Puigsacalm: esperó dels llops

Ahir dimecres matinal per fer l'esperó dels llops al Puigsacalm (ressenya dels ressenya.net). La veritat és que l'entorn és maquíssim i si vols pujar al Puigsacalm per una via diferent, endavant, però no és pas una via de 3 estrelles. Roca discreta (no podem esperar gaire d'aquest massís), una escalada poc mantinguda que busca però les parts més verticals de l'esperó i una llarga aproximació, aquesta és la meva impresió. Això si, cosida a bolts en les zones més verticals. però amb tirades en general molt curtes. Reitero però que és una matinal en un paratge molt bonic i on veus la cara més vertical d'aquest cim.

Segons la ressenya, aproximem per l'opció curta (crec que millor que la llarga) i un cop al barret pugem per la canal nova, on trobem un tap d'escolars que també hi pugen. Un cop a Santa Magdalena, seguim en direcció al Puigsacalm, seguint les indicacions cap al pas dels burros i en un no res estem a peu de via. Jo sumaria ben bé 1/2 horeta al que indica la ressenya.
Comença el Salvador empalmant els 2 primers llargs (20 m cadascún), només un pas finet flanquejant a l'esquerra a mig segon llarg. El segon llarg, el més maco i vertical és per mi: un esperó amb una fisura-diedre a l'esquerra que un cop superat, camines fins a la R. Tercera tirada per en Pep, un parell de ressalts ben protegits fins a una àmplia repisa on hi ha la R. Quarta tirada per en Salvador, també força maca i cosida per una placa en tendencia a la dreta. D'aquí, queden 80 metres fins al cim que ja fem desencordats.

Fotos: 1: Salvador a R1 (R2 de la ressenya), 2 i 3: jo al nostre segon llarg, 4: Salvador al L4 i 5: ultims 80 metres que podem fer caminant.

Per baixar, baixem pel caminet que hi ha fins a trobar el camí per on hem pujat i aquest cop baixem pels ganxos vells (diria que més directe que els nous) i en arribar al barret agafem sense voler el que seria el camí llarg de pujada, que se'ns fa mooolt llarg, d'aquí la recomanació de pujar per la opció curta.

Baixant pels ganxos vells

Paret Bucòlica: Balsam del Tigre

Aquest dilluns ja feia dies que estava marcat al calendari. Tenia festa, tenia plans i via triada però no tenia company de corda. Dels habituals sembla que a ningú atreu prou aquesta via, així em reservo el Bàlsam del Tigre (foto extreta de ressenya.net -Gràcies-) per un dia laborable i intento enredar el meu germà, que declina ja que té feina, però en Sergio es deixa enredar amb relativa facilitat.

Hem quedat a l’àrea de servei de Bellaterra i així pugem amb un sol cotxe. La temperatura a les 8 del matí no és massa encoratjadora: 3ºC a Sils.. aiaiai com estarà a Oliana..

Ostres, només de veure el trànsit que hi ha en acostar-me a Barcelona un dilluns al matí ja em poso malalt... quasi ni ho recordava. Amb puntualitat britànica (raro, raro....) tirem cap a la paret bucòlica. Anem en horari de no passar fred, així que a les 12 som a peu de via, amb un bon solet i només emprenya la mica de vent que fa. Un sol cotxe al pàrking i vés per on, cordada a la mateixa via.. cap problema, esperem que tirin amunt i ens hi posem. Fa un bon solet i bona temperatura, llàstima del vent, que ens fa agafar més roba de la que cal per si de cas.

Tot i que és una “via blogger” i està comentada arreu, hi afegeixo les nostres apreciacions, ja que segons la ressenya que miris, varia lleugerament el grau. Primer llarg per mi, que t’enganxa en fred, sobretot per superar una petita zona ben vertical. Per mi V+

El segon llarg per en Sergio. Fa més por des de sota que un cop hi ets. Un cop sota el sostret, presa d’esquerres just per tibar i anar a la megabustia de dretes, però t’hi has d’estirar. A partir d’aquí el llarg és de servei postal i només cal anar buscant les bústies brutals que hi ha. Un llarg per disfrutar de valent. Per mi, 6a doncs cal apretar una mica per sortir cap a la placa).

Sergio en la seqüència fotogràfica en que supera el pas clau de L2

El tercer llarg, de nou per mi. Més o menys com el segon però amb les bústies més petites i assegurances més allunyades. Per disfrutar. Per mi V+.

Quart llarg per en Sergio. Molt curt i de roca més discreta. Vas seguint una bavaresa fins a la reunió sobre un bolt i un buril. V+

Foto 1 i 2: Sergio a l'inici del L4. Foto 3: jo al pas clau de L5

Cinquè llarg per mi. També molt curt. De fet el quart i el cinquè es poden empalmar. Finet per arribar al desplom i després el pas clau. Ben protegit, no cal posar res més. No l’encadeno però surt sense massa problemes, apretant fort, això si. Després de blocar a la sortida del desplom cal estirar-se molt per arribar al canto salvador. Per mi 6b.

Ultim llarg per en Sergio. Quin desastre de llarg, amb roca descomposta i ple de matolls. De tràmit per arribar a dalt. III/IV

En resum: molt bona via, equipada i poc obligada. Si t’encalles a un dels passos clau, estirada de cinta o estrep i amunt! Llàstima que es fa curta, però amb el planning d’avui, no hi ha temps per res més.

Revival

Mira que feia temps que no piava res d’esportiva... el motiu: cap encadenament destacable, falta de motivació... no sé. Però aquest cap de setmana d’octubre ha estat un “revival” a una escola que em porta molts bons records i què coi, em segueix agradant i molt.

“Revival” perquè he fet exactament al mateix que alguna altra vegada, primer dia a Cogullons, al sector Pata negra i segon dia a Vilanova de Prades, al barranc del Viern. I no he tastat ni una via nova, només he repetit vies. Quin panorama...

Els Cogullons em deixen sempre bon regust de boca. És la primera escola on vaig tastar roca fent esportiva després d’un curs d’escalada amb en David Brascó de profe a la UAB ja fa una pila d’anys, i sempre que hi vaig és per estar-hi sol o quasi. Bona temperatura al solet i vies assequibles per mi. La sorpresa agradable és ha s’han reequipat algunes vies que feia anys restaven desequipades, i la desagradable... cap. Bé, potser dir que és el cop que pitjor que trobat el camí d’accés (anem en un turisme) i que ja no es pot baixar amb el cotxe fins al pla del refugi sense arriscar-te a no pujar o carregar-te els baixos del cotxe. El refu, com quasi sempre, txapat.

Uns troben coses pel sopar i aprofiten el casc per guardar-ho i nosaltres donem utilitzat a la funda de la corda i als polars.

En Pep, la Mònica, la Bea i en Sergio han sortit abans ja que l’hereu dormia. Ens trobem allà doncs. Doncs no.... arribem al sector i no hi són. Al final aconseguim contactar amb ells i resulta que han agafat el camí que no era, però sembla que han aprofitat la despistada i ja han recollit part del sopar.

Marc, Bea, jo (amb en Sergio a la R superior) i en Pep, en aquest ordre

Un cop som al sector Pata negra, anem fent vies, fins que entre tots, ens pulim tot el sector. Jo entre assegurar i vigilar el nano (bé, quasi tota l’estona se’n cuida la Marta), escalo més aviat poc i em dedico als sisens del sector. El millor, com sempre, Pata Negra, un 6b lleugerament desplomat de foradets i tècnic al principi i de final de preses boníssimes. Com que hem arribat tard, la cosa no dóna per més i tornem a Montblanc, on hi ha el campament base.

Jo, Pep i Sergio apretant una mica a Pata Negra

Diumenge, per no tornar a fer la pista a Cogullons, decidim anar a Vilanova de Prades. Com que no estava previst i no portem ressenyes, anem al sector que coneixem: el barranc del Viern. Tampoc hi hem arribat d’hora, així que escalem relativament poc. Muntem vies fàcils i després jo provo Fillprim, Me entiende i Agüita. Penso que és un sector que li falta mig grau a la graduació, però vaja, és una opinió. Un altre cop “Revival”, només he repetit vies. Això sí, aquest cop les encadeno totes posant les cintes.

Mònica, Marta (que repeteix), Pep i Sergio al barranc del Viern

L’hereu marca la pauta, i diu que és hora de marxar (que ho és), o sigui que cap a Montblanc a posar-se les botes al buffet lliure de 5 euros (només apte per carnívors!!)