cinquè llarg: sembla que ha de ser com l'anterior doncs es veu un spit però és l'unic, i el fa perdedor. La cordada anterior aqui es lia i com que no ho veu clar, baixa de nou a la R. Jo tiro amunt, buscant sempre l'aresta. Cal anar-ho equipant tot. Penso que aquest és un llarg clau per no perdre's. Cal tenir clar i localitzats 2 agulles que hi ha a l'aresta i que queden just abans de la vira Boell. Reunió aèrea sobre 2 claus.
Sisè llarg: uns metres amunt i de seguida es localitza la vira Boell, que ens permetrà canviar de cara de la Dibona. Flanqueig fàcil però cal anar al tanto. Un parell d'espits. Reunió just abans d'un diedre que queda a l'esquerra. Aqui coincidim amb un parell d'alemanys (crec), que fan la "visita obligatòria". S'han liat i han tirat pel diedre, quan han de tirar amunt. Ni papa d'anglès ni francès, així que com puc, els explico que la seva via no va per allà...
Fotos: 1, Pep al cinquè llarg/2, Pep a la vira Boell/3, Pep al setè llarg, després de la mini-encigalada/4, Pep desgrimpant la zona de III un cop fet el ràpel final
Setè llarg: uns metres pel diedre (primera assegurança un spit). De seguida que el diedre trenca a la dreta per una mena de vira, s'ha de pujar, però jo em lio i tiro uns quants metre més amunt, cosa que m'obliga a fer una R intermitja perquè el fregament de la corda seria brutal. Després es flanqueja cap a la dreta i es va a buscar una reunió aèrea que es veu a l'aresta.
Vuitè llarg: "canneleures Stofer". Un llarg maquíssim, per mi dels millors de la via. A la dreta veus la linia de bolts de la visita obligatòria, i et venen ganes d'anar-hi però entre algun pitó i algun friend, se supera aquest llarg. Repeteixo: maquíssim.
Novè llarg: un spit comú amb la "visita obligatòria" i després a la dreta per terreny més fàcil. És un llarg força curt. Aquí el bon temps que teniem s'acaba i el cel s'ha tapat tot. La idea d'estar aqui dalt i que comencés a tronar com el dia anterior no m'atreu gens i tiro amunt a tota llet de seguida que en Pep arriba.
Desè llarg: altre cop a la cara est. Aquí no trobo res, i la possibilitat d'haver-me perdut em comença a amoinar fins que trobo un friend empotrat que no sortiria ni amb dinamita. La via va per aqui... Reunió en una llastra amb tota la verticalitat de la cara est sota els peus.
Onzè llarg: comença per una xemeneia vertical amb un clau ronyós al mig. Superats aquests primers metres gira a la dreta per terreny més fàcil. Un friend abandonat diu que no som els unics a passar per aqui. Impossible de recuperar, i la meteo cada cop pinta pitjor així que tiro amunt però em quedo a 4 metres del cim quan en Pep em diu que recuperi corda, quan encara estic escalant.... Reunió en un bloc. Amenaça de ploure i li dic a en Pep que deixi el puto friend i tiri amunt (sembla que l'havia aconseguit girar però encara no sortia). D'aquí tira cap al cim i ja localitza la instalació del ràpel (cadena i anelles). Em fa una foto al cim i baixem a tota llet amb un sol ràpel per la via normal de pujada fins al coll. Recuperem les cordes i un petit destrepe en flanqueig a l'esquerra ens deixa a la fí de les dificultats.
Ara sí que parem una mica, un parell de fotos, menjar, felicitacions... i comença a pedregar. Encara hem de baixar tota la zona nevada, fàcil però sense material de neu cal anar al tanto. Sota la pluja arribem al refu.
Mengem una mica, comentem la via i de seguida que deixa de ploure, tirem avall cap al cotxe. De reüll anem mirant l'agulla que tant bon regust de boca ens ha deixat. El cel es va ennegrint altre cop. Quan som a prop del "refugi" de roca que ens va evitar mullar-nos el dia anterior, torna a tronar i comencen a caure gotes. A córrer cap avall s'ha dit!! Arribem al cotxe segons abans de la tempesta: pels pèls.
Com que plou tant, només podem tirar avall, així que comencem a conduir fins a Aillefroide.
En resum: bona via, assequible. Semi-equipada, a complementar amb un joc de friends (nosaltres en duiem dos però només en vam fer servir un, més grossos que petits) i un de fissurers (prescindible si portem friends petits).
Estant una mica més fort (o amb algú que m'estiri si em ve la cagalera) faria la "visita obligatòria", via de 6a o 6a+ tota equipada amb bolts. Però com a via assequible, la que hem fet, que et deixa un molt bon regust!!!
Millor fer-ho en dues jornades: la primera per aproximar i la segona per escalar i baixar. Són uns quants metres fins al refugi i et deixen força cuit. Si a més després has d'escalar i després baixar... acabaries fos. Millor fer nit al refu. Guardes molt simpàtiques, zona de cuina lliure. No cal sac de dormir. Ah, i no fan descompte amb la tarja de federat (ni habilitada ni res....).
PD: penjaré més fotos quan en Pep em passi les que va tirar ell, algunes de bones dels llargs clau!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada