Couloir Singer a la Barre Noire+directa Coolidge a la Barre des Ecrins
Després de dormir al camping d'Ailefroide i descansar les cames, tocades de la baixada de la Dibona fins al cotxe, toca tornar a empaquetar el material i menjar per pujar cap al refugi dels Ecrins. L'objetiu: la barra dels Écrins (4102 m). Agafem el material justet: 3 pitons per si de cas, bagues llargues i 3 cargols de gel. La meva idea és fer la normal a la barra però en Pepitu té entre cella i cella el couloir Singer a la Barre Noire, i jo penso que si fem aquesta, també podem enllaçar amb la nord directa a la Barra. La méteo pinta estable, així que carreguem els motxillots i cap a dalt. Ens esperen 4 hores fins al refugi, i les cames encara estan ressentides del dia anterior.
Ens ho prenem amb calma i sortim cap a les 12 del migdia. Jo, la veritat pateixo per les nuvolades que creixen i apreto el pas, que no em vull mullar. Per sort, no plourà, però el neguit no me'l treuré fins a arribar al refu...
Sota un sol potent quan els nuvols no el tapen, pugem primer fins al refugi del Glacier Blanc, on fem una parada tècnica. D'aquí, 2 hores més fins al refugi dels Écrins, previ pas per la glacera. En Pep es retrassa una mica i jo m'enganxo amb uns cordobesos i pugem junts fins al refugi. Des de la glacera fins a dalt, una ultima pujada que no s'agraeix gens.
Al refu no hi pugem ni sac, hi ha mantes. Imprescindible reservar abans. Nosaltres 2 i uns bascos som els únics que ens hem pujat el menjar. Jo, de seguida em poso a sopar i ràpid al llit, que a les 3 am ens hem de llevar, com quasi tothom. Aquí em torna a venir al cap perquè no m'agraden massa els refugis: intentes dormir i la gent xerrant a l'habitació, ronquets, gent maleducada que si intenten dormir, fan callar tothom però que quan es lleven no tenen cap mena de problema per xerrar i riure encara que hi hagi gent que no es lleva a la mateixa hora que ells (pobres cordobesos, que volien dormir fins les 6....).
Esmorzo bé (té i pa amb mermelada) i preparo les coses. A les 4 comencem a caminar. Som els últims (que raro!!). Ho baixem tot del refugi per no haver de tornar fer la pujada per recollir res i ho amaguem darrere unes roques, esperant que hi sigui a la tornada.
Seguim la linia de frontals que puja per la glacera, però en arribar a la pujada, ens desviem. Tothom va per la normal (70% de la gent farà el Dôme de Niege) però nosaltres pujarem pel Couloir Singer a la Barre Noire (no ho tenia gens clar però al final em deixo convencer... com no! si sempre sóc jo que enredo en Pep, aquest cop em deixo enredar, amb la condició que ell tirarà primer). Asseguro en Pep a passar la rimaia, costa lo seu perquè la neu està una mica tova. De
seguida al couloir la cosa canvia: poca neu sobre una capa glaçada més dura que fa que només es clavin les puntes frontals dels grampons i et fa tirar de bessons tota l'estona. Jo començo a patir: un cansanci anormal i mal de panxa que ni amb una profunda aportació a l'efecte hivernacle puc solventar... A mitja via li dic a en Pep que munti una R, que necessito descansar.... Uns minuts de repòs em permeten seguir de nou el ritme d'en Pep. Pugem en ensamble i de tant en tant he d'estirar la corda i fer-lo parar. Low bat, low bat, low bat... és el que em diu el cos. Menjo i bec, però no recupero... Pas a pas, arribem al final del couloir, però no recupero. Ara flanqueig fins a enllaçar amb la normal, però jo m'hi arrossego. Evacuació d'emergència a 3800 metres... sembla que em trobo millor??? no, un pur miratge. Em plantejo abandonar però em sap greu per en Pep, crec que és el seu tercer o quart intent a la barra... Tiro d'orgull i pas a pas, ens plantem davant la rimaia per enfilar la directa Coolidge, directa al cim. Parlem amb en Pep i li dic que puc pujar 
però a poc a poc i que si vol que pugi, ha de ser a llargs. Accedeix. Passem la rimaia. Tenim traça oberta en la part inferior de la paret. Aquí vaig millor però també és un miratge. Pujo a ritme de vuitmil: 15 o 20 passes i he de parar, buit... Demano un parell de reunions per descansar. En Pep, pacient, m'estira i m'espera. L'ultim terç de la paret has d'anar vorejant roques, amb neu molt més dura, traccionant amb els piolets. No és difícil però sí exposat. Cal anar al tanto, i jo en el meu estat, extremo les precaucions i això ens fa anar lents, i més tenint en comte que fem un parell o tres de reunions abans de sortir a la part est de l'aresta, que aprofito per desacnsar i recuperar l'alè. Triguem una hora i mitja a fer aquests 170 metres que hi ha des de la rimaia al cim, però al final cim!!! Jo què sé, però em començo a trobar millor, la xocolata, el formatge, les barretes i el liquid deuen fer efecte (i segur que l'evacuada anterior també). Uns minuts al cim, però encara queda la baixada.
