Cadí: canal dels troncs

Dijous 26 de febrer, amb en Pep fem la canal dels troncs. Feia temps que la tenia pendent, després d'un intent fallit amb en Guille fa anys, abans que "el lado tenebroso" l'absorvís per sempre i només es dediqués al friki.
Llarga aproximació amb neu i gel des de quasi el cotxe, però amb traça oberta (per sort nostra). Ens plantem a peu de via en unes dues horetes non-stop amb el nostre pas de tortuga (veiem una altra cordada a la pala d'accés, però quan arribem a peu de via no hi són, potser han tirat per la Sàbat....).
La via es veu magnífica: encaixonada i dreta, i amb els blocs encastats del primer llarg esperant. A veure si no em passarà com l'ultim cop, que amb la nevada recent, feina que la neu inconsitent que tenien fés impossible avançar amb seguretat i vam abandonar. Ens preparem al solet, m'equipo tot dient a en Pep si li importa que obri jo. Cap problema. Tirem fins a un lloc on poso un pitó i em comença a assegurar. Progresso ràpid, la neu està perfecte, molta, de fet massa.... Passo les primeres roques i la cosa es posa dreta de debò, xapo en una cinta llarga qui hi ha al bloc clau i aqui ja cal començar a apretar. Per l'esquerra neu inconsistent sobre la pedra, toca tirar per la part dreta, més vertical. Esclasto la fulla del piolet en un forat buscant roca, cosa que em permet traccionar lo just per picar una mica el gel de més amunt. Poso una baga en una cinta curta i vella que hi ha al bloc i busco gel més amunt. Rascant amb els grampons a la part dreta de la paret (tothom ho deu fer perquè esta marcadíssima) fins que aguanten lo just per fer el següent moviment. Al final, a buscar la neu dura de la part de sobre del bloc encastat i ja pujar peus per sortir!! És un pas atlètic i molt maco. Fa vibrar al primer de corda!!!!
R sobre un spit 10 metres més amunt reforçat amb un extraplà i puja en Pep. Que també apareix per sobre del ressalt tot bufant, com jo.

A partir d'aqui, pugem en ensamble seguint la traça. Ni rastre de la resta de passos de roca. Suposo la gran quantitat de neu que hi ha els tapa. Ni veig els troncs, ni les orelles (a no ser que siguin 2 peces verticals de roca que sobresurten de la neu).
Tirem fins a sortir per la corniseta de la canal final. Un dia radiant. Bona via i solitud.... brutal!
Tot pujant a peu de via, parlavem de l'ultim llibre que he llegit: "Denali, la realitat d'un somni" de Zisko Rodriguez i Joan Pinsach. Relata l'ascenció al Denali per una colla del grup de Palamós. Tot i que havia vist el video editat, coneixia la historia a grans trets i havia vist en Zisko quan jo rondava pel club Alpí Palamós, no havia tingut oportunitat de llegir el llibre. Dimarts va caure a les meves mans. Grata sorpresa, un bon relat i una història d'aquelles que no et deixa indiferent, t'emociona i et fa pensar. Des d'aquí l'henorabona al Zisko pel relat, i per tot plegat (tot i el retard). Si en teniu la oportunitat, llegiu-lo, val la pena.