Dent d'en Rossell: Tardor d'en Nebjeperura (210 m 6a, V+ obligat)

A la Dent d’en Rossell tenia ganes de tornar-hi. Un primer intent amb l’Enric fa un parell d’anys al que pensàvem era la Tardor d’en Nebjeperura (l’altre dia vaig confirmar que ens vam equivocar de via ) va acabar en un fracàs quan cap dels dos ens vam veure capaços de continuar sense haver ni arribat a la primera reunió. Espineta clavada.

Tot i que l’estiu no és pas la millor època per aquesta paret, després de 2 setmanes sense poder fer res per culpa de la feina, quedem amb l’Àlvar just abans que ell torni a la feina després de les vacances per fer via llarga. Aquest és molt fàcil de convencer, així que cap a Fontalba a passar-hi la nit i així dimarts a primera hora cap a peu de via.

L’aproximació ja la coneixia de l’altre cop, i la repetim. Ultima corba d’esquerres abans del final de la pista de Queralbs a Fontalba i es baixa recte pel mig d’un bosc cremat (NO a l’esquerra com diu la guia del Ripollès), fins a trobar una petit corriol que seguirem ara sí en tendència a l’esquerra fins que s’acaba. Veiem tota una petita carena de roca, i al fons 2 collets. Caldrà seguir la carena avall (fites) fins al segon collet fins a una feixa que et porta a peu de via.

El peu de via de la Tardor d’en Nebjeperura (ressenya d’en Luichy) té una escarpia amb anella i una corda enganxada. L’altre intent no ho vam veure i vam suposar que un pitó era l’inici de la via, que també feia com un diedre a l’esquerra, així que la vam cagar. Aquest cop, ho mirem millor, i sembla que l’encertem. Ens juguem els llargs, i em toca començar a mi.

L1: comença per placa amb alguna expansió visible fins a l’inici d’un diedre inclinat a l’esquerra per roca vermellosa i que es va tancant cada cop més i posant-se vertical. Trobem pitons i complemento l’equipament amb friends i un pont de roca als ultims passos. Llàstima de l’excés de vegetació a la part final. R amb 2 espits amb cadena.

Fotos: 1 i 2, jo mateix al primer llarg. 3 i 4, l'Àlvar, superant els ultims metres de L1

L2: per l’Àlvar. Comença vertical seguint 2 pitons (crec) i amb bona presa i de seguida perds de vista al company. La via va en tendència a l’esquerra, esquivant un sostret on cal aprofitar-ne la fisura per superar per mi, el pas més dur de la via, una placa llisa de peus fins a un pont de roca amb una cinta vella. És un pas llarg on cal estirar la mà esquerra, i aqui la meva espatlla que no dóna per més, em fa suar el pas. D’aqui cal seguir un diedre recte, però l’Àlvar s’equivoca i van seguint un altre diedre a l’esquerra, fent reunió en una altra via (diedre primavera??)

L'Àlvar a l'inici del segon llarg

L3: tenim clar que ens hem equivocat, així que flanquejo a la dreta fins a una repisa herbosa, passat un arbre on hi ha la reunió amb 2 bolts amb anella. Deuen ser 10 o 15 metres. Però per anar més ràpids i no haver de fer canvi de cordes, decidim que tiri l’Àlvar. El llarg va a buscar un parell de diedres on per passar cap al segon cal superar una placa llisa on les millors preses estan a la dreta o molt a l’esquerra. Després entres al diedre, on l’Àlvar posa un fisurer petit que quasi he de deixar posat. Cansat, faig un A0 i ja cap a la R3 (2 bolts amb anella)

L'Àlvar a la zona complicada del tercer llarg

L4: el llarg estrella fotogènicament parlant. Timba important protegida amb 2 bolts. Cal flanquejar a tope a l’esquerra i després directe amunt, passant per plaques plenes de molseta seca. Per mi deixa bastant que desitjar... Reunió equipada amb 2 bolts. Just a sota veiem una altra reunió.

Fotos: 1- Jo mateix a la part més fotogènica, 2- l'Àlvar entrant a la R4

L5: comença flanquejant a la dreta per placa molsosa i bruta fins a un bolt i d’aqui amunt. Ultims passos per un desplomet protegit amb un bolt que cal encarar una mica per la dreta, on hi ha les millors preses. Final de via en reunió més cutre.

L'Àlvar a la sortida de l'últim llarg, tot començant el flanqueig. Aquí la càmera ja va dir que prou i ho hi ha més fotos.

D’aquí ja sortim desencordats i amb les bambes posades,grimpant per anar a buscar la carena i desfer el camí de baixada.

La via està bé, però potser n’esperava més. Roca en general bona però a trams plena d’aquella molsa seca que et fa perdre la confiança en els peus, i en la part més baixa, diedres plens de plantes. Bé, suposo és la tònica de la paret. Quan a l’equipament, correcte, però no és una via equipada. Cal anar bé de coco i amb el grau, doncs és obligada . Jo hi he trobat 2 passos durs (suposo no estar en forma no ajuda), la resta és anar fent.