Dent d'Orlú: amics, familia i granit

El passat pont de Sant Joan, ens trobem amb una bona colla del Matxacuca al parking de la dent d'Orlú. Som una vintena entre pares, canalla i altres adults i la veritat és que hem passat 3 bons dies junts, primera acampada per a alguns dels nanos.
El dissabte toca escalar. Surten 4 cordades de 2, així que repartim una mica el material i ens decidim per vies de la cara sud-est. Personalment prefereixo triar alguna via curta com a contacte amb la paret abans de les clàssiques vies que arriben al cim i que impliquen llargs i llargs i hores i hores d'escalada, i així de pas podem ser a dinar amb la resta. Faig cordada amb el meu germà, que cada dia costa més d'enredar doncs ja s'ensuma les encigalades a distància...
La guia diu que en 35 minuts som a peu de via. Feia temps que 35 minuts no se'm feient tant llargs. Camí marcat des d'un parking fins a peu de paret (si el trobes... nosaltres comencem bosc a través uns metres abans, tot fent el senglar fins a trobar-lo). De seguida, forta pujada que ja no deixes fins a sortir del bosc. Primera de les opcions a fer amb en Pep: Conflit de Génération (max 6a), s'hi queden en Gerard i en Pinyó. Anem seguint cap a la dreta, identificant opcions (nom pintat a peu de via). Segona opció: L'ours en peluche (max 6a), ocupada. Tercera opció: Alabets (max 6a+), massa llarga per nosaltres, s'hi posen en Salvador i en Pep. Quarta opció: Teddy Bear (max 6a+), és l'escollida per nosaltres. En Jordi i l'Enric, segueixen fins a Terre Courrage (max 5c, tot i que s'equivocaran i tiraran pel dret al creuament de vies fent 6a+).

Teddy Bear doncs... ens equipem i comença en Pep. Primer llarg (5a+) més regletero i ben equipat, amb un pas abans de la reunió que et fa apretar una mica. El segon llarg per mi (6a), que comença finet i vertical i després va girant cap a la dreta. Per mi, les assegurances estan força separades, i fan treballar el coco. Zones verticals combinades amb zones d'adherència en travessia, on la possible castanya comença a preocupar, però vaig fent. Completo l'equipament amb un fisurer i un friend just abans de la reunió, on arribo amb la boca ben seca. Ja començo a mirar el tercer llarg (6a+), que hem pactat que també seria per mi. Arriba en Pep a la R i ja em comenta lo poc que li han agradat aquests llargs flanquejos d'adherencia. Mirem la placa vertical i llisa del tercer llarg, analitzo el possible castanyot si no arribo a xapar la segona que esta lluny, lluny i crec que passaré la reunió, buuuuufffff, quina mandra amb al calda que fot (i quin jinye). Decidim tirar avall. Un cop a terra, ja veiem que no podrem provar res mes si volem ser a l'hora de dinar al campament, així que enfilem el camí de baixada.
Veiem que en Pep i en Salvador també han retirat de la seva via. En Gerard i en Pinyó, encara guanyen metres per la seva via. Seguirem amb els binocles com evolucionen des del campament base. Els nuvols guanyen terreny i quan ja som tots a baix, comença a tronar i cau una bona pedregada. Ja planyo els que quedaven a la paret....
Al vespre baixem a Orlu a fer el toc i fer temps per sopar. Curiós, aquí no ha caigut ni una gota.
El diumenge, després de recollir, anem tota la colla a la zona de boulder. Zona ben marcada, amb tots els blocs numerats i ressenyats. Fem 2 o 3 blocs fàcils però a la que provo un que pica una mica, amb romos, no sóc capaç d'aixecar el cul.... el bloc no és lo meu, queda clar!!
En resum, bon lloc per passar la nit, millor si vas en furgo. Caseta amb lavabos i aigua. Les vies de la dent, equipades amb bolts, però a la francesa, o sigui que el tema allunya i dificil de protegir si estas en placa.

Dent 1, Sevide 0.
Tornarem, potser a fer una via més llarga i més facileta... (o no) ja veurem

Pany-Haus. Cara sud del Pedraforca

“Dissabte.Pedraforca. Cara sud. Pany-Haus. T’apuntes?” amb aquest simple sms convenço en Jordi per fer aquesta via al Pedraforca. Tots 2 ja la teniem ullada i quan ha aparegut l’oportunitat hem decidit provar-la.

Així que el divendres 4 de juny, fem nit sota el Roget, amb les vaques amenitzant la nit. El dissabte, sortim no massa d’hora cap a peu de paret. Ostres quina aproximació! Hora i escaig per arribar a peu de via amb un pam de llengua, però som els segons d’arribar. Com és d’esperar, a la nostra via no hi anirà cap més cordada. Els que han arribat primer ja són a la Choras Pringue i les tres que arriben després tiren totes per l’Estimball. Nosaltres, solets, a lo nostre.

Tot i que no ha de ser una via excessivament difícil, sembla que es repeteix poc. Si més no, entra en la categoria de “via no blogger” tal com ho defineix en Gatsaule, doncs tot i buscar informació a la xarxa, només he trobat un parell de ressenyes a la web dels ressenya i la web de l’Albert Castellet (agraïments a tots dos), i un fil de discussió a Caranorte que parlava del seu retroequipament i que la via estava neta. Poca informació doncs, fa que ens ho plantegem com una via desequipada, així que friends a manta, un joc de fisurers i alguns pitons (això últim m’ho penso i repenso només per no haver de dur el martell, però al final acaba dins de la motxilla).

La via és evident: una xemeneia que travessa d’esquerra a dreta i cap amunt la cara sud del Pedra. Peu de via igual d’evident, només cal mirar amunt. Un cop preparats, comença en Jordi fent un primer llarg fàcil, a equipar, per una zona ampla fins a la primera R, sota un ressalt ja una mica més vertical. Grata sorpresa, R amb un bolt. L’altre bolt, només en queda l’espàrrec.

L2 més dret, aqui ja comences a fer oposició en algun tram més vertical, sobretot els primers metres, i després anar fent fins a la R, que també té espàrrec i un bolt.

L3 presenta el primer pas de V (“quinto atlético” diu en Jordi que ha llegit no sé on..), doncs se li entravessa i prefereix baixar. Per mi doncs. Vaig tirant i munto R (crec que també parabolt i espàrrec). Quan arriba en Jordi diu que li sembla que m’he saltat una R, que hi havia un bolt en una mena de cova... ni l’he vist.

L4 per en Jordi altre cop, per equipar i d’anar fent. A la R ja no hi ha bolts, només espàrrecs i algun pitó. A reforçar amb tascons i friends.

L5 per mi, comença fàcil, a equipar però el pas está més amunt. Aqui trobo algun equipament antic i pitons al pas clau, molt maco per cert, xemeneia inicial i sortir-ne en bavaresa cap a la dreta i més xemeneia. Es nota que apreta, he gastat quasi tot el material que duia...Reunió amb un pitó, que reforço amb un fisu i 2 friends.

Quan arriba en Jordi, li dic que en teoria queden 2 llargs, que tiri ell i l’ultim per mi. Es veu que m’he passat la variant Mº Antònia sense ni haver-la vist ... total que tira en Jordi que ja sua per superar un pas força estret un has d’anar a buscar una fisura d’esquerres on també posa un friend. Passat això, la cosa està més fàcil, però ja no veig el que ve. Ell si, i de cop comencen a sonar els pitons (i a caure). Munta una R intermitja ja que no veu com superar el tros que queda. Quan arribo després de recollir tot el material que li ha caigut, veig perquè s’ha aturat: una xemeneia estreta i llista, de mal protegir, on només els veu un cordino en un pont de roca uns metres amunt. Agafo el material i tiro amunt. Poso un friend, i en oposició pujo fins a llaçar el pont de roca. La xemeneia és estreta de debò, hi quedo empotrat amb la motxilla i costa moure-s’hi. Com puc, allà encaixonat poso un altre friend, i acabo de tirar amunt fins a sortir per dalt, amb la boca seca... collons quin V. R a la part de dalt de la via sobre friends. Quan en Jordi arriba comentem l’estretor del tram, recollim material i pugem una mica fins a una fita que es veu i descens seguint marques verdes fins a les costes d’en Dou (ens encigalem per una canaleta abans d’arribar-hi per retallar camí) i voregem la paret fins a retrobar el camí de pujada. De casualitat ens trobem l’Àlvar que havia fet el camí del Tro.

Fotos: 1- Jordi al L2, 2- Jordi sortint de les finures de L3, 3-reunions ja sense bolts, 4- Jordi al L4 herbós, 5- Jordi a l'ultim llarg abans d'arribar a la part més estreta

Baixada fins al cotxe igual d’inhumana que la pujada , on arribem rebentats, però satisfets per la via.

En resum, la via és bona, una clàssica on has d’empotrar en les xemeneies i saber fer oposició. Poc equipada en general, més d’un llarg “clean”, però sempre trobem alguna peça a les reunions. Bona roca en general, patinosa sobretot a la xemeneia final. Llàstima d’algun llarg dels intermitjos que és força herbos. L’unic inconvenient al meu entendre, és que penso que és una via amb difícil retirada rapel.lant, doncs hi ha força numeros que s’enganxin les cordes, o sigui que millor sortir per dalt, sobretot a partir del tercer llarg, i quan s’acaben els bolts, sobre material molt vell. De material, un joc de fisurers i friends, sobretot mitjans i grans (duiem camalots fins al 3).

PD: he tornat a carretejar el putu martell dins la motxilla tota la via i ni l'he trobat a faltar. Per mi, no calen pitons o sigui que si algú la repeteix, millor deixi el mort a casa.

Primera visita a Terradets

Una setmana de pluja a casa i neu al Pirineu han fet que la que havia d’estar la cloenda de la temporada hivernal, s’hagi canviat per un cap de setmana de tàpia degut al risc d’allaus. Així és, el paquet de neu caiguda ens força a fer un canvi de plans i tot i la meteo insegura per dissabte, ens decidim per fer una visita a Terradets. Jo no hi he escalat mai, de fet, no havia ni vist la paret, amb lo qual, quan estas al parking de la font i veus aquell tros de paret de les Bagasses, i penses que et toca pujar per allà, t’envaeix aquella sensació de cagalera típica, que per sort desapareix només començar a escalar.

Quedem en Pep C., Jordi i jo amb la idea de fer la Tutti Frutti i la CADE (bé, això en Pep ho desconeix, però com que es deixar enredar amb facilitat, no cal donar-li tota la informació). Ens estem mal acostumant i arribem a les 12 al parking, i més si pensem que la previsió no era massa bona per la tarda i que ja veiem moltes cordades a la paret, però l’hora dels senyors ja ho té això... no ens podem queixar però, ja que anem dins la nostra previsió. Preparem el material mentre mirem de reüll la paret, escollim per portar el minim possible, tot i que acabarem carregant més del necessari.. per sort, convenço en Jordi que no cal dur pitons, que amb friends ja passarem. Entre una cosa i l’altra, fins a la 1 no comencem a escalar. Com que és el primer cop a Terradets per tots 3, no coneixem la paret i tot i que més o menys veiem per on va la Tutti-Frutti, que és l’objectiu del dissabte, el fet de veure 8 persones en una reunió sota la vertical de la via, ens fa pensar erròniament que tots van allà (després veuriem que feien la CADE). Toca fer canvi de plans, i des del peu de paret evaluem les possibilitats i ens decidim per fer la Supertramp. La ressenya diu que hi ha un buril a l’inici de la via, així que a la que veiem un buril tirem amunt. Li fot en Pep, però no ho veu clar i l’hem de baixar (el coco el domina i li juga una mala passada. Ja no voldrà obrir res més). Acaba el llarg en Jordi, enllaçant primer i segon llarg ja que passem per l’esquerra d’una sabina i no veu la reunió just a la dreta. Sembla que ens hem equivocat en el primer llarg i diria que hem pujat per la Orbital molecular, però com que tot porta al mateix lloc... el segon llarg ja hi ha de tant en tant un bolt, a complementar amb les sabines i algun friend. El tercer llarg per mi, va girant poc a poc cap a la dreta, sense problemes. Quarta tirada per en Jordi. Aquí reunió comú amb la Tutti. Torno a tirar jo per un diedret sense equipar però molt fàcil, penses que el cosiràs i només vaig posar un tascó al principi. Reunió comú amb la CADE, que ara tiraria recte amunt, però nosaltres cap a la dreta, amb passos aqui molt molt sobats (es nota que hi passa la marabunta de la CADE) fins a un diedre que va amunt, xapant els bolts que hi ha. Els dos llargs s’empalmen sense problemes fins a la falsa feixa, on acaba la via. Resseguim el cable i baixem fins a la carretera seguint el caminet

A mi, personalment m’ha agradat molt. Bon primer contacte amb la paret , menys sobada del què esperava i disfrutona, doncs et permet jugar amb els ferros per completar l’equipament. I pel què es veu, entrar per la orbital és millor i menys sobada que la original...

La veritat és que voliem fer la CADE el diumenge però els passos brillants de lo pulits que estan ens en fa treure les ganes. Mirem i remirem la guia en busca d’una alternativa, però no hi ha quòrum, tothom troba alguna pega a les propostes. Jo al final me’n vaig a dormir... després arriba en Jordi i em diu que ja tenim via: la Vidal-Farreny, “Po fale, demà me la miro” i em em giro a dormir.

Diumenge mentre esmorzem mirem la ressenya de la via: cinquens, un llarg de sisè que m’ofereixen amablement i un Ae. Si és com la via d’ahir ens sembla bé. Pugem ràpid a peu de paret, ja es veuen cordades a la CADE, Supertramp, Mescalina... hi ha gent arreu on miris. Pugem al jardí per on ens sembla més fàcil, obrint en Jordi i després jo en plan “matojero” per on es pot fins a la R: 2 bolts i 4 burils. Sembla que és comuna amb la Mescalina. En un no res, sóm 7 persones penjant de la reunió. A la dreta d’una sabina hi ha escrit CR m’ha semblat... però pel traçat sembla que som al lloc correcte. Puja en Jordi sense trobar res i va equipant, va fent. De sobte el crit de peeeedra ens posa alerta, ha deixat anar un xusco d’un pam, però per sort no ha baixat amb ell. Segueix pujant fins que troba un buril i un pont de roca al pas xungo del llarg i ja fins a la R. Puja en Pep i de seguit jo. El Pep també deixa caure una pedreta... en arribar a la R les cares no són d’alegria i mirem per on hem d’anar. La idea de que la via estigui aixi de descomposta i del nul equipament ens fan decidir després d’un parell d’intents de continuar, de baixar. Així que cordes avall i en un parell de ràpels som a peu de via. A buscar la Tutti-Frutti, ole ole!! Quan ells arriben jo ja estic a peu de via i de seguida començo a tirar amunt, afamat de roca i placa compacte. Arribo a la R però com que tinc corda i vaig bé, enllaço amb el segon llarg, més guapo. Fàcils i amb bolts, per disfrutar! Per en Jordi el tercer i quart llarg que també empalma, disfrutant. Arribem als 6a’s, tot dos per mi. El que seria el cinquè llarg, per mi el més difícil, amb un pas on has d’apretar sobre peus relliscosos, com que són 2 bolts juntets, poso la cinta del segon afagat a l’altre i després faig el pas. S’ha d’apretar una mica. La resta, guapo, sobre placa fins a la R. El Pep puja en A0 sense vergonya i en Jordi el segueix. El sisè llarg surt cap a l’esquerra, vertical i amb els bolts més llunyans però es deixar fer sense apretar tant. Molt maco. R comú amb la Supertramp. D’aquí a dalt queden 2 llargs que ja coneixem i que obre en Jordi empalmant-los. Idèntic descens al d’ahir.

Boníssima via, ben equipada. Només he posat 2 friends per reforçar algun “aleje” però molt, molt disfrutona. Altament recomanable.

Ben satisfets, assedegats i afamats, cap al cotxe i cap a casa, tot parlant de pròxims projectes!

Bigfoot a la Terra de Dinosaures

Aquest dissabte hem fet Terra de Dinosaures (V+/6a 160 m) a la paret Bucòlica (Oliana), fent cordada en Sergio, en Pep V. i jo. Aquest parell estan encara de rodatge i com que no els puc incloure en el grup dels inconscients habituals que es deixen enredar han volgut probar una via facileta per anar sumant metres i guanyar fondo i confiança.

Ressenya manllevada de ressenya.net

Tot i llevar-me molt d'hora, arribem a peu de via a l'hora dels senyors i com era d'esperar ja tenim una cordada a davant, així que ens ho prenem amb calma. També hi ha una cordada a la Bàlsam i abans ens hem trobat al trio calavera (Àlvar, Enrique i Jordi) a peu de la seva via: pas d'estrés. Ens equipem i plantegem com farem els llargs: primer i cinquè per en Pep, segon i quart per mi i tercer per en Sergio. Aquest parell, per si de cas, han pujat ferros per parar un tren i un cop tot a dins de les motxilles, aquestes pesen força. Només el primer escala sense i la resta carreguen els dos morts. Si es que passen els anys però no n'aprenem....
Primer llarg per en Pep doncs. Comença per placa fàcil i només als ultims metres es posa una mica dret. És aquí on jo, amb els meus gats de "via llarga" acabats de recauxutar, veig que no l'he encartat. Són uns peus que no m'apreten, per no dir que em van grossos, o sigui que no collen gens i que atribuia lo malament que anaven el fet d'estar foradats i sense sola (per exemple a Castillonroi). Els recauxuto i solucionat: doncs no. Els Krustygats em van tan "còmodes" que no puc puntejar enlloc ja que acabo recolzant amb tota la planta, cosa que per granit va de fàbula, però aqui no tant. Sort que la via no és massa exigent i vaig fent sense problemes.
Segon llarg per mi. Comença desviant-se a l'esquerra fins a una mini panxa i després per placa vertical que superes de ganda en ganda. R molt còmode en una repiseta.

Fotos: 1 i 2 Pep al primer llarg, 3 i 4 jo al segon llarg, 5 Pep al segon llarg.
Tercer llarg per en Sergio sense massa problemes, només amb algun pas aïllat on cal mirar una mica més. Va pujant recte i al final es desvia a l'esquerra. R còmode en repisa.
El quart llarg és una placa vertical que comença amb una fisura i després per placa amb presa més petita fins a una sabina. Llàstima perquè aqui es trenca la continuitat del llarg que segueix després per una zona més bruta fins a una placa vertical i amb bona presa, molt maca. R més penjada i incòmode que les altres, sobretot per cordada de tres.

Fotos: 1: Sergio a L3, 2: jo començant L4, 3 i4: Sergio a L4, 5: Pep a l'inici de L5
El cinquè i ultim llarg són de fet 5 o 6 metres verticals per placa fineta amb peus més dolents. Per mi potser és la part més difìcil de la via, o almenys això m'ha semblat, ja que amb els peus de bigfoot és on he anat pitjor, relliscades incloses. La resta de metres ja s'ajeuen fins a la R que es fa en un arbre ja a dalt de tot.
En resum la via és bona, molt ben equipada, roca en general bona (vigilar amb les zones de repisa on hi ha pedres que poden caure pel fregament de la corda). Només que se m'ha fet curta. De fet ja havia llegit en més d'un blog que la penya feia 2 vies, però la veritat és que ens fa mandra tornar a pujar, i sobretot baixar.

Cresta Urquiza-Olmo (Montfalcó)

Un parell de dies festius que em puc escapar amb l'Àlvar i l'Enrique, amb 2 objectius, la cresta Urquiza-Olmo i el corredor Inserso al pic del Mig de la Tallada. Poc temps i més sortint dijous a les 9 de la nit de Girona. Al final, decidim primer fer la cresta (ressenya extreta de la nit del lloro, tot i que apareix en un vèrtex, però no recordo quin. Eren 2 objectius pendents d'una sortida anterior, en que el mal temps i el vent ens van fer enrere.La pista d'accés, segons el GPS i google, va per Litera, però a les 12 de la nit, farts de donar voltes pel poble sense trobar el camí bo, fa que ens decantem per accedir per Viacamp (l'accés per Tolva no sé si ha millorat, però l'ultim cop ens va costar els baixos d'un turisme). La pista l'estan arreglant i es passa molt bé en turisme, nosaltres hi fem parada al mig per dormir. Al matí arribem a Montfalcó, on el refu ja està acabat i funcionant. Enfilem ràpid pel camí avall doncs sembla que no serem els únics amb els mateixos plans. El camí es fa perdedor en algun tram però aquest cop tenim sort i arribem a peu de via els primers. Mentre ens equipem, apareixen la resta de cordades.

L'Àlvar li toca el primer llarg, que treu sense problemes. Un diedre inicial per passar a placa a la part de dalt. Ben assegurat amb bolts. Segon llarg, ja al fil de la cresta per terreny fàcil. Es succeeixen els tramps pel fil de la cresta amb petits ràpels fins a arribar a una aresta molt maca que em toca a mi. Es deixa fer sense problemes, tot i el vent. Ràpels, desgrimpades i curtes grimpadades ens van desgastant, ja portem 4 hores de cresta. Algun tram una mica més perdedor si vas sense ressenya, com nosaltres (es va quedar al cotxe amb les presses) però al final ho anem trobant. Fem un ultim ràpel per accedir a una zona més fàcil i ja amb bambes i desencordats, tirem amunt per la part més fàcil de la cresta fins a l'ermita de Sta. Quitèria, on donem per acabada l'activitat.

Fotos: 1- Àlvar al primer llarg, 2- Enrique al primer llarg, 3- Enrique crestejant, 4- Enrique a la placa esmolada, 5- Enrique en un dels ràpels
Tirem cap a la boca sud del túnel de Vielha a veure com ho tenim per l'endemà... Sabem que entra un canvi de temps i la previsió sembla que hauria d'aguantar fins al migdia... però l'activitat que volem fer és llarga i trobar-nos amb un marron meteorològic en una zona que no coneixem no ens ve de gust a cap dels 3, així que decidim deixar-ho per un altre dia i anar a fer esportiva. Ens trobem a Santa Anna amb l'Enric, que ha tingut averia amb el camió, on dormim tots quatre de meravella.

Desmuntant el compressor i un cop localitzada l'avaria
Matí següent de McGivers (Enrics) i mirons (Àlvar i jo), per aconseguir fer una junta de culata de cartró pel compressor de l'aire... flipant, quins cracks!! L'Enric segueix el seu viatge cap a l'Aran i nosaltres acabem al sector los Amics de Castillonroi (ressenyes en algun vèrtex que no recordo o a la nit del lloro, gràcies de nou) on provem un parell de vies. Bon sector si ens enganxa de camí. Peus de gat inadequats i poca motivació fan que tirem cap a casa.

Fotos: aqui tots 3 provant vies a Castillonroi

Ulldeter. Variant de la Canal del Diedre

Avui, per fi m’he pogut acostar a Vallter. Encara no hi havia anat des que s’ha iniciat la temporada, i de fet, ha estat el primer matí que m’he pogut escapar a fer alguna activitat.
Ha estat un dia ben extrany, en que res del planejat ha sortit, i al final hem salvat la papereta amb la variant del diedre.
L’Àlvar s’ha deixat enredar per fer una matinal. La idea era fer la “Maestro cabecicubo” o la “boig de la ciutat” però la veritat és que la innivació de la zona deixa que desitjar. Pensava que amb els ultims freds i les nevades del cap de setmana, la cosa estaria millor. Les canals no semblen malament, per exemple l’estreta té els ressalts tapats de neu, però el pany de paret que té els nostres objectius fa pena. Neu inconsistent i zero glaç. A quin dels dos més desmotivats... diem d’anar a fer l’estreta, per fer fondo, que amb el meu estat deplorable de forma, falta faria, però a cap dels dos ens fa gràcia. Anem a a treure el cap per veure la occidental, però el pas de roca està pelat, pelat... tornem a girar cua.
Semblem bojos, de banda a banda del fajol petit... fins que una timida llengua glaçada ens fa decidir per la variant del diedre.
Canal fàcil fins a un diedre gelat (poca cosa, 3-4 metres de gel disfruton i encaixonat), on ens encordem. Puja l’Àlvar sense cap problema fins a una reunió que troba i fem canvi de papers. Ell, que ja l’havia fet, diu que al llarg li falta gel, però igualment ho provo. 1 metre de roca sense gel però que ben protegit es deixa fer, després glaç a uns 65º. Si la llengua glaçada fes 40 metres i no 6 seria brutal, però això és Ulldeter, i a més, amb les temperatures que ens hem trobat ja podem donar gràcies. Reunió a l’esquerra en un spit i un pitó units per cordinos de 4 o 5 mm... Com que ara ja és tot campa de neu fins a dalt i estem mandrosos decidim rapelar. Jo, que no comparteixo la il.lusió d’altres cordades de rapelar de cordinos tant fins, reforço la R amb quelcom amb més diàmetre. Hi ha un mosquetó de ferreteria amb tanca de seguretat.

Com no, fem un sol rapel fins a la canal, i com que desvia molt a l’esquerra, a l’hora de recuerar les cordes no hi ha nassos de fer-ho... Toca remuntar mig rapel per poder recuperar les cordes (s’ho curra l’Àlvar).

En fi, un d’aquells dies que les coses no surten com les has planejat.

Cascada de Fontalba

Aquests dies de fred rigurós has fet que es glacin torrenteres que normalment no ho fan. El vent que trobem de matinada quan ens trobem nes desdiu d'anar a Ulldeter a fer canals i davant les poques ganes de fer cua a llocs propers com el Pedra, i el poc temps per anar a llocs més llunyans, decidim provar sort a la Vall de Núria.

En Jordi, en Cristóbal i jo quedem diumenge 14 de febrer i enfilem, carregats com sempre el camí de Queralbs a Núria. Una hora després ja veiem el nostre objectiu, des de lluny pinta prou bé.

Segons la ressenya, és una torrentera amb el primer ressalt més dret, campes de neu i un parell de ressalts als ultims llargs. Trobem uns escaladors que la van fer el dia anterior i ens comenten l'estat de la via.

Superats problemes amb uns grampons, comencem a escalar. En Jordi es demana el primer llarg, que serà el millor de tota la via. Presenta una zona més dreta però que en Jordi no veu sòlida i l'esquiva per la dreta. Millor gel a la part de dalt. Pugem els segons, en Cristobal seguint en Jordi i jo, tiro pel dret. Millor gel de l'esperat, força humit però anant al tanto no cau res. Bon llarg. Reunió equipada en un arbre.

Fotos del primer ressalt. Ultima foto campes de neu intermitges.
A partir d'aqui, segons la ressenya 150 m de campa. I tant, llarga campa de neu amb poca inclinació fins a un mini ressalt de 4 metres que tampoc val massa la pena. Més campa fins a una zona més maca i encaixonada. La provo jo, però una zona de gel escàs que en tocar-lo ha deixat un forat d'un metre de diàmetre cap a una bassa amb aigua, i que tot i que es pot esquivar per l'esquerra en gel semi-bo, si asseguro el pas allà i tot cau, baixem cargol i jo, decideixo ni provar-ho. Guarrejo en mixte més a la dreta. Més campa de neu seguint el torrent, sense inclinació practicament. No fa pinta d'haver-hi res més, i al final decidim girar cua.

En resum, per mi, només val la pena el primer llarg. Potser 25 o 30 metres ben disfrutons. La resta, tal com estava, no val la pena.

Bé, ara ja sabem on i com està la cascada de Fontalba.

Èxode alpí: SEVIDE strikes back.

Detallet al costat de les pistes d'esqui de fons, vist des de les vies de Ceillac, 200 metres més amunt.

Bé, han estat 6 mesos des que vaig posar el blog en stand-by. Menys temps lliure (obviament) i l’espatlla donant pel sac, sense diagnòstic ni solució a curt termini, han fet que no hi hagi hagut cap entrada al blog, i no és que no hagi fet alguna coseta, però res a destacar: matinals d’esportiva, btt, una matinal de gel escàs al Freser i passejades amb el nano.

No tenia clar si valia la pena tornar a posar en marxa el blog, sembla que també he caigut en la desgana generalitzada, però al final m’he decidit a reempendre’l, tot i que tinc clar que ara que disposo de menys temps, no em generarà tanta feina. I si a més, a algú li serveixen els comentaris de les vies, perfecte.

En resum: SEVIDE IS BACK!

Aquí la crònica de les actitats fetes a finals de gener del 2010, un cop passat el "paron".

Èxode alpí (20-24 de gener del 2010)

2 dies de vacances que em quedaven m’han servit per fer un cap de setmana llarg, planejat de feia temps per fer gel. Semblava que al final ens quedariem al Pirineu, on teniem feina pendent a Bielsa, però una bona pujada de temperatures ha fet que emigréssim als Alps, on sembla que hi ha condicions assegurades. Camp base: Ceillac.

1: Clara a l'esquerra i Nadia a la dreta. 2: més detall de Nadia, una via boníssima de grau assequible

Marxem ja dimecres l’Àlvar i jo per poder escalar ja dijous al matí. Ell és la segona vegada que fa gel, però es deixa enredar sense massa problemes, així que cap a les Orres on provarem Nadia (III/4, 180m). Som els primers al pàrking, mirem la via, que es veu justa de gel en algun tram, i sense tenir-les totes, anem a peu de via. L’Àlvar s’ho mira, i sense dir massa res em cedeix el privilegi de començar. Per ser la primera via de la temporada, impressiona (imagino que per ser la seva segona via de gel, encara impressiona més...). Primer llarg amb ressalts i gel acceptable, sense massa problemes s’arriba a la R equipada que queda a mà esquerra. D’aquí ja es veu el que des d’abaix sembla el pas clau: un tros de mixte super encaixonat protegit amb un pitó. L’Àlvar torna a declinar el plaer d’obrir, o sigui que li foto. És un pas boníssim, d’aquells que als que aspirem algun dia a ser alpinistes ens agrada: encaixonat, roca i estirar-se recolzant la punta dels grampons on toca, per picar la mica de gel que hi ha per sobre del bloc empotrat. D’aquí a la següent R és una tirada canalera amb bon glaç. El llarg és brutal! M’encanta.

La tercera tirada té una zona molt escassa de gel, i em torna a tocar de primer. La supero més facilment de l’esperat i deprés d’una mini campa de neu, la via gira a la dreta per després d’uns metres, trobar una bona R amb spits que permet veure el que sembla sí que serà el llarg clau de la via.

Quarta tirada també per mi. Primera part menys dreta fins a un bon repòs. D’aquí, queden uns 15 metres, que encaro intentant anar cap al diedre de la dreta, amb la meitat dreta en roca i la resta en gel buit, o sigui que de diedre gelat res, així que toca anar cap al tros més dret. La via no està picada, o sigui que m’ho curro de debò per superar els ultims metres i “voilà”, reunió a l’esquerra en un arbre. L’Àlvar, no el disfruta tant com jo, però amb la corda ben tensada, també arriba bufant a l’arbre. En 2 ràpels verticals, arribem a peu de via, tots dos super contents d’haver fet la via (jo més) i l’Àlvar exigint vies més fàcils per demà.

Només un problema, la meva càmera no tenia bateria, i la de l’Àlvar, es pensava que era al cotxe, o sigui que no hi ha fotos de l’escalada, només de la via.

Segon dia, ara ja si a Ceillac. Com que esperem que arribin en Jordi i en Pep, deixarem “les formes du caos” per quan hi siguem tots, així que avui toca vies fàcils com ha reclamat l’Àlvar. Comencem per la branca dreta de la Y (II/3+, 200 m). Via amb ressalts no massa alts. El primer molt picat, et porta després d’una campa de neu a la bifurcació i d’aquí busquem les parts més verticals dels altres ressalts fins a la part superior de la via. Baixem pel camí i arribem sota la Easy Rider (II/3 80m). És una canal glaçada molt estètica, però canalitza tot el que cau de dalt, i com que hi ha una cordada bombardejant, esperem que acabin. Faig jo el primer llarg i mentre recullo corda puja una altra cordada: maaaalo. I a més catalans... Bombardeig de gel per l’Àlvar que puja i li fot al segon llarg. A mig, li cau un piolet, que de miracle agafo (avui anem sense dragoneres i provant piolets). Quan puja el segon de la cordada que ens adelanta, li passa el piolet i acaba el llarg. Els altres rapelen per la via, deixant anar un roc que m’impacta al genoll. Emprenyat, els demano que esperin que jo pugi per rapelar. Arribo a dalt, i la fem petar, res de mals rotllos. Rapelem i ja hi ha un altre parell de cordades que s’atancen a la via per fer-la. Mentres, pel Walkie, ens truca en Jordi que ja han arribat. Els hem recomanat que vagin a la Y, ens trobem allà.

Ells fan la branca dreta i nosaltres, la branca esquerra de la Y (II/3+, 200m). És la tercera via del dia, i ja comencem a estar afamats i cansats, però la fem ràpid. Més dreta i amb millor gel que la branca dreta, però en la tònica. Ressalts i campes de neu, però 200 metres de desnivell més a les cames. Cap a l’apartament a dinar!!

1: Àlvar al primer ressalt, comú, de la via de la Y. 2 i 3: ell superant ressalts, 4: jo en un ressalt de la Y esquerra.

Tercer dia, toca “Les formes du caos” (III/4, 300 m). En Pep i jo ja l’hem fet, però la via val la pena. A més, per mi té l’alicient que serà la meva primera via important sense dragoneres... a veure com va.

És dissabte i em preocupa que hi hagi moltes cordades o sigui que volem ser els primers, i per un cop és així. L’inici de la via és ample i ens permet a les 2 cordades abordar-la cadascuna per un cantó. Trossos de gel transparent amb l’aigua que es veu per sota i sonant a buit de manera sospitosa fen que calgui vigilar en l’ultim terç del llarg. Reunions equipades. Per la dreta, on anem nosaltres, l’Àlvar ha fet una reunió intermitja, així que segon llarg per mi on ens trobem amb en Pep, que ha empalmat el llarg. Tercer per l’Àlvar, més curtet fins a una cova a peu del llarg clau. El fem tots per la dreta, tiro jo. És dret però està picadet així que es deixa fer bé, tot i alguna secció de gel prim a la part superior. Apuro quasi els 60 metres de corda fins a una R equipada a banda dreta, en una repisa penjada.

1: Jordi superant el seu segon llarg. 2, 3 i 4: jo superant el nostre quart llarg, per mi el clau de la via

Següent llarg sense masses complicacions fins a un llarg de transició per neu fins a peu d’una secció engorjada molt estètica, però molt picada. Sense problemes fins a l’ultim ressalt, també vertical, que cedeixo a l’Àlvar, que avui amb més confiança, obre sense problemes. Final de la via. Mentre esperem als companys, com que no tenim ningú més al darrere, i les 4 o 5 cordades que ens segueixen encara estan força avall, rapelem i tornem a fer aquest ultim llarg en top.

L'Àlvar a l'ultim llarg de les formes du caos

Baixant, en Pep i en Jordi es queden a fer la Easy Rider. Nosaltres, cap a l’apartament a inflar-nos a menjar i decidir què farem l’ultim dia.

Quart dia, toca llevar-se molt d’hora per recollir tots els trastos i tornar cap a les Orres, on la idea és provar Clara. Nadia la faràn en Pep i en Jordi, que tot i que no les tenen totes, es deixen enredar quan els hi expliquem lo guapa que és la via.

En arribar ja hi ha gent al pàrking. Maaaaalo.... però per sort, van a la Dancig Fall. L’Àlvar té un atac de mandritis i no vol escalar, es queda clapant al cotxe. Per sort, enredo als altres dos per no fer-me repetir via altre cop i provar Clara (III/4+, 180 m). Arribem primers a preu de via, quasi ni m’ho crec. Primer llarg per en Pep, fins a peu del que sembla el tros clau de la via. Aquest llarg per mi. Molt maco, amb el primer tros més dret i després cap a la dreta fins a la R equipada. Pròxim llarg per en Jordi, que sembla que no va massa fí avui... Ja només queden 2 tirades amb algun ressaltet més dret, però anem tard, toca el sol a la via i regalima aigua. Ja hem passat el més difícil però com que encara ens queden hores de cotxe fins a casa, decidim plegar veles i rapelar. Per sota nostra 4 cordades més.

1:Pep al primer llarg, 2: Pep al segon llarg, 3: Jordi al tercer llarg

4 dies intensos per mi, molt millor de l’esperat, doncs l’espatlla no m’ha fet mal. Tot i repetir alguna via, he gaudit de valent. Bon gel, fred i bona companyia!! Llàstima de no haver tingut ganes de forçar l’espatlla i provar els deures pendents de Ceillac: “Sombre d’heros”, amb el seu cigar vertical que vaig deixar a mig fa un parell d’anys. Queda pendent.