Per fi m’he pogut treure aquesta espina, doblement clavada aquesta temporada i finalment hem fen la canal del Riambau al Pedra en bones condicions (i no dic molt bones perquè segur que uns dies abans estava millor).
La culpa (i dono gràcies) de tot això ho té internet. Ha assolit una importancia prou forta entre el món escalador i alpinistic. No només per les pàgines de piades com Infohielo (que encara aguanta rebent força piades) o la de la FEEC (en hores baixes) sinó també pels blogs que uns i altres mirem, per buscar informació de vies i per veure lo fanàtica i activa que està la penya. Tot té el seu costat fosc, que porta a trobar-se més gent de l’esperat a les vies que presenten condicions, però, crec que és d’agraïr que es comparteixi aquesta informació: ens evita quilometrades i patejades per no trobar les vies en condicions. En el cas de l’alpinisme i el gel, n’és el més clar exemple, doncs en el nostre Pirineu, les condicions són efímeres: avui hi són i potser demà passat ja no... Jo m’autoinculpo com a buscador de condicions (sobretot quan tens una via entre cella i cella) i només em queda donar gràcies als companys que van piar que la Riambau estava en condicions i que van tenir paciència per aclarir-me per on anava la via. Després de 2 abandonaments aquesta temporada, la veritat és que no pensava tornar-hi. Però ho hem fet, i sort, perquè és una senyora via (al meu modest parer).
Aquest nou intent a la via comença amb un mail d’en Salvador quan tots 2 ja hem vist la piada a Infohielo: Riambau en condicions!!!! 3 dies de festa per endavant, quedem per fer-la dissabte, que la meteo és més segura (encara que segur que trobem més gent). S’apunta també l’Enric i com no, apareixent in-extremis des d’Alacant quan sent que tornem al Pedra: en Pep.
Nit a l’hotel de mil estrelles al mirador del Gresolet i a les 5 de la matinada comença el pateig. Coneixem el camí (joder si el coneixem en Pep i jo...) i anem fent amb la llum dels frontals. Coincidim amb una altra cordada just abans d’arribar al Dit. Ens equipem amb calma i els deixem passar, nosaltres som 2 cordades i ells aniran lleugers, millor que ens agafin una mica d'avantatge per no coincidir gaire.
El primer llarg té més gel que l’altre intent, i el faig més ràpid. Munto R als pitons amagats a la neu però sé on són. Puja l’Enric, avui el meu company de cordada i el faig tirar fins a la base del segon llarg. Aqui, coincidim amb la primera cordada, que tira per la dreta. Vaig avisat de que la via va per on vam abandonar l’altra cop, però no sé perquè no faig cas a la veueta que em sona al cap i segueixo la primera cordada que es desvia per la dreta. Uns passos super estrets en mixte molt macos (2 pitons) porten a un mur de pedra dret amb un pitó al mig. El primer de corda dels altres companys fa uns quants A0 i ens tira algun que altre bloc per superar el pas. Jo diria que la via no va per aqui i decideixo recular. Mentre, en Pep tira per l’entrada directa al segon llarg. Diu que ha suat, però obre un segon llarg brutaaaaaaaal. Quan arribo de nou a la R, ja ha arribat una altra cordada de 3, que decideixen anar cap a la R de sobre el bloc, de manera que no fan l’entrada directa al segon llarg. Puja en Salvador i de seguida, darrera d’ell, assumint que menjaré gel, m’hi poso jo... però entre mig dels 2 s’ha colat el primer de la cordada de 3. Ja no ens desenganxarem quasi fins al final...
Cal dir que el segon llarg és brutal, i que les condicions tampoc tenen res a veure amb la retirada de l’intent anterior (ara hi ha molt més gel). L’entrada directa és força vertical, dona una mica de treva uns metres per després tornar-se estreta i dreta, cal sortir-ne en plan diedre gelat. Lo dit: brutaaaaaaal!!!!! Quin llarg més maco. Llàstima que la tensió i la pluja de projectils fan que no m’entretingui a tirar cap foto. Arribo a la R, passo algo de material a en Salvador que tira per canal de neu amb un petit ressalt glaçat fins al peu del que serà l’altre llarg dificil: una entrada en roca força vertical (2 pitons, la resta friends).
