Després de l’escalada del dia anterior, a la tarda vam decidir anar a fer un volt per aquesta vall veina. Problema: el mateix que ens acompanyarà tota la sortida, no tenim cadenes. Després del poble de Freissinières, el camí està força net de neu però és una pista de gel. Arribem fins a les Violins i encara podem tirar una mica més enllà. Està clar que a la matinada això serà impracticable per nosaltres, així que només podem flipar amb les vies que s’escalen a les Violins (i això que no hem pogut arribar per veure les que es fan a la Tète de Gramusat!), i decidim que per demà , Fracastours és una bona opció i ja descartem endinsar-nos més a la vall.
El ritual és el de sempre: despertador, mandritis, baixar a fer l’esmorzar i sortir amb el fred al cos cap a la via. Deixem el cotxe només començar el gel i enfilem a peu fins a la via. La canal d’entrada a la via està sense neu però glaçada, cosa que complica una mica més passar-hi però en poca estona som a peu de via.
Repetim l’estratègia del dia anterior en les cordades i jo la faré amb el meu germà. Com que la via és ample, pujarem en paral·lel. Hem fet canvi de grampons perquè ell vagi millor i jo provo els Sarken. Primer llarg buscant les zones més verticals, amb gel altre cop dur i sec. Queda una reunió a la part esquerra amb espits. L’altra cordada, va una mica més a la dreta, obre en Pep i en Sergio puja de segon. Acaben muntant la reunió sobre cargols.
El segon llarg té una zona amb poqueta pendent i alguna una mica més dreta, però és fàcil. Estirant al màxim els 60 metres de corda arribo a una reunió a la part dreta de la via amb espits.
Fotos: 1: la via, 2: Pep al primer llarg, 3: l'altre Pep pujant el primer llarg, 4: Pep al segon llarg
El tercer llarg ja és una altra cosa. Comença per un mur força vertical (val a dir que he anat tirant per les parts més dretes de la via) amb gel més humit i més agradable de picar. Un parell de ressalts més i terreny fàcil fins a la reunió, també amb espits. Aquesta l’haurem de compartir tots quatre, així que de seguida que puja el meu germà, que ha bufat tot el llarg, li dic que tiro amunt per fer l’ultim tros.
L’últim llarg de la via, segons la guia es pot fer per diferents llocs. Veiem una reunió en un arbre si segueixes canal amunt, però no té cap mena d’interès. Una mica més a l’esquerra, una mena de diedre glaçat amb una part vertical a la dreta molt fràgil que no toca terra: descartat, jo per allà no hi pujo. Finalment un mur no gaire ample i força vertical és la part escollida. Curt però em posa els braços a to. Esbufego mentre hi poso els cargols però acabo arribant a dalt sense complicacions i munto el descens en un maillon que hi ha, i en Pep em baixa fins on està ell. Satisfet pel bon llarg, esperem que pugi l’altra cordada, i tot que he tret els cargols, no em desfaig per si algú el vol provar en top. Tots diuen que estan cansats i ningú el vol provar, així que em desfaig de les cordes, les trec, reforcem el cordino de la R i muntem el ràpel. Un rera l’altre, baixem i anem muntant ràpels fins a arribar a terra.
Fotos: 1: Pep al tercer llarg, 2: Jo al tercer llarg, 3: Pep acabant el tercer llarg, 4: l'altre Pep obrint el tercer llarg
La via ens ha agradat molt més que la del dia anterior, i tot i tenir el mateix grau, no tenen res a veure. Aquesta té trossos més mantinguts i més verticals. Alguna zona amb gel més bo que el que vam trobar ahir. Satisfets, cap a la gîte a dinar i descansar.
1 comentari:
Que guapo!!
Publica un comentari a l'entrada