Amb en Pep i en Sergio quedem per tornar a Montserrat. Bé, tornar-hi jo, que ja deu fer un any que no hi anava, però aquest parell hi són cada dos per tres. Coses de la proximitat suposo...
La via Stromberg (ressenya manllevada de la web dels Escalatroncs -gràcies-) fa temps que la vam voler provar amb en Pep però ja hi havia gent fent cua, i va quedar a la llista de pendents. Tot i el dia insegur que fa, pugem ràpid per les escales de Sant Benet i tot i anar en horari diumenger, no tenim ningú a davant.. segur que la meteo hi té a veure. En Pep diu que ell vol fer el llarg de 6a. Cap problema. En Sergio vol fer el tercer, que diu que és el millor, així que sense res a dir, veig que a mi em toca el primer i el penúltim, que de fet és com una enganyifa de llarg... però avui, el què vull és escalar, després d’uns dies força durs em servirà per desconnectar.
La via està equipada generosament amb xapes de color groc. Començo doncs el primer llarg, que va flanquejant a l’esquerra a l’inici per després anar amunt. Fa temps que no he tornat a Montserrat i em costa adaptar-me a la via però vaig fent. Flipo de la quantitat d’assegurances els primers metres (la primera ni la xapo) i ja després a la part més vertical, ja són on i quan toca. Tot i que el llarg és de V, si t’enganxa en fred, com a mi, et fa suar més del necessari. Em va semblar més difícil del què és, i més continu que la resta de llargs, on les dificultats,tot i ser majors, es concentren en un pas.
Segon llarg (IV) per en Pep, més facilet que el primer ja que té bones i abundants preses. Sense problemes, i de seguida pugem la resta.
Tercer llarg (V+), segons en Sergio, el millor. Tira ell doncs. Més facilet a l’inici fins a una panxa on hi ha el pas clau. En Sergio li ha agafat gust a això de volar, així que al primer intent de fer el pas, zaaas, avall. Renegant tornar a provar-ho més a la dreta on hi troba una seqüència que li va millor. D’aquí, lleuger flanqueig a l’esquerra per zona vertical i ja fins a la R. Cadascú de nosaltres ha fet el pas d’una manera diferent, així que tot és provar-lo. Per mi és quasi més dura la placa del flanqueig que el pas....
Quart llarg (IV) per mi. Valga’m Déu, quina enganyifa... ja s’ho han triat bé aquest parell. Llarg curt i tombat ens els seus dos terços superiors. Estic temptat de tirar amunt i empalmar amb el següent, però si en Pep vol provar el pas de 6a de primer, no li puc fer això.
Cinquè llarg (6a, un pas) i últim pel meu germà. El pas és superar una zona desplomada que està just sortint de la R, ben assegurada. Per variar, cadascú la farà a la seva manera, o sigui que es fa sense problemes. Reunió ja a la creu, on hi fem la foto de rigor i baixada per la normal. Des del cim em miro la 98 octanos, de la Madalena, una altra que està a la interminable llista de pendents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada