Avui és el dia. Avui em toca fer els deures. Avui provaré de fer Hiroshima. Des de sota l’he vist més o menys factible. Són deures autoimposats, i dels bons, doncs encara no he escalat mai un grau 5, tot i haver-ne provat un fa un parell d’anys. Estic motivat però com sempre quan escalo al meu límit i són vies que no conec, tinc un cuquet per dins que em neguiteja.... Fem canvi a les cordades i en Pep C avui farà cordada amb mi. Si jo no les tinc totes, ell sembla que encara menys. S’havia proposat fer el primer llarg, però quan som a peu de via i el veu, declina amablement. Deixem motxilles a baix per anar sense pes. M’encordo, miro amunt i començo just en la petita finestra de temps en que el sol toca al segon llarg. Primers metres més ajaguts però després la cosa es va posant dreta. Per sort per mi, està picada, cosa que em permet esforçar-me menys del que caldria, tot i que aquí no regalen res. Metre a metre pujo, vaig posant cargols i esperant la zona on ja s’ajeu una mica abans de la reunió. Com que no sé què trobaré em guardo 3 cargols per si de cas, així que en terreny més fàcil, excursioneta fins a la cova. 55 metres i miro i remiro i no trobo cap reunió. Ostres, la guia deia ràpels equipats... i per les fotos que havia vist, tothom es situa a l’esquerra, però no trobo res. Munto reunió amb 2 cargols i una columna de gel i faig pujar en Pep, que des d’abaix ja no veu clar com baixarem si no hi ha reunió. Arriba bufant i quan veu la reunió que he muntat li canvia la mirada i comença a buscar el ferro on lligar-se. Al final el troba, just darrere la part vertical, amagada darrere de una paret de columnes de gel hi ha un parell d’espits.
Munta la reunió i m’avisa de la quantitat d’aigua que baixa per darrere de la part vertical que ara em toca escalar. Desmunto la meva fantàstica reunió i m’hi acosto. Osti, baixa un canyo d’aigua important.... em fa dubtar. “Sobretot no caiguis” em diu. Trec el cap per mirar per on he de passar i analitzo el gel. Torno a mirar la d’aigua que baixa per darrere... no fa gaire fred... ens mirem i decideixo fer-li cas i baixar. En cordada de dos, un ha de tenir seny, i aquest cop em convenç per no provar-ho. En resum, sóc un cagat... massa al limit del meu grau per no fer-ho amb un gel que em convenci, així que muntem rapel i avall.
Parlo amb l’altra cordada que esperava per pujar els dic el que hem trobat. Ells pugen. Perfecte, sempre n’hi ha de més valents (o menys assenyats, depèn del prisma amb què ho mirem) que un mateix.
Decebut per no haver fet els deures, però content per tenir prou seny de si no ho veig clar, retirar, anem a trobar els rookies.
Els hem enviat cap a la Vision de Marco, que segons la guia és un II/3, o sigui que ja la poden escalar ells tirant de primers de corda. Quan arribem, els veiem baixant de la primera reunió i ens comenten que el segon llarg és molt dret. No pot ser.. si la guia diu que és de grau inferior al que han fet fins ara.... però de fet, vist des de sota, es veu molt dret el segon llarg.
Fotos: 1: la via, 2 i 3: jo obrint el segon llarg, 4 i 5: Pep pujant el segon llarg
La provem. El Pep fa el primer llarg, que excepte els primers metres, no té massa dificultat. Reunió a la part dreta amb espits. El segon llarg per mi. Per la banda dreta està “tieso tieso”, i durant un grapat de metres... Tiro amunt, per sort el gel és més tou però no està gens picat, cosa que fa que m’hi hagi d’esforçar. La veritat és que disfruto el llarg de valent. Reunió a l’esquerra amb un espit ronyós, unit per un cordino suposo que a un altre espit que queda sota el glaç. Algú ja ha reforçat la R amb un avalakov, o sigui que m’hi enganxo. Puja en Pep i tots 2 coincidim en què no pot ser que això sigui per grau més fàcil que el que haviem fet els 2 dies anteriors.... no quadra.
Al final, ja a casa, mirant per internet, veig que li donen II/4. Això ja quadra més... tot i que això dels graus en gel és tant variable... l’he trobat més dura que Nadia, un 4+ que vam fer l’any passat a les Orres. Però queda clar que no és menys que Fracastours ni Champ Pelbaud.
5 comentaris:
Pues no sé yo si La vision de Marco es 3, 3+ o 4, porque como bien apuntas soy un rookie absoluto. Pero confirmo que el segundo largo está muy pero que muy pino. Por dónde tú tiraste, por la derecha, sin duda que llega a los 90º, y por la izquierda no se queda muy por debajo de eso.
En cualquier caso, yo me quedé contento con haber hecho el primer largo, que en ese momento era lo más duro que había subido en hielo tirando de primero. Si la cara de Pep C al llegar a la primera R de Hiroshima era pa foto, la de Pep V al llegar a la R de la vision de Marco no se quedaba muy atrás... ni por medio segundo se nos pasó por la cabeza tirar p'arriba por el segundo largo.
Por cierto, en este post se echa en falta una foto del Pespe protegiéndose tras un árbol de los bloques de hielo que nos llovían encima. Ya veo que el respeto filial se mantiene y has preferido no ponerla :P
Ei Sergio,
pues la verdad es que dudé mucho de poner o no poner la foto de Pep jugando al escondite, pero el respeto fraternal puede.
Lo del grado de la via.. para mi un II/4 bien bueno si lo comparo con otras vias similares, pero ni de coña más fácil que ninguna de las otras dos que hicimos los dias anteriores. Aunque lo que realmente importa no es el numero, sinó lo que disfruté y sudé para hacerla.
Enhorabona per les activitats i el primer grau 5, sens dubte en gel son dificultats mes psicologuiques que no pas fisiques i a vegades es pot patir molt mes en un 4 rampos i dur com una pedra, que en un 5 totalment vertical, pero tot picat. El gel sempre es subjectiu i variable, pero l'important de veritat es gaudir sense prestar gaire atencio a les matematiques.
M'afalaga el comentari venint de vosaltres. Gràcies!
Tot i que no el dóno per acabat, em serveix de motivació pel pròxim cop. I quanta raó teniu en lo de les dificultats psicològiques...
Per cert, si heu provat la Vision de Marco, què en penseu???
Salut!!
Ja fa anys que vam estar alla i no tinc clar si vam escalar "la vision de marco" o la cascada "du bois" no ens va sobtar res en especial a llavors. Aixo del grau no deixa de ser res mes que una simple referencia, un grau 3, per pasar-ho be i pujar tot i estar resacos, un grau 6 doncs per fer-li fotos quan vagi algun crack. Tot el que hia al mig, es un poporri que ens emplenen les estones cervesseres.
a tibar-li!
Publica un comentari a l'entrada