Fournel: Champ Pelbaud II/3+ 200 m

10 de febrer de 2011

Després de conduir tota la tarda de dimecres i arribar ja entrada la nit a Argentière-la-besseé, anem cap a la gïte, on fem un mos i a dormir, que demà tota llevar-se d’hora. Aquest cop som 4: 2 Peps i 2 Sergis, al final ningú més ha pogut venir a picar gel aquests dies.

Sona el despertador, i entre mandres, baixem a esmorzar i ens dirigim cap a la Vall de Fournel.

Primer dia de l’escapada alpina hivernal d’aquest any. Com que anem amb 2 “novells”, decidim provar primer amb alguna cascada fàcil, així que deixem el cotxe abans de passar el pont que ens porta a la vall de Fournel, de fet, ja no podríem pas tirar més ja que hi ha molt gel a la carretera i ens hem deixat les cadenes. Pujant ja flipem amb les poques línies que veiem, però Hiroshima ens crida l’atenció especialment. Carreguem trastos a l’esquena i cap al sector, que queda molt a prop. Passem per sota de la majoria de vies i les mirem de reüll, però seguim camí avall fins al nostre objectiu del dia. Seguim tant avall, que ens passem i tot. Reculant, en Pep veu traça en la poca neu que hi ha, i tirem amunt. Uns centenars de metres entre el bosc, et deixen a peu de via, que queda amagat pel bosc.

La veritat és que la via no és un festival de gel, però per començar està bé. Decidim les cordades: un Pep i un Sergi a cadascuna. Tirarem de primers els que tenim més rodatge, i els altres 2 que tornin a agafar sensacions amb el gel després de tants anys.

La via són petits ressalts de gel fàcils els primers llargs, on anem buscant els trossos amb més gel i tirant una cordada per cada cantó. El gel molt dur i sec i per tant fràgil, es trenca a cada cop de piolet i s’esquerda amb els cargols, però anem tirant amunt.

Fotos: 1 Pep al primers llargs de la via, 2 Pep a l'ultim llarg, 3 Pep i jo esperant torn per l'ultim llarg

L’últim llarg és el millor de la via però està molt escàs de gel a la part superior i s’hi veu la roca. En Pep el prova però dubta en la sortida guarra i prefereix cedir-me els honors d’acabar la via. La primera part és fàcil, després es posa una mica més dreta i s’ajau al final però amb gel molt escàs i prim, impossible de posar cap cargol, i de fet, no portem res de roca. Petita apretada arrossegant-se sota el sostre de roca per clavar piolets passada la roca nua. Un pas poc estètic però que em permet acabar la via i arribar als espits de la reunió. Tot i que en teoria es pot sortir caminant per dalt, com que hem deixat motxilles a baix, baixem rapelant. Per sota nostre, 3 cordades que han arribat força més tard. Com no podia ser d’una altra manera, ens retornen el bombardeig de trossos de glaç.

Fotos: 1 jo mateix arribant al pas clau de l'ultim llarg, 2 Pep sortint del pas clau

Contents per la via i del primer contacte, marxem cap a dinar, tot prenent mides pels pròxims dies.

Només un apunt: en la meva opinió, si voleu fer glaç no compreu els grampons Sarken Leverlock de Charlet Moser. Personalment, per picar, prefereixo grampons automàtics. Aquests són semi i per tant no tenen la part metàl·lica al davant. Amb les botes d’en Pep, una plàstiques Koflach Viva-soft (que tenen uns anys), el grampons tot i que sembla que queden ben posats, en començar a picar, es van descalçant i tot i que no arriben a saltar, queden com torts, amb la conseqüent pèrdua de picada i confiança. Els pròxims dies faig canvi de grampons amb en Pep i provo ja els Sarken, doncs la meva bota (Asolo) no s’aixeca tant de davant i és menys punxaguda. Al final s’acaben movent però val a dir que van aguantar millor. Ara, jo no me’ls compraria (sort que ens els havia deixat el Matxacuca).