Una cresta en teoria fàcil però amb força neu. Estic quasi recuperat i tiro jo encapçalant la cordada. El punt més exposat és just abans d'arribar al pic Lory, quan l'aresta es fa molt estreta i aèria. Amb grampons és força incòmode. Ens creuem amb una cordada que puja i en tenim una altra al davant que baixa, que han pujat per la normal. Del pic Lory, uns metres més per l'aresta rocallosa fins a arribar de nou a la neu. Localitzem uns ràpels que ens estalviaran d'arribar a la bretxa Lory i en 2 tirades de 30 metres ens plantem de nou a la rimaia. El Dôme és aprop però prefereixo guardar les forces que em queden per la baixada. Ja només queda baixar per la normal. Lentament i vigilant, és tard i el sol apreta. Cal saltar un parell d'esquerdes però arribem de nou al glaciar sense contratemps. Ara sí, ens felicitem i tirem cap a recollir el material. Cuinem alguna cosa al glaciar mateix i tirem avall.
Fotos: 1, vista de la directa nord a la Barra/2, vista des de la cresta fins al cim/3, punt delicat de la cresta abans del pic Lory/4, primer ràpel per arribar de nou a la rimaia.
14 hores després de sortir del refugi arribem al cotxe, esgotats, adolorits, afamats....
La combinació d'aquestes 2 vies és una manera diferent de fer la barra, sense l'aglomeració de la normal. Són vies fàcils, però cal vigilar, són llargues i en algun punt exposades. No cal menyspreuar la via normal a la barra. És una aresta amb algun pas delicat, al meu entendre, no apte per iniciar-s'hi, penso que ja cal dur rodatge en crestes per fer la Barra del Écrins per la normal.
Al camping d'Ailefroide, mengem a dues mans. Dutxa i a dormir. L'endemà voliem escalar però estem tant tocats que preferim anar tirant cap a casa tranquilament. Abans però provem algun dels blocs de la vall. Ailefroide és un paradís per escalar: parets per tot arreu, vies per tot arreu, blocs per tot arreu... potser hi tornarem, jo potser trigaré més :-)
Després de dormir al camping d'Ailefroide i descansar les cames, tocades de la baixada de la Dibona fins al cotxe, toca tornar a empaquetar el material i menjar per pujar cap al refugi dels Ecrins. L'objetiu: la barra dels Écrins (4102 m). Agafem el material justet: 3 pitons per si de cas, bagues llargues i 3 cargols de gel. La meva idea és fer la normal a la barra però en Pepitu té entre cella i cella el couloir Singer a la Barre Noire, i jo penso que si fem aquesta, també podem enllaçar amb la nord directa a la Barra. La méteo pinta estable, així que carreguem els motxillots i cap a dalt. Ens esperen 4 hores fins al refugi, i les cames encara estan ressentides del dia anterior.
Ens ho prenem amb calma i sortim cap a les 12 del migdia. Jo, la veritat pateixo per les nuvolades que creixen i apreto el pas, que no em vull mullar. Per sort, no plourà, però el neguit no me'l treuré fins a arribar al refu...
Sota un sol potent quan els nuvols no el tapen, pugem primer fins al refugi del Glacier Blanc, on fem una parada tècnica. D'aquí, 2 hores més fins al refugi dels Écrins, previ pas per la glacera. En Pep es retrassa una mica i jo m'enganxo amb uns cordobesos i pugem junts fins al refugi. Des de la glacera fins a dalt, una ultima pujada que no s'agraeix gens.
Al refu no hi pugem ni sac, hi ha mantes. Imprescindible reservar abans. Nosaltres 2 i uns bascos som els únics que ens hem pujat el menjar. Jo, de seguida em poso a sopar i ràpid al llit, que a les 3 am ens hem de llevar, com quasi tothom. Aquí em torna a venir al cap perquè no m'agraden massa els refugis: intentes dormir i la gent xerrant a l'habitació, ronquets, gent maleducada que si intenten dormir, fan callar tothom però que quan es lleven no tenen cap mena de problema per xerrar i riure encara que hi hagi gent que no es lleva a la mateixa hora que ells (pobres cordobesos, que volien dormir fins les 6....).
Esmorzo bé (té i pa amb mermelada) i preparo les coses. A les 4 comencem a caminar. Som els últims (que raro!!). Ho baixem tot del refugi per no haver de tornar fer la pujada per recollir res i ho amaguem darrere unes roques, esperant que hi sigui a la tornada.
