Èxode alpí: SEVIDE strikes back.

Detallet al costat de les pistes d'esqui de fons, vist des de les vies de Ceillac, 200 metres més amunt.

Bé, han estat 6 mesos des que vaig posar el blog en stand-by. Menys temps lliure (obviament) i l’espatlla donant pel sac, sense diagnòstic ni solució a curt termini, han fet que no hi hagi hagut cap entrada al blog, i no és que no hagi fet alguna coseta, però res a destacar: matinals d’esportiva, btt, una matinal de gel escàs al Freser i passejades amb el nano.

No tenia clar si valia la pena tornar a posar en marxa el blog, sembla que també he caigut en la desgana generalitzada, però al final m’he decidit a reempendre’l, tot i que tinc clar que ara que disposo de menys temps, no em generarà tanta feina. I si a més, a algú li serveixen els comentaris de les vies, perfecte.

En resum: SEVIDE IS BACK!

Aquí la crònica de les actitats fetes a finals de gener del 2010, un cop passat el "paron".

Èxode alpí (20-24 de gener del 2010)

2 dies de vacances que em quedaven m’han servit per fer un cap de setmana llarg, planejat de feia temps per fer gel. Semblava que al final ens quedariem al Pirineu, on teniem feina pendent a Bielsa, però una bona pujada de temperatures ha fet que emigréssim als Alps, on sembla que hi ha condicions assegurades. Camp base: Ceillac.

1: Clara a l'esquerra i Nadia a la dreta. 2: més detall de Nadia, una via boníssima de grau assequible

Marxem ja dimecres l’Àlvar i jo per poder escalar ja dijous al matí. Ell és la segona vegada que fa gel, però es deixa enredar sense massa problemes, així que cap a les Orres on provarem Nadia (III/4, 180m). Som els primers al pàrking, mirem la via, que es veu justa de gel en algun tram, i sense tenir-les totes, anem a peu de via. L’Àlvar s’ho mira, i sense dir massa res em cedeix el privilegi de començar. Per ser la primera via de la temporada, impressiona (imagino que per ser la seva segona via de gel, encara impressiona més...). Primer llarg amb ressalts i gel acceptable, sense massa problemes s’arriba a la R equipada que queda a mà esquerra. D’aquí ja es veu el que des d’abaix sembla el pas clau: un tros de mixte super encaixonat protegit amb un pitó. L’Àlvar torna a declinar el plaer d’obrir, o sigui que li foto. És un pas boníssim, d’aquells que als que aspirem algun dia a ser alpinistes ens agrada: encaixonat, roca i estirar-se recolzant la punta dels grampons on toca, per picar la mica de gel que hi ha per sobre del bloc empotrat. D’aquí a la següent R és una tirada canalera amb bon glaç. El llarg és brutal! M’encanta.

La tercera tirada té una zona molt escassa de gel, i em torna a tocar de primer. La supero més facilment de l’esperat i deprés d’una mini campa de neu, la via gira a la dreta per després d’uns metres, trobar una bona R amb spits que permet veure el que sembla sí que serà el llarg clau de la via.

Quarta tirada també per mi. Primera part menys dreta fins a un bon repòs. D’aquí, queden uns 15 metres, que encaro intentant anar cap al diedre de la dreta, amb la meitat dreta en roca i la resta en gel buit, o sigui que de diedre gelat res, així que toca anar cap al tros més dret. La via no està picada, o sigui que m’ho curro de debò per superar els ultims metres i “voilà”, reunió a l’esquerra en un arbre. L’Àlvar, no el disfruta tant com jo, però amb la corda ben tensada, també arriba bufant a l’arbre. En 2 ràpels verticals, arribem a peu de via, tots dos super contents d’haver fet la via (jo més) i l’Àlvar exigint vies més fàcils per demà.

Només un problema, la meva càmera no tenia bateria, i la de l’Àlvar, es pensava que era al cotxe, o sigui que no hi ha fotos de l’escalada, només de la via.

Segon dia, ara ja si a Ceillac. Com que esperem que arribin en Jordi i en Pep, deixarem “les formes du caos” per quan hi siguem tots, així que avui toca vies fàcils com ha reclamat l’Àlvar. Comencem per la branca dreta de la Y (II/3+, 200 m). Via amb ressalts no massa alts. El primer molt picat, et porta després d’una campa de neu a la bifurcació i d’aquí busquem les parts més verticals dels altres ressalts fins a la part superior de la via. Baixem pel camí i arribem sota la Easy Rider (II/3 80m). És una canal glaçada molt estètica, però canalitza tot el que cau de dalt, i com que hi ha una cordada bombardejant, esperem que acabin. Faig jo el primer llarg i mentre recullo corda puja una altra cordada: maaaalo. I a més catalans... Bombardeig de gel per l’Àlvar que puja i li fot al segon llarg. A mig, li cau un piolet, que de miracle agafo (avui anem sense dragoneres i provant piolets). Quan puja el segon de la cordada que ens adelanta, li passa el piolet i acaba el llarg. Els altres rapelen per la via, deixant anar un roc que m’impacta al genoll. Emprenyat, els demano que esperin que jo pugi per rapelar. Arribo a dalt, i la fem petar, res de mals rotllos. Rapelem i ja hi ha un altre parell de cordades que s’atancen a la via per fer-la. Mentres, pel Walkie, ens truca en Jordi que ja han arribat. Els hem recomanat que vagin a la Y, ens trobem allà.

Ells fan la branca dreta i nosaltres, la branca esquerra de la Y (II/3+, 200m). És la tercera via del dia, i ja comencem a estar afamats i cansats, però la fem ràpid. Més dreta i amb millor gel que la branca dreta, però en la tònica. Ressalts i campes de neu, però 200 metres de desnivell més a les cames. Cap a l’apartament a dinar!!

1: Àlvar al primer ressalt, comú, de la via de la Y. 2 i 3: ell superant ressalts, 4: jo en un ressalt de la Y esquerra.

Tercer dia, toca “Les formes du caos” (III/4, 300 m). En Pep i jo ja l’hem fet, però la via val la pena. A més, per mi té l’alicient que serà la meva primera via important sense dragoneres... a veure com va.

És dissabte i em preocupa que hi hagi moltes cordades o sigui que volem ser els primers, i per un cop és així. L’inici de la via és ample i ens permet a les 2 cordades abordar-la cadascuna per un cantó. Trossos de gel transparent amb l’aigua que es veu per sota i sonant a buit de manera sospitosa fen que calgui vigilar en l’ultim terç del llarg. Reunions equipades. Per la dreta, on anem nosaltres, l’Àlvar ha fet una reunió intermitja, així que segon llarg per mi on ens trobem amb en Pep, que ha empalmat el llarg. Tercer per l’Àlvar, més curtet fins a una cova a peu del llarg clau. El fem tots per la dreta, tiro jo. És dret però està picadet així que es deixa fer bé, tot i alguna secció de gel prim a la part superior. Apuro quasi els 60 metres de corda fins a una R equipada a banda dreta, en una repisa penjada.

1: Jordi superant el seu segon llarg. 2, 3 i 4: jo superant el nostre quart llarg, per mi el clau de la via

Següent llarg sense masses complicacions fins a un llarg de transició per neu fins a peu d’una secció engorjada molt estètica, però molt picada. Sense problemes fins a l’ultim ressalt, també vertical, que cedeixo a l’Àlvar, que avui amb més confiança, obre sense problemes. Final de la via. Mentre esperem als companys, com que no tenim ningú més al darrere, i les 4 o 5 cordades que ens segueixen encara estan força avall, rapelem i tornem a fer aquest ultim llarg en top.

L'Àlvar a l'ultim llarg de les formes du caos

Baixant, en Pep i en Jordi es queden a fer la Easy Rider. Nosaltres, cap a l’apartament a inflar-nos a menjar i decidir què farem l’ultim dia.

Quart dia, toca llevar-se molt d’hora per recollir tots els trastos i tornar cap a les Orres, on la idea és provar Clara. Nadia la faràn en Pep i en Jordi, que tot i que no les tenen totes, es deixen enredar quan els hi expliquem lo guapa que és la via.

En arribar ja hi ha gent al pàrking. Maaaaalo.... però per sort, van a la Dancig Fall. L’Àlvar té un atac de mandritis i no vol escalar, es queda clapant al cotxe. Per sort, enredo als altres dos per no fer-me repetir via altre cop i provar Clara (III/4+, 180 m). Arribem primers a preu de via, quasi ni m’ho crec. Primer llarg per en Pep, fins a peu del que sembla el tros clau de la via. Aquest llarg per mi. Molt maco, amb el primer tros més dret i després cap a la dreta fins a la R equipada. Pròxim llarg per en Jordi, que sembla que no va massa fí avui... Ja només queden 2 tirades amb algun ressaltet més dret, però anem tard, toca el sol a la via i regalima aigua. Ja hem passat el més difícil però com que encara ens queden hores de cotxe fins a casa, decidim plegar veles i rapelar. Per sota nostra 4 cordades més.

1:Pep al primer llarg, 2: Pep al segon llarg, 3: Jordi al tercer llarg

4 dies intensos per mi, molt millor de l’esperat, doncs l’espatlla no m’ha fet mal. Tot i repetir alguna via, he gaudit de valent. Bon gel, fred i bona companyia!! Llàstima de no haver tingut ganes de forçar l’espatlla i provar els deures pendents de Ceillac: “Sombre d’heros”, amb el seu cigar vertical que vaig deixar a mig fa un parell d’anys. Queda pendent.