Aqui es forma l’embús definitiu: el llarg no és fàcil els primers 10 metres i cal negociar-lo bé, de manera que es triga lo seu. En Salvador li fot primer (els de la primera cordada ja han passat), jo espero a sota juntament amb en Ferran, esperant torn. 6 cordes ballant per allà, aigua caient d’una part que desglaça i que em deixa força xop. Li dic a l’Enric que esperi a la seva R, que estarà més comode. Jo ja passo de fer aquest llarg entremig de cap cordada i decideixo deixar passar la cordada de 3. Quan arriba l’Enric i l’ultim encara el llarg, li foto jo de primer tot ganxejant, però s’ha fet un nus a la corda de la noia que va davant meu i no li passa per un mosquetó que té més amunt, de manera que no la tenen collada. S’espera que jo passi i li desfaig el nus. Un cop superats els 10 metres de roca, la cosa gira a la dreta per canal de neu fàcil. Faig R amb 2 friends i una V. Puja l’Enric i tira els ultims 60 metres de corda per canal de neu (50º) fins al final de la via.
Ens trobem tots quatre a dalt i mengem mentre comentem la jugada: es una via molt ben parida amb un ambient acollonant. Es que la nord del Pedra ja ho té això....
Recollim i baixem cap a l’enforcadura. Fem uns “culen-bajen” (crec que això tenia un nom tècnic, no???) que estalvien temps i mal de cames fins que s’acaba la neu. Repòs amb cola i birres al refu i cap al cotxe.
En Pep i en Salvador tornen cap a casa. L’Enric i jo, farem alguna cosa demà al Cadí.
Tenia pensat dibuixar una ressenya de la via, per aclarir per on va.. Dibuixo fatal, o sigui que sort que se m’han adelantat. Amb el permís del creador, poso la ressenya. Val a dir que només havia trobat una al la WEB del Madteam i una altra al llibre: “Pirineus, neu i glaç” però aquesta última és escassa a més no poder i segons em van dir, sembla que parla de la clàssica, que escaqueja per campes de neu un cop passada la cova.
Conteu 2 hores d’aproximació fins al coll del dit, un flanqueig expo (sobretot si la neu no està en condicions) i un cop dins la canal, 3 llargs boníssims amb algun llarg intercalat més fàcil en canal de neu. No dubteu a fer aquesta via si en teniu la oportunitat i presenta condicions. Un viote!!!
Aqui la ressenya que s'han currat en Dani i en Guillem publicada amb el seu consentiment (Dsup, 500m, 80º, M4)
Aquesta és una d'aquelles vies que feia anys i anys que estava pendent (ressenya dels Kpujo aqui). De fet, quan ahir dissabte enfilaven el camí, primer passant pel parking i després cap a Sant Benet, parlavem amb en Pep, el meu germà, que devia fer almenys 10 anys que no repetiem aquest camí. M'aventuraria a dir, que jo segur que l'ultim cop que vaig venir per la zona va ser amb ell, abans que emigrés i la via llarga montserratina caigués en l'oblit per nosaltres com a cordada (i per mi en resum, si no conto la Easy Rider que vaig fer l'any passat amb en Gerard). Molts records quan enfilem el camí, per sort, l'elefant, la mòmia, la panxa del bisbe, totes les agulles de les que no en sé ni el nom... i els gorros són on sempre, esperant la nostra tornada. El convenço per acompanyar-nos a mi i l'Enric a l'elefant, a la Boy-Roca, que ell ja ha fet i coneix (segur que ha accedit perquè sap que el llarg xungo es pot fer en artifo i no requereix la seva millor forma, esperant que la recuperi aviat). Recordem els nostres inicis al gorros, en Martin (un txec que escalava amb botes de futbol amb la sola modificada i una motxilla carregada de llibres i amb el mocador al cap... quina fila!), un ràpel que no arribava a terra, llamps i trons a l'elefant.... ostres, d'això en fa més de 10 anys. I fins ara no hem trobat un moment per tornar a la zona... massa temps, segur.