Seguim la linia de frontals que puja per la glacera, però en arribar a la pujada, ens desviem. Tothom va per la normal (70% de la gent farà el Dôme de Niege) però nosaltres pujarem pel Couloir Singer a la Barre Noire (no ho tenia gens clar però al final em deixo convencer... com no! si sempre sóc jo que enredo en Pep, aquest cop em deixo enredar, amb la condició que ell tirarà primer). Asseguro en Pep a passar la rimaia, costa lo seu perquè la neu està una mica tova. De
seguida al couloir la cosa canvia: poca neu sobre una capa glaçada més dura que fa que només es clavin les puntes frontals dels grampons i et fa tirar de bessons tota l'estona. Jo començo a patir: un cansanci anormal i mal de panxa que ni amb una profunda aportació a l'efecte hivernacle puc solventar... A mitja via li dic a en Pep que munti una R, que necessito descansar.... Uns minuts de repòs em permeten seguir de nou el ritme d'en Pep. Pugem en ensamble i de tant en tant he d'estirar la corda i fer-lo parar. Low bat, low bat, low bat... és el que em diu el cos. Menjo i bec, però no recupero... Pas a pas, arribem al final del couloir, però no recupero. Ara flanqueig fins a enllaçar amb la normal, però jo m'hi arrossego. Evacuació d'emergència a 3800 metres... sembla que em trobo millor??? no, un pur miratge. Em plantejo abandonar però em sap greu per en Pep, crec que és el seu tercer o quart intent a la barra... Tiro d'orgull i pas a pas, ens plantem davant la rimaia per enfilar la directa Coolidge, directa al cim. Parlem amb en Pep i li dic que puc pujar 
però a poc a poc i que si vol que pugi, ha de ser a llargs. Accedeix. Passem la rimaia. Tenim traça oberta en la part inferior de la paret. Aquí vaig millor però també és un miratge. Pujo a ritme de vuitmil: 15 o 20 passes i he de parar, buit... Demano un parell de reunions per descansar. En Pep, pacient, m'estira i m'espera. L'ultim terç de la paret has d'anar vorejant roques, amb neu molt més dura, traccionant amb els piolets. No és difícil però sí exposat. Cal anar al tanto, i jo en el meu estat, extremo les precaucions i això ens fa anar lents, i més tenint en comte que fem un parell o tres de reunions abans de sortir a la part est de l'aresta, que aprofito per desacnsar i recuperar l'alè. Triguem una hora i mitja a fer aquests 170 metres que hi ha des de la rimaia al cim, però al final cim!!! Jo què sé, però em començo a trobar millor, la xocolata, el formatge, les barretes i el liquid deuen fer efecte (i segur que l'evacuada anterior també). Uns minuts al cim, però encara queda la baixada.Una cresta en teoria fàcil però amb força neu. Estic quasi recuperat i tiro jo encapçalant la cordada. El punt més exposat és just abans d'arribar al pic Lory, quan l'aresta es fa molt estreta i aèria. Amb grampons és força incòmode. Ens creuem amb una cordada que puja i en tenim una altra al davant que baixa, que han pujat per la normal. Del pic Lory, uns metres més per l'aresta rocallosa fins a arribar de nou a la neu. Localitzem uns ràpels que ens estalviaran d'arribar a la bretxa Lory i en 2 tirades de 30 metres ens plantem de nou a la rimaia. El Dôme és aprop però prefereixo guardar les forces que em queden per la baixada. Ja només queda baixar per la normal. Lentament i vigilant, és tard i el sol apreta. Cal saltar un parell d'esquerdes però arribem de nou al glaciar sense contratemps. Ara sí, ens felicitem i tirem cap a recollir el material. Cuinem alguna cosa al glaciar mateix i tirem avall.
Fotos: 1, vista de la directa nord a la Barra/2, vista des de la cresta fins al cim/3, punt delicat de la cresta abans del pic Lory/4, primer ràpel per arribar de nou a la rimaia.
14 hores després de sortir del refugi arribem al cotxe, esgotats, adolorits, afamats....
La combinació d'aquestes 2 vies és una manera diferent de fer la barra, sense l'aglomeració de la normal. Són vies fàcils, però cal vigilar, són llargues i en algun punt exposades. No cal menyspreuar la via normal a la barra. És una aresta amb algun pas delicat, al meu entendre, no apte per iniciar-s'hi, penso que ja cal dur rodatge en crestes per fer la Barra del Écrins per la normal.
Al camping d'Ailefroide, mengem a dues mans. Dutxa i a dormir. L'endemà voliem escalar però estem tant tocats que preferim anar tirant cap a casa tranquilament. Abans però provem algun dels blocs de la vall. Ailefroide és un paradís per escalar: parets per tot arreu, vies per tot arreu, blocs per tot arreu... potser hi tornarem, jo potser trigaré més :-